.... en aquest concert, sempre ple de gom a gom, tenen l'especialitat de no escoltar ningú mentre canta; fumar fins a convertir el local en un fons sense relleu, on tot es desdibuixa entre el baf d'una boira espessa com la gelatina; cridar ben fort, tan fort com pugui el garganxó; beure sense set i no menjar tenint gana, i deixar córrer les hores amuntegant plats de cervesa...

dilluns, 29 de setembre del 2008

Del Raval al la Ciutadella



Aquest cap de setmana ha estat força musical, a Barcelona. Aquest divendres han tocat els, radicats a la ciutat, 08001, a la sala Tete Montoliu de l'Auditori. Paral·lelament s'ha celebrat la primera nit del Ramadà amb una sèrie de concerts de grups provinents de l'Àfrica i l'Àsia i aquest dilluns a més, s'ha celebrat el lliurament d'un disc d'or al grup manresà Gossos.

08001 és un grup muntat pel músic i productor Julián Urigoitia afincat al Raval i format per una gran multitud de músics i cantants d'arreu del món que han anat passant pel seu estudi. Contundent directe i interessants temes que barregen el tecno, l'electrònica i la música ètnica i que canten en diferents llengües, apart de l'anglès o l'àrab. És de destacar un dels cantants masculins anomenat Joe Lewis, amb una veu excepcional i una força de directe digne de ser remarcada. Tot just ara presenten el seu nou àlbum: Voragine.

Per altra banda, el Gossos han rebut avui un disc d'or per al seu àlbum Metamorfosi a mans de la revista Enderrock en col·laboració amb icat fm i en el marc del parc zoològic de Barcelona. Després del ritual de lliurament del disc d'or, els Gossos han comentat anècdotes d'aquests darrers 10 anys carrera i han fet un mini recital desendollat. Gran èxit de públic i manca de gran mitjans de comunicació públics catalans. Segurament si hagués estat un grup d'un altre lloc aquell que hagués rebut un disci d'or ben segur que els mitjans s'aguessin donat hòsties. Aquesta estranya situació és comú denominador de fa temps en el nostre país, per molt que el gran públic hagi ja conegut els Antònia Font.

És com picar en pedra viva. Per molts anys Gossos.

dilluns, 22 de setembre del 2008

Perquè la música catalana no existeix pels mitjans de comunicació?


Tothom, sobretot els entesos, no fan res més que assegurar que la música en aquest país viu el moment més espectacular de tota la seva història. Però després d'aquestes afirmacions la realitat no acaba concordant amb aquesta afirmació, almenys passejant pel carrer. No faré esment de l'Anuari 2008 de la Música i Espectacle als Països Catalans, molta gent ho ha fet i cadascú ha tret les seves conclusions. Jo parlaré del que passa als mitjans i, per tant, al carrer.

Quan s'entra en una botiga o es pren una cervesa en un bar és gairebé impossible escoltar música feta en aquest país; és, bàsicament, inexistent. I si ens fixem en l'idioma, la sensació que tenim és que la música feta en la nostra llengua no és una prioritat en la seva difusió. Podem dir que la música ambiental del nostre país és estrangera, cosa que no passa a Espanya o França o País Basc o Escòcia o Anglaterra.

I la cosa continua quan encenem la ràdio o la televisió. Mentre que hi ha més grups que mai, més cds editats que mai, més concerts i més públic que mai... per què els músics catalans són invisibles als mitjans de comunicació catalans en general? No serà per manca de qualitat ni de quantitat. Serà més aviat per autoodi, mala fe, política, incultura o manca de professionalitat? 

Doncs potser una mica de tot, o un molt de tot.

dimarts, 16 de setembre del 2008

Un bocí del Fluïd Rosa que desapareix per a sempre


Avui escoltant El Món de RAC 1, conduit per l'ésser cada cop més carismàtic i estrany Jordi Basté, m'he assabentat que Richard Wright, cofundador de la gegantina banda britànica Pink Floyd havia traspassat. Òbviament aquesta és una pèrdua irreparable per a la seva gent però també per a aquells que estimem la música. El llegat de Mr. Wright ha estat corprenedor i bell, emoció en estat pur passat pel sedàs d'una ment senzilla, humil, elegant i discreta. Recordo de petit viatjant amb els meus pares i mon germà en cotxe contemplant els paisatges interminables que separaven Badalona de Castell d'Aro, il·lustrats amb les grans peces sonores de The Dark Side of the Moon, Wish You Were Here o Animals. Sense la sensibilitat catedralícia de Wright conjugada a la de, sobretot, Roger Waters, la nostra vida no hagués estat mai la mateixa que és ara.

Mr. Wright a mort! Que visqui Mr. Wright!

Us and Them
And after all we're only ordinary men
Me, and you
God only knows it's not what we would choose to do
Forward he cried from the rear
and the front rank died
And the General sat, as the lines on the map
moved from side to side
Black and Blue
And who knows which is which and who is who
Up and Down
And in the end it's only round and round and round
Haven't you heard it's a battle of words
the poster bearer cried
Listen son, said the man with the gun
There's room for you inside
Down and Out
It can't be helped but there's a lot of it about
With, without
And who'll deny that's what the fightings all about
Get out of the way, it's a busy day
And I've got things on my mind
For want of the price of tea and a slice
The old man died

divendres, 12 de setembre del 2008

Roger Mas 2008. Any zero.



Una nit de xafogor de ple estiu. Pluja intermitent amb aires de tardor. Soroll urbà de vespre estival. Un escenari prou imponent i 10 músics ben escollits apunt de desplegar tota la màgia de l'obra d'en Roger Mas. Realment una combinació peculiar per a gaudir d'un dels concerts més esperats, com a mínim, per mi. Enguany, el Festival Altaveu de Sant Boi (Baix Llobregat) ha programat entre d'altres propostes interessants, el solsoní Roger Mas en format de banda que presentava les seves Cançons Tel·lúriques.

Ja havíem vist en Roger presentant el darrer disc en petit format en altres indrets com a Arbúcies aquest principi d'estiu, en el marc del PopArb. Aquest concert, com la majoria dels concerts que en Roger fa acompanyat magistralment i fraternal en Xavier Guitó, va destil·lar màgia, proximitat i un punt de petita i tendra grandesa digne de les coses que passen en els millors països petits del món, on tothom es coneix o, com a mínim es sona. 

Sant Boi però va ser una altra cosa. Potser una cosa similar però elevada a una potència superior. De fet, des de la meva modesta visió en Roger, ahir, amb aquella posada en escena i la seva actitut davant el públic (públic cada vegada més nombrós i lliurat al seu univers tan catalano-universal) semblava haver fet un salt qualitatiu en la seva carrera. De fet ja fa un temps que ho sembla i, malgrat que el "mainstreaming" oficial de masses segueixen obviant habitualment artistes del país, cada vegada més gent el va coneixent segurament en el seu millor moment.

En Roger va tenir un públic bastant notable, la majoria ja sabia el que anava a veure, i l'atmosfera anava aguantant-se per un fil, que es va acabar trencant en el seu, penso recordar, quart bis, que va haver d'avortar veient el diluvi que quèia sobre el seu públic. El repertori va ser, bàsicament, de Les cançons Tel·lúriques que va ser executat de manera extraodinària i amb arranjaments força interessants que van fer lluir tota la banda de manera equilibrada. Vaig trobar espectacular el començament del concert amb Introitus Tabalaris digne del millor concert d'EL&P, per dir el primer que m'ha passat pel cap. Tanmateix, les peces que em van frapar personalment més van ser cançons de discs anteriors: per una banda Passió de Son (exquisida i mística) i D'un fort cop al cony, que va deixar bocavadats a més d'un i d'una.

Per un moment, escoltant allà assegut amb la Jessica enmig la gent el concert que en Roger Mas oferia, em van venir al cap els petits concerts plens de màgia que durant anys hem anat gaudint en petits aforaments d'arreu de Catalunya i vaig pensar que, allò a que estàvem assistint, era el fruit de la feina honesta i ben feta  d'un artista proper a la genialitat.

dimarts, 2 de setembre del 2008

El nacionalisme es cura viatjant... i menjant.

Hi ha espanyols que sospitosament es declaren súper-habitants-del-món davant d'un català o catalana desacomplexada i és fàcil que després l'etzibin una frase que es veu que se li atorga l'autoria a un tal Unamuno: el nacionalismo se cura viajando.

Una frase bastant peculiar i estranya si ens fixem en el fet que la gent quan viatja més aviat fa tot el contrari: reafirma la seva procedència i la seva identitat. I els espanyols especialment. Jo, en canvi, penso que aquesta frase en el fons vol dir: "yo soy español y tu también. Por mucho que digas que eres catalán cuando viajas sí que no tienes más cojones de sentirte españols porque, si no, que coño dice tu pasaporte? Te jodes."

Els catalans sembla que no tinguin cap altre remei que amagar la seva nacionalitat i viatjar amb màscara. Però això és fals. És tan fals com que després d'un viatge, quan tornes a casa, et sents més espanyol. Jo, que em considero igual o menys nacionalista que un espanyol, un xinès, un holandès o un quebequès, quan torno a casa després d'un viatge em sento més proper de la meva identitat i més lluny de la identitat que em volen imposar amb lleis, passaports, fronteres o menjades d'olla. Això sí, no li faig cap lleig a la majoria de menjars estranys o més familiars que tenen noms més o menys estranyes que et pots trobar arreu del món... no caiguem en l'error de considerar allò nostre el millor del món.