No ho acabo d'entendre

No ho acabo d'entendre, la veritat. No entenc que la cançó "Malaeixo el temps" del grup, d'un indret a mig camí del triangle Barcelona-Vic-Cunit, Raydibaum, no soni per totes les ràdios, siguin les ràdio-fòrmules o les genèriques. No entenc que aquest single (perquè és un d'aquells singles indiscutibles, que quan l'escoltes per primera vegada saps que l'és i que si existís el single per excel·lència seria aquest sens dubte) no soni en el fil musical dels grans centres comercials. No entenc que Raydibaum no surtin actuant sense descans en cap magazine de matí, tarda o nit de cap televisió, presentats com a una de les  bandes del moment. No entenc que no surtin en portada als diaris i la premsa especialitzada en ressenyes on els comparin amb Nickelback, per exemple, i assegurant que fins i tot recordarien, en moments, als Yes més "poperos" sinó fos que són delicadament metàl·lics, o en ocasions un pèl grunge. No entenc que la gent no tararegi la tornada de "Malaeixo el temps" i que s'omplin els concerts a reventar dels Raydibaumaclamant-los i exigint-los un cop i un altre la mateixa cançó. De veritat... és que no entenc que els mp3, de la gent que viatja en transport públic cada dia cap a la uni o la feina o on sigui, no continguin l'àlbum "Manual de Gènere Catastròfic", un disc que et regala tan una petita joia pop com un contudent tema rock amb una facilitat sorprenent. 

No entenc res. I no ho entenc per molt que hi doni voltes... perquè si realment hi ha un disc que hauria d'estar sonant aquests mesos és el nou disc dels Raydibaum i especialment la cançó "Malaeixo el temps", un single parit com a paradigma del single: una melodia enganxosa, un rif net, una tornada agradable, un missatge elegant, un timbre de veu modern i valent, un conjunt enèrgic i potent sense estridències, amb una evolució èpica digna d'aquelles cançons comercials i alhora de qualitat que arriben on poques ho fan... escassos 3 minuts de música d'aquí però amb un regust enorme anglosaxó sense impostacions, natural, que no s'indigesta sinó que omple d'emoció les oïdes i que et deixa amb ganes de més. 

No entenc, en definitiva, aquest país nostre que s'està deixant perdre Raydibaum, que els deixa potser per a més endavant... potser per a quan el seu moment hagi passat o potser per a quan el clamor popular els posicioni al lloc on havien d'haver estat abans. No entenc com la majoria d'experts periodistes d'aquest país encara es deixen endur pels dictats de les grans discogràfiques o, encara més greu, pel dictat del seu criteri més aviat mediocre, oferint-nos mostres de la seva miopia... o del seu gran cinisme.

ARTICLE PUBLICAT A WWW.DIRECTE.CAT

Fanfarria per a un home comú

Suposo que a molts de vosaltres us passa. Sovint associem una olor a un record d'un moment i un espai concrets que hem viscut i, que fins i tot, no sabem ben bé com ubicar. Amb la música ens passa una cosa semblant tot i que no pas tant intensament. I una d'aquelles situacions que són ideals per a que passi això és el fet de viatjar. Hi ha qui fins i tot abans d'emprendre un viatge ja associa una música a aquell viatge com si volgués posar-hi banda sonora i d'altres que en el transcurs del viatge es van trobant amb cançons que acabaran conformant la banda sonora d'aquell viatge.

Abans d'anar per primer cop a California ja tenia un somni: poder llogar un d'aquells grandiosos Chevy dels anys 60 descapotable, proveit de reproductor cd i posar-lo a màxima velocitat (permesa) per una d'aquelles carreteres solitàries dels deserts del sudest de California escoltant qualsevol cançó de Californication de Red Hot Chili Peppers. Brutal!! Doncs encara no ho he pogut fer mai, sincerament, però en canvi, de la meva darrera visita a California he portat una banda sonora espectacular.

Un dels noms que sobresurt de tots els altres que m'he portat dels EUA és Copland, Aaron Copland. Amb ell es va obrir el món de la música simfònica americana del segle XX davant meu justament un vespre de sopar en una casa gegant i amb vistes a la badia de San Francisco situada a Montclair, a les muntanyes d'Oakland. Copland ens va rebre i Copland va ser un dels que ens va acompanyar durant tot el sopar. Aaron Copland és considerat un dels compositors més influents de la música clàssica americana del segle XX el qual ha esdevingut la figura més representativa. Influenciat per la música europea, sobretot alemanya i russa, i havent estudiat música a París amb els grans mestres de la música del moment, Nadia Boulager entre ells. L'obra de Copland abasta gran part del segle XX. Durant aquest segle el músic novaiorquès fou capaç de fer realitat una de les seves grans obsessions, casar la música moderna d'aquell moment amb la música folklòrica americana. Va reeixir tant en aquesta missió que es pot dir que va aconseguir recrear l'ànima de la nació nordamericana, reinventant l'imaginari col·lectiu i elevant-lo a categoria universal. Això el va fer molt popular pel gran públic el qual va poder accedir a la música en un moment en que el jazz era una música de moda a occident però extremadament classista. La seva vida va estar molt lligada als moments històrics que va haver de viure: va tenir contacte amb intelectuals a Europa com Picasso, Sartre, Ernest Hemingway o Paul Valéry, va aportar grans músiques al cinema en el moment de la seva eclosió com a art (amb un Oscar inclòs), va estar investigat per l'FBI per pressumpta vinculació amb partits comunistes i fins i tot va ser polèmica la seva homosexualitat.

El món de la música i del cinema de la segona meitat de segle XX fins a l'actualitat li déu a Copland l'haver estat l'innovador i precursor de les grans bandes sonores per al cinema i les grans obres simfòniques aptes per a tots els públics les quals exaltaven l'èpica i la tradició dels grans mites nordamericans. Grans compositors com Leonard Bernstein, George Gershwin o els més actuals Jerry Goldsmith o John Williams han estat directament o indirecta vinculats o influenciats per la seva obra.

No hagués imaginat mai que conduir per una carretera enmig d'un paisatge bast de l'oest americà i acompanyat de Fanfare for the Common Man de Copland donés tan de plaer. Els Red Hot Chili Peppers hauran d'esperar.

*ARTICLE APAREGUT A WWW.DIRECTE.CAT

L'Ham de Foc ha mort. Visca l'Ham de Foc!

Quan arriba la tardor, i a mesura que va transcorrent, sempre em ve de gust escoltar música diferent de la que he escoltat a l'estiu. Es podria afirmar que existeix una petita estacionalitat en el fet d'escoltar música. Igual com cauen les fulles dels arbres, el cel s'ennuvola, les jaquetes apareixen i els cafès s'omplen la meitat de la música del meu ipod canvia radicalment. És un automatisme.

Aquestes músiques que aparèixen les classifico en dos tipus: les d'àmbit urbà i les d'àmbit natural, per així dir-ho. Una de les músiques que són recorrents en aquest canvi i que entren en una d'aquestes categories són els tres discos de l'Ham de Foc: "U" (1999), "Cançó de dona i home" (2002) i "Cor de porc" (2005). Aquest grup valencià que va estar format per l'Efrén López i la Mara Aranda va estar en actiu des de l'any 1998 fins a principis d'enguany. En aquests anys l'Ham de Foc ha sabut sublimar una música extremadament exquisida amalgamant tradicions musicals des de les d'Occitània a Grècia, l'Afganistan, Turquia, els Balcans passant per les dels països àrabs, i tot això, fent-ho passar pel sedàs valencià. Grup format per virtuosos executadors d'instruments tradicionals i antics, l'Ham de Foc ha sabut connectar amb un públic molt heterogeni pel que fa al seus orígens, com també pel que fa als seus gustos musicals. Tot i que com passa aquí, que els grans artistes tenen poca anomenada a casa seva o són directament ignorats, el grup de l'Efrén i la Mara van ser molt ben rebuts a molts llocs d'Europa com Alemanya o Grècia. És ben cert que van recollir bastants premis arreu dels Països Catalans, però això no es va traduir en un augment en la quantitat de concerts programats. Després de 10 anys creant joies sonores tan amb l'Ham de Foc com amb el grup de músiques sefardites Aman Aman, el tàndem López-Aranda es va desfer per tal que cadascú pogués prendre el seu camí en solitari o en altres formacions.

Introspectiva, fosca i profunda per una banda i energètica, intensa, elegant i mística per una altra, la música de l'Ham de Foc ens evoca paisatges feréstecs, esquitxats per la cultura pretèrita, on el món era molt més gran, misteriós i desconegut. Ens parla de temes propers i emotius, d'allò impalpable que ens fa humans atrezzat amb paisatges boirosos plens de natura indomable, construccions de pedra treballada i fragàncies d'encens. I tot això sense descuidar la referència que fan a la nostra tradició que emergeix de l'ostracisme i que pren entitat de patrimoni de la humanitat des de l'expresió musical, embolcallada delicadament per tradicions properes i llunyanes. 

Un gran exemple de com la cultura en majúscula que es fa en aquest país és silenciada per alguna raó que intueixo i que em callo.

*ARTICLE ESCRIT A DIRECTE.CAT

Top of the Mark com a exemple

Molts músics d'aquests països nostres m'ho diuen: aquí no se'n pot viure de la música. Alguns d'aquests en viuen però la majoria els costa de manera evident i dramàtica el fer-ho. I això sembla una terrible contradicció quan, com ja he dit més d'un cop, la nostra cultura viu un gran moment en qualitat i quantitat musical.

És fàcil i radical i sagnant comparar el panorama musical català amb el nordamericà. Primer de tot per qüestions òbvies de caràcter polític, demogràfic, etc. Però després per què la música ha estat considerada tradicionalment com a servei públic, com a ofici i com a art a parts iguals. I això fa que els músics, cantants, intèrprets, bandes, compositors, etc. estiguin vistos co a mínim com a treballadors amb drets i deures com qualsevol altre. Això fa que hi hagi sindicats de músics o fins i tot feines remunerades mínimament decents de dilluns a diumenge.

Llavors és quan vens a Catalunya i els Països Catalans i te n'adones que fer de músic aquí és gairebé una quimera. No només no hi ha infrastructures en forma de sales, bars, terrasses, etc. per a executar música en directe sinó que els estudis de música com a carrera universitària és quelcom gairebé impossible d'accedir-hi. I ja no parlem de la música popular. En definitiva, que el panorama és certament descoratjador en el moment que et planteges treballar de músic, amb el mateix dret que aquells que decideixen ser informàtics, mestres o lampistes. És col·losalment injust i algun dia parlarem de les possibles causes.

Tot aquest discurs m'ha fet recordar més d'un cop en espais com el Top of the Mark de San Francisco. Aquest bar lounge amb vistes de 360º situat al terrat de l'Hotel Mark Hopkins és cada dia obert al públic i on s'hi pot gaudir de bona música local en directe, bon beure i delicats tastos enmig d'espectaculars vistes aèries de San Francisco. I no és una excepció. La majoria de bars o/i restaurants d'aquesta ciutat californiana amb certa entitat ofereix música en directe de manera habitual i on als músics se'ls paga.

I això que dic, a més, es mimetitza en llocs molt propers a nosaltres. No és una qüestió llunyana i alienígena. Per tant: veurem algun cop l'escena musical catalana normalitzada? Serà factible poder treballar de la música i, que a més, et paguin?

Els Vitruvi fan soroll!!

Fa unes setmanes que, parlant de música, en Joan Reig em va recomenar un grup que no em sonava de res: Vitruvi. Dies després, casualment i com moltes vegades passa, remenant cd's que les discogràfiques envien a la meva feina i que queden deixats en l'oblit acumulant pols en el prestatge de les coses que ràpidament s'obliden, trobo el seu primer disc.

Total, que l'agafo, el desprescinto i el poso al cotxe (per sort avui no he anat a la feina en transport públic). Després de vàries escoltades m'hi he enganxat, la veritat.

Sorolls, doncs, és una òpera prima notable que flirteja amb molts estils musicals i que aconsegueix crear un univers sonor peculiar, en el qual hi destaquen de manera prudent sitars, clarinets i elements electrònics entre d'altres. De pop a rock passant per una mena de rock psicodèlic fan de Sorolls un disc eclèctic amb força hits, sobretot la primera part del disc. En Marc Sendra té una veu potencialment interessant, amb certes dosis d'hipnotisme i que resol prou bé, tot i que penso que encara donarà molt més del que ha donat en aquest primer disc. Musicalment ja ho he dit. Els Vitruvi flirteja amb pop i rock a parts iguals i executen de manera força correcta allò que han de fer a cada moment.

Realment recomano el disc. És un d'aquells diamants en brut el qual pot fer parlar molt. Amb perdó dels Vitruvi diré que de tant en tant em recorden als U2, Death Cab for Cutie i fins i tot als Sanpedro depenent dels temes però sense deixar mai de destil·lar una personalitat pròpia. Entre els 10 tracks i un de regal hi trobem col·laboracions de Jofre Barjadí i Joan Masdeu, entre d'altres.

Per ser el primer treball, Sorolls és de notable alt. 

Espero que tinguin un directe a l'alçada del disc. Quan tingui l'ocasió ho comprovaré.

Música comercial

Avui he parlat amb un amic. Treballa en un magazine de televisió. Li pregunto el perquè és tan difícil veure grups catalans actuant-hi. Fa uns anys que el segueixo i he constatat que la gran majoria de grups que hi surten actuant no són del país. Deixant de banda que pràcticament tots els grups i cantants hi actuen fent playback, a "grosso modo" el 90% d'aquests són espanyols i un 10 % catalans. I d'aquests catalans més del 65% actuen en espanyol. Perquè?

Vivim uns grans moments musicals al nostre país i fet en la nostra llengua. Partint d'aquesta premisa li pregunto a aquest amic que perquè no hi porten més músics del país al programa. La resposta, després de moltes vegades dient-me que qui decideix qui ve i qui no ve és el director del programa, ha estat la que penso que és sincera: ell només vol música comercial.

El debat ja està servit. De tanta i tanta música que es fa en aquest país i vist el que passa en aquest programa (extensible a molts d'altres), això vol dir que no hi ha música comercial feta als Països Catalans? Tornem a veure el típic  fenòmen del mossegar-se la cua. 

Del Raval al la Ciutadella

Aquest cap de setmana ha estat força musical, a Barcelona. Aquest divendres han tocat els, radicats a la ciutat, 08001, a la sala Tete Montoliu de l'Auditori. Paral·lelament s'ha celebrat la primera nit del Ramadà amb una sèrie de concerts de grups provinents de l'Àfrica i l'Àsia i aquest dilluns a més, s'ha celebrat el lliurament d'un disc d'or al grup manresà Gossos.

08001 és un grup muntat pel músic i productor Julián Urigoitia afincat al Raval i format per una gran multitud de músics i cantants d'arreu del món que han anat passant pel seu estudi. Contundent directe i interessants temes que barregen el tecno, l'electrònica i la música ètnica i que canten en diferents llengües, apart de l'anglès o l'àrab. És de destacar un dels cantants masculins anomenat Joe Lewis, amb una veu excepcional i una força de directe digne de ser remarcada. Tot just ara presenten el seu nou àlbum: Voragine.

Per altra banda, el Gossos han rebut avui un disc d'or per al seu àlbum Metamorfosi a mans de la revista Enderrock en col·laboració amb icat fm i en el marc del parc zoològic de Barcelona. Després del ritual de lliurament del disc d'or, els Gossos han comentat anècdotes d'aquests darrers 10 anys carrera i han fet un mini recital desendollat. Gran èxit de públic i manca de gran mitjans de comunicació públics catalans. Segurament si hagués estat un grup d'un altre lloc aquell que hagués rebut un disci d'or ben segur que els mitjans s'aguessin donat hòsties. Aquesta estranya situació és comú denominador de fa temps en el nostre país, per molt que el gran públic hagi ja conegut els Antònia Font.

És com picar en pedra viva. Per molts anys Gossos.

Perquè la música catalana no existeix pels mitjans de comunicació?

Tothom, sobretot els entesos, no fan res més que assegurar que la música en aquest país viu el moment més espectacular de tota la seva història. Però després d'aquestes afirmacions la realitat no acaba concordant amb aquesta afirmació, almenys passejant pel carrer. No faré esment de l'Anuari 2008 de la Música i Espectacle als Països Catalans, molta gent ho ha fet i cadascú ha tret les seves conclusions. Jo parlaré del que passa als mitjans i, per tant, al carrer.

Quan s'entra en una botiga o es pren una cervesa en un bar és gairebé impossible escoltar música feta en aquest país; és, bàsicament, inexistent. I si ens fixem en l'idioma, la sensació que tenim és que la música feta en la nostra llengua no és una prioritat en la seva difusió. Podem dir que la música ambiental del nostre país és estrangera, cosa que no passa a Espanya o França o País Basc o Escòcia o Anglaterra.

I la cosa continua quan encenem la ràdio o la televisió. Mentre que hi ha més grups que mai, més cds editats que mai, més concerts i més públic que mai... per què els músics catalans són invisibles als mitjans de comunicació catalans en general? No serà per manca de qualitat ni de quantitat. Serà més aviat per autoodi, mala fe, política, incultura o manca de professionalitat? 

Doncs potser una mica de tot, o un molt de tot.

Un bocí del Fluïd Rosa que desapareix per a sempre

Avui escoltant El Món de RAC 1, conduit per l'ésser cada cop més carismàtic i estrany Jordi Basté, m'he assabentat que Richard Wright, cofundador de la gegantina banda britànica Pink Floyd havia traspassat. Òbviament aquesta és una pèrdua irreparable per a la seva gent però també per a aquells que estimem la música. El llegat de Mr. Wright ha estat corprenedor i bell, emoció en estat pur passat pel sedàs d'una ment senzilla, humil, elegant i discreta. Recordo de petit viatjant amb els meus pares i mon germà en cotxe contemplant els paisatges interminables que separaven Badalona de Castell d'Aro, il·lustrats amb les grans peces sonores de The Dark Side of the Moon, Wish You Were Here o Animals. Sense la sensibilitat catedralícia de Wright conjugada a la de, sobretot, Roger Waters, la nostra vida no hagués estat mai la mateixa que és ara.

Mr. Wright a mort! Que visqui Mr. Wright!

Us and Them
And after all we're only ordinary men
Me, and you
God only knows it's not what we would choose to do
Forward he cried from the rear
and the front rank died
And the General sat, as the lines on the map
moved from side to side
Black and Blue
And who knows which is which and who is who
Up and Down
And in the end it's only round and round and round
Haven't you heard it's a battle of words
the poster bearer cried
Listen son, said the man with the gun
There's room for you inside
Down and Out
It can't be helped but there's a lot of it about
With, without
And who'll deny that's what the fightings all about
Get out of the way, it's a busy day
And I've got things on my mind
For want of the price of tea and a slice
The old man died

Roger Mas 2008. Any zero.

Una nit de xafogor de ple estiu. Pluja intermitent amb aires de tardor. Soroll urbà de vespre estival. Un escenari prou imponent i 10 músics ben escollits apunt de desplegar tota la màgia de l'obra d'en Roger Mas. Realment una combinació peculiar per a gaudir d'un dels concerts més esperats, com a mínim, per mi. Enguany, el Festival Altaveu de Sant Boi (Baix Llobregat) ha programat entre d'altres propostes interessants, el solsoní Roger Mas en format de banda que presentava les seves Cançons Tel·lúriques.

Ja havíem vist en Roger presentant el darrer disc en petit format en altres indrets com a Arbúcies aquest principi d'estiu, en el marc del PopArb. Aquest concert, com la majoria dels concerts que en Roger fa acompanyat magistralment i fraternal en Xavier Guitó, va destil·lar màgia, proximitat i un punt de petita i tendra grandesa digne de les coses que passen en els millors països petits del món, on tothom es coneix o, com a mínim es sona. 

Sant Boi però va ser una altra cosa. Potser una cosa similar però elevada a una potència superior. De fet, des de la meva modesta visió en Roger, ahir, amb aquella posada en escena i la seva actitut davant el públic (públic cada vegada més nombrós i lliurat al seu univers tan catalano-universal) semblava haver fet un salt qualitatiu en la seva carrera. De fet ja fa un temps que ho sembla i, malgrat que el "mainstreaming" oficial de masses segueixen obviant habitualment artistes del país, cada vegada més gent el va coneixent segurament en el seu millor moment.

En Roger va tenir un públic bastant notable, la majoria ja sabia el que anava a veure, i l'atmosfera anava aguantant-se per un fil, que es va acabar trencant en el seu, penso recordar, quart bis, que va haver d'avortar veient el diluvi que quèia sobre el seu públic. El repertori va ser, bàsicament, de Les cançons Tel·lúriques que va ser executat de manera extraodinària i amb arranjaments força interessants que van fer lluir tota la banda de manera equilibrada. Vaig trobar espectacular el començament del concert amb Introitus Tabalaris digne del millor concert d'EL&P, per dir el primer que m'ha passat pel cap. Tanmateix, les peces que em van frapar personalment més van ser cançons de discs anteriors: per una banda Passió de Son (exquisida i mística) i D'un fort cop al cony, que va deixar bocavadats a més d'un i d'una.

Per un moment, escoltant allà assegut amb la Jessica enmig la gent el concert que en Roger Mas oferia, em van venir al cap els petits concerts plens de màgia que durant anys hem anat gaudint en petits aforaments d'arreu de Catalunya i vaig pensar que, allò a que estàvem assistint, era el fruit de la feina honesta i ben feta  d'un artista proper a la genialitat.

El nacionalisme es cura viatjant... i menjant.

Hi ha espanyols que sospitosament es declaren súper-habitants-del-món davant d'un català o catalana desacomplexada i és fàcil que després l'etzibin una frase que es veu que se li atorga l'autoria a un tal Unamuno: el nacionalismo se cura viajando.

Una frase bastant peculiar i estranya si ens fixem en el fet que la gent quan viatja més aviat fa tot el contrari: reafirma la seva procedència i la seva identitat. I els espanyols especialment. Jo, en canvi, penso que aquesta frase en el fons vol dir: "yo soy español y tu también. Por mucho que digas que eres catalán cuando viajas sí que no tienes más cojones de sentirte españols porque, si no, que coño dice tu pasaporte? Te jodes."

Els catalans sembla que no tinguin cap altre remei que amagar la seva nacionalitat i viatjar amb màscara. Però això és fals. És tan fals com que després d'un viatge, quan tornes a casa, et sents més espanyol. Jo, que em considero igual o menys nacionalista que un espanyol, un xinès, un holandès o un quebequès, quan torno a casa després d'un viatge em sento més proper de la meva identitat i més lluny de la identitat que em volen imposar amb lleis, passaports, fronteres o menjades d'olla. Això sí, no li faig cap lleig a la majoria de menjars estranys o més familiars que tenen noms més o menys estranyes que et pots trobar arreu del món... no caiguem en l'error de considerar allò nostre el millor del món.

Un món estrany...

Ja hem tornat de San Francisco. De fet ja fa gairebé dues setmanes, però com si fossin dos dies. El jetlag aquesta vegada ha fet mal i és ara quan em començo a trobar més o menys com sempre. Si heu anat seguint el bloc http://viatgeasanfranciscobay.blogspot.com ja sabreu a grosso modo com ha anat la cosa. Hi manca afegir-hi les conclusions que en són moltíssimes però que ho faré més endavant, quan torni a la meva rutina, quan tingui la ment més o menys igual de clara i no tingui gaire temps per a fer-ho.

Hi ha dues idees principals que vull explicitar però ara ja i que sempre que torno a casa després d'un viatge llarg em flagel·len. La primera és la idea (sempre que torno dels Estats Units) que aquest país és un gran desconegut (en el fons) i no totes les coses són com semblen ser. De fet, això es pot fer extensible a tot el món sense manies ni reserves. La segona cosa que sempre acabo pensant és que visc en un lloc estrany. Fins i tot jo mateix sóc un ésser estrany en el món. I no cal dir que els meus suposats conciutadans i compatriotes també.

Els Estats Units són diversos com el món sencer. Però està clar que el que exporten del seu món no és precissament el millor. Aquest país és un un gran país en el seu conjunt (tan en extensió com culturalment i social) i no es ven gaire bé perquè simplement no li interessa. Hi ha països com els nostres, i molt especialment Catalunya, que per molts esforços que faci a l'hora d'explicar-se (sobretot als nostres veïns espanyols i francesos) no acaben de reeixir mai en el seu esforç. Tant per tant, millor passar del que pensin els altres, no? I és que fa la sensació que els Estats Units siguin una espècie de pot on s'hi aplegui el millor i el pitjor del món. I això resulta fascinant.

Per altra banda, he reconstatat per enèssima vegada que alguns catalans van perduts pel món i que n'hi ha uns altres que no tant. Com que Catalunya i els Països Catalans no tenen estat propi, fronteres marcades en els mapes, seleccions esportives internacionals, passaport o aparells de propaganda ni exteriors ni interiors que crein una imatge de la nostra nació, els catalans anem pel món amb una identitat que no és la nostra. En general tenim un garbuix al cap que és de psiquiàtre. 

Hi ha catalans que directament es diuen espanyols tot just surten de l'estat espanyol. En aquest grup n'hi ha que se senten espanyols o que la seva identitat és aquesta i no una altra però n'hi ha molts que essent catalans de sentiment tenen una mena de por dafrontar la seva identitat minoritzada i, per tant, és més fàcil prendre la del colonitzador. Per una altra banda n'hi ha que agafen la identitat de la capital del país, Barcelona, com a pròpia i en comptes d'anar pel món com a espanyols (sona malament) o com a catalans (massa explicacions i massa anys de rentat de cervell), opten per ananr dient que són de Barcelona, fins i tot sense ser-ho. Després hi ha uns altres que han despertat del Matrix (on m'incloc) i que van pel món com a catalans per molt que viatgis amb un paperot que digui España. I si és ben cert que moltes vegades has d'explicar mil vegades pel cap baix què caram és això de la nació catalana, també és cert que el simplement de dir no sóc ni espanyol ni francès, sóc català, acaba per a definir-te. Aquesta gent té una estructura mental diferent que la resta de catalans: parlen de Catalunya o Països Catalans com del seu país, i no pas Espanya o França. Quan parlen del que passa en el seu país, del que es menja en el seu país, del que s'hi pot fer o del que un fa al seu país mai parlen amb el mapa d'Espanya o França en el cap, independentment de la procedència dels seus pares. Són aquests catalans i catalanes que fan de seleccions esportives, d'ambaixada, d'oficina de turisme o de mitjà de comunicació tot a l'hora i sense cobrar ni un sòl euro.

Després, a l'hora d'arribar a casa, te n'adones que potser has mitificat un pèl el teu país i que l'has explicat de vegades tal i com tu el veus o el desitges. Però a continuació veus que el teu país és una mica com els Estats Units també: hi ha un poble nadiu que ha estat colonitzat per una cultura estrangera, dominant i potent i que, a més, hi conviuen centenars de cultures més

que conformen un paissatge concret.

Això sí, i això no ens ho treurà cap colonitzador: La nació catalana es defineix i és perquè és catalana, per moltes imposicions que hi hagi hagut. I encara una més: quan els catalans som en un país estranger ens seguim identificant amb aquells que ens trobem i que parlen la nostra llengua perquè, en part, la nostra llengua és la nostra pàtria.

Summerdays in San Francisco

Ahir, bé, el dia 28 a les 12:10, jo i la Jessica vàrem agafar un avió de la US Airways direcció Philadelphia. Allà en vàrem agafar un altre, nou hores més tard, direcció San Francisco. Després de turbulències vàries, hores mortes sense saber com col·locar-te al seient de classe turista, intentar menjar menjar de laboratori servit en una mena de bentos i milles i milles d'aigua, terreny deshabitat i núvols de tempesta amb llamps inclosos, vàrem arribar a San Francisco. Aquí hi viuen família i amics però apart d'això, la badia de San Francisco és l'origen i llar i bressol de moltes coses i persones: el moviment Beat, els ordinadors Apple, Metallica o Santana, les universitats d'Stanford i Berkeley, els 49'rs, els grans terratremols, la terra que va governar un català de Tremp o de la Noguera, la ciutat que volia inundar Zorin en la pel·lícula de James Bond, "Panorama per a matar"... un llarg etcétera que cadascú podrà completar.

En tot cas he pensat que, amb motiu de la nostra tornada a San Francisco, encetaré un bloc exclusiu per a aquest fet. Aquí, en el meu bloc habitual, només faré esment de temes musicals que de ben segur en tindré força de que parlar-ne, tenint en compte que San Francisco és una de les ciutats nordamericanes amb més activitat musical.

Així doncs us convido a seguir el nou bloc, si voleu, per saber que s'hi cou en aquest recó del llunyà oest. I us preguntareu si això ho faig per algun afany de protagonisme o per a fer dentetes a algú jo respondré que no, que en tot cas aquest bloc de la nostra tornada a California em servirà per després recordar allò que hem fet aquí, que ja se sap que tinc una memòria "peixetaire" molt accentuada, per molt que mengi les panses, les cues i fins i tot els ceps sencers.

Aquí teniu l'adreça:

http://viatgeasanfranciscobay.blogspot.com

Have you tried turning it off and on again?

Ho reconec, tant jo com molta gent de la meva generació i propers pel davant i pel darrera han crescut amb aquell humor britànic de l’Escurçó Negre, l'Hotel Fawlty o el Nan Roig. És un fet innegable que part de la nostra cultura, la catalana, té un lleuger aire d'ironia i sarcasme britànic la qual cosa fa que la nostra cosmologia difereixi molt de moltes i s'apropi de manera insospitada a la d'una gent que menja curry, viu sota la pluja gran part de la seva vida i beu te a les 5 des de fa uns cents d'anys.

Han passat anys des de l'època en la qual érem uns fanàtics de les sèries britàniques de manera espontània, però hi ha coses que no es perden amb el pas del temps i, malgrat que hagi passat una dècada o més, hi ha coses que es mantenen. Una d’elles és la incontestable atracció que ens segueix generant les sèries britàniques encara ara. I després d'un oblit obligat i una mitificació de les grans sèries hem arribat a un altre moment. El moment del retorn del nostre britanisme evident i fins i tot violent... malgrat els nostres posicionaments polítics i emocionals. I és quan una nova fornada de sèries vingudes de la gran illa britànica han entrat dins les nostres vides.

Black Books, Father Tedd o My Hero són ja títols de sèries que esdevindran mítiques en la nostra vida. Potser no tan pel fet que allò que es viu de petit es mitifica molt més que de més gran. Però seguint amb el tema, és IT Crowd, des del meu modest punt de vista, la sèrie superlativa, cabdal d’aquestes noves sèries. Un departament informàtic d'una gran empresa londinenca format per tres outsiders. Un irlandès neuròtic i un punt frívol i infantil; un anglès neuròtic amb pentinat afro amb clentxa i un punt fricky i capficat per la informàtica; alhora, tots dos obsessionats per les dones i els videojocs i amb una dona com a cap, un pèl desesperada, amb més de trenta anys i amb els coneixements informàtics d'una cadira. Històries molt ocurrents, diàlegs aguts i absurdes situacions que ens exciten les neurones fins al punt de recobrar la fe en l’existència d’un humor universal i intel·ligent que defuig el mal gust i els crits gratuïts.

Que Déu salvi el Poparb!!

Diuen que d'una cosa negativa se'n pot treure una de positiva. Això, que podría sonar a conformisme innocent o bé optimisme cec, és el que ha passat a la vila d'Arbúcies. Fa uns cinc anys el Megafestival de música Acampada Jove va voler créixer i els seus organitzadors van decidir canviar de marc. Aleshores, en comptes d'anar-se'n lluny del lloc que el va veure néixer i fer-se gran va anar a parar allà al costat, a Sant Celoni. Va ser en aquell moment quan l'Ajuntament d'Arbúcies va encarregar un esdeveniment que seguís portant gent al poble. Així és com va néixer el Poparb.

Enguany s'ha celebrat el 4t aniversari del festival amb un cartell força interessant i amb una consolidació de la proposta. Per a qui no hi hagi anat mai el primer que cal saber és que el Poparb és aquell festival que qualsevol poble o ciutat voldria tenir, igual que en George Clooney seria el xicot que tota mare voldria per a la seva filla. És un festival de petit format, que dóna cabuda a grups de tots els Països Catalans que s'apropen a la filosofia pop independent més heterodoxa, en un marc incomparable (en una singular vall del Montseny no gaire concorreguda) i un ambient familiar. 

Parlant estrictament del festival d'enguany considero que com sempre, els millors espais de concerts (sense desmerèixer els altres) la zona del Gorg Nou a la vora de la riera, el jardí del Cafè Torres i Can Cassó. Hi ha hagut alguns noms propis que han destacat per sobre d'altres. Entre uns quants, en Roger Mas em va tornar a encisar, amb el seu format més minimalista (acompanyat pel "millor pianista del món", en Xavier Guitó) obsequiant-nos una tria del millor del seu repertori encabit en un jardí amable i una temperatura de confort excel·lent. La banda barcelonina Sanpedro també va ser qui va desplegar tota la seva potència sense deixar de banda l'elegància i el "savoire faire". Segurament un dels millors directes del festival d'un grup maltractat, pel moment, pel destí però agraciat per la grandesa de la inspiració i de la qualitat de la creació i l'execució. Hi ha hagut d'altres mereixedors del millor: Madee, Sisa, Guillamino, La Banda Municipal del Polo Norte o els Sidonie, aquests darrers imponents capdavanters en el pop-rock fet als nostres països.

Tornar al Poparb cada any acabarà esdevenint, per a molts amants de la música, una cita ineludible amb la música independent de qualitat, en un espai natural envejable i un ritme tranquil, rural, per a escoltar el pop més urbà i actual que es fa i que, de vegades són bandejats dels mitjans de comunicació.

Em sona, et sona i li sona...

Després de la ressaca del Sónar (i de Sant Joan) la cosa només ha fet que començar. Quan més anys passen més festivals apareixen en escena i més sales de concerts i de música en directe desapareixen. Si fa no fa, res nou sota el sol, la veritat. Però de la qüestió de la política cultural al nostre país i a Barcelona ja en parlarem en una altra ocasió.

Enguany el festival Sónar ha fet 15 anys i la cosa sembla que va cap endavant, potser amb algun símptoma d'estancament però amb una maduresa innegable. La proposta és especialment interessant, els espais en el qual s’emmarca el festival són de luxe, l'organització i la producció efectiva, el públic que hi assisteix entregat, els veïns de l'esdeveniment en contra i els mitjans i la crítica tan bolcats en el projecte que fins i tot la prestigiosa BBC hi ha desplegat tota la seva logística.

En conjunt, el Sónar no deixa de ser res més que un festival de música però amb característiques diferents als clàssics festivals que varen tenir el seu auge als anys 90 del segle passat. De fet, ja es pot dir des de fa temps que, almenys al nostre país, els festivals han canviat. Mentre que als anys 90 els festivals eren pastats en filosofia a Woodstock però amb un marcat caràcter consumista, els actuals festivals solen ser més urbans, sense gespa ni pols, sense muntanyes o platja on emmarcar música de tot tipus. Tot i això segueixen mantenint característiques de sempre: gent lleugera de roba, consum indiscriminat de tot tipus de substàncies legals o il·legals, molta desinhibició, molts escenaris i un ambient molt de bon rotllo, de comunió.

Enguany el Sónar, i com ja ens té acostumats, ens ha obert la possibilitat d'introduir-nos en una olla barrejada de noves tendències en música electrònica, clubbing i creacions audiovisuals amb noves tecnologies. Hi ha hagut aparicions molt esperades com la dels anglesos Goldfrapp o Leila, Justice o els mítics Madness (que si t’ho miraves bé desentonaven un pèl enmig d’un festival de música electrònica). Altra gent que va destacar van ser Rob da Bank que va preparar l’ambient previ de l’actuació de Madness amb una molt bona tria de temes i la DJ Virginie que va crear un bon paissatge sonor el migdia de divendres a la Plaça de Joan Coromines. També hi ha hagut espai per a gent de casa. Asstrio, Això no és pànic, Nisei, The Pinker Tones, Cabo San Roque han pogut desplegar totes les seves arts al servei del festival i el públic demostrant que la gent d'aquí també sap dir coses interessants. Una altra proposta interessant però menys popular ha estat, com sempre, la fira del disc Sonarpro, l'exposició d'art multimèdia o les conferències per a professionals i inquiets varis.

Un altre espectacle, fora dels escenaris, és simplement el bestiar que un es trova voltant, sobretot, pel Sónar de dia. Hi ha una tipologia molt variada de públic que assisteix al festival. Uns que resalten molt són aquells i aquelles que vesteixen des d'una manera molt tirada a un estil naïf-retro, amb la pell més o menys tatuada i cara de felicitat extrema. N'hi ha uns altres molt característics que vesteixen un pèl millor, tirant a cantants pop, tapant-se la closca amb un barret i escudant-se rere unes ulleres de sol descomunals que feia servir ma mare quan era jove. El que està clar és que el Sónar té l'extranya i envejable capacitat de congregar una multitud de fauna urbana que habitualment és més difícil de trobar habitualment pels carrers.

Definitivament, un bon lloc on perdre's un dia d'estiu.

Mestre Van Gogh, que n'opineu vos?

Sí, reconec que m'agraden les plantes, ja siguin de caràcter ornamental o bé aquelles que les fem servir per ficar-nos-les a la boca a l'estil d'amanida. I de tant en tant, reconec per Déu, que vaig a "gardens", botigues de plantes per a donar-hi un cop d'ull. La veritat és que hi vaig, en el fons, per fer alguna cosa diferent aquell diumenge que no saps ben bé què cal fer per a fer-lo passar dignament. I sí, assumeixo el fet que no surto mai d'allà sense un test d'alfàbrega o un ficus que en realitat li espera la mort segura a ca meva. I no perquè jo vulgui, realment, senzillament moren.

Doncs tot això ho dic perquè un d'aquells diumenges, la setmana passada per ser més exactes, ma mare em diu tot dirigint-nos a ca seva que li agraden els núvols, que troba que fan més bonic el cel, més que quan només hi ha res més que blau i sol. Sí, jo també pateixo la raresa d'agradar-me més els dies ennuvolats que els dies serens. Això ha estat sempre motiu de discusions, mofes, intoleràncies i fins i tot fuetejades violents d'intolerància. I és que els humans som absolutament intolerants, reminiscències de la nostra natura ferestega.

Que hi hagi núvols al cel no pertany només al fet objectivable que objectes com els núvols siguin al cel i res més. De fet, el cel és un llenç en moviment que evoca sentiments, estats d'ànims i un univers personal i interior molt profús. Pregunteu-li sinó a qualsevol artista romàntic o expressionista o a un poeta o fins i tot un filòsof. En canvi, el sol en un cel blau ens convida a despullar-nos, a practicar feines "outdoor" o engatar-nos en una terraça prenent la fresca. Potser per això em costa imaginar Wagner, Nietzsche o Kirkegaard fent una canya en un xiringuito de Lloret i havent passat a la història pel que ho han fet.

Crisis, what crisis?

Els éssers humans en general no deixem de ser, en general, animals gregaris i espantadissos els quals hem après a viure d'esquenes a la realitat de la nostra natura. Òbviament això passa a les societats occidentals, on hem ens hem acostumat a uns drets que creiem destriables de la nostra vida quotidiana. Que l'aixeta vomiti aigua quan l'acciones, que el cotxe s'engegui quan li dones el contacte o que t'atenguim amb celeritat al CAP o ésser lliure per anar-te'n de vacances vàries vegades a l'any, tot això i més ho veiem com un dret per a nosaltres i una obligació per als altres de respectar.

Però si ens aturem a pensar en el miracle que suposa que la majoria dels individus que tenim la sort de que ens passi això a la vida, acabem adonant-nos-en que efectivament és un miracle. Però quan l'exercici d'aquests drets adquirits trontolla és quan, com hem vist aquests dies amb l'augment del petroli, la crisi financiera mundial, les vagues de transportistes o la hipotètica sequera que hem viscut darrerament, constatem que som éssers febles i exposats als elements de manera dramàtica i radical.

És important prendre consciència que el nostre estil de vida és insostenible ja fa temps i més ho serà quan la majoria dels habitants d'aquest planeta tinguin l'oportunitat de viure com ho fem nosaltres. Molts analistes diuen que la terra és capaç d'avastir tota la població del món si els que tenim massa renunciem a tenir-ne i els que gairebé no en tenen no decideixen tenir-ne com nosaltres. Però mentre no entenguem que no és sostenible el fet que egoistament un quart de món llenci els recursos pel clavagueram o directament els cremi les altres tres quartes parts del planeta anheli inconscientment de poder fer el mateix algun dia no gaire llunyà, no hi ha res a fer, estem abocats a un futur no gaire prometedor.