Sí, reconec que m'agraden les plantes, ja siguin de caràcter ornamental o bé aquelles que les fem servir per ficar-nos-les a la boca a l'estil d'amanida. I de tant en tant, reconec per Déu, que vaig a "gardens", botigues de plantes per a donar-hi un cop d'ull. La veritat és que hi vaig, en el fons, per fer alguna cosa diferent aquell diumenge que no saps ben bé què cal fer per a fer-lo passar dignament. I sí, assumeixo el fet que no surto mai d'allà sense un test d'alfàbrega o un ficus que en realitat li espera la mort segura a ca meva. I no perquè jo vulgui, realment, senzillament moren. Doncs tot això ho dic perquè un d'aquells diumenges, la setmana passada per ser més exactes, ma mare em diu tot dirigint-nos a ca seva que li agraden els núvols, que troba que fan més bonic el cel, més que quan només hi ha res més que blau i sol. Sí, jo també pateixo la raresa d'agradar-me més els dies ennuvolats que els dies serens. Això ha estat sempre motiu de discusions, mofes, intoleràncies i fins i tot fuetejades violents d'intolerància. I és que els humans som absolutament intolerants, reminiscències de la nostra natura ferestega.
Que hi hagi núvols al cel no pertany només al fet objectivable que objectes com els núvols siguin al cel i res més. De fet, el cel és un llenç en moviment que evoca sentiments, estats d'ànims i un univers personal i interior molt profús. Pregunteu-li sinó a qualsevol artista romàntic o expressionista o a un poeta o fins i tot un filòsof. En canvi, el sol en un cel blau ens convida a despullar-nos, a practicar feines "outdoor" o engatar-nos en una terraça prenent la fresca. Potser per això em costa imaginar Wagner, Nietzsche o Kirkegaard fent una canya en un xiringuito de Lloret i havent passat a la història pel que ho han fet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada