Crisis, what crisis?

Els éssers humans en general no deixem de ser, en general, animals gregaris i espantadissos els quals hem après a viure d'esquenes a la realitat de la nostra natura. Òbviament això passa a les societats occidentals, on hem ens hem acostumat a uns drets que creiem destriables de la nostra vida quotidiana. Que l'aixeta vomiti aigua quan l'acciones, que el cotxe s'engegui quan li dones el contacte o que t'atenguim amb celeritat al CAP o ésser lliure per anar-te'n de vacances vàries vegades a l'any, tot això i més ho veiem com un dret per a nosaltres i una obligació per als altres de respectar.

Però si ens aturem a pensar en el miracle que suposa que la majoria dels individus que tenim la sort de que ens passi això a la vida, acabem adonant-nos-en que efectivament és un miracle. Però quan l'exercici d'aquests drets adquirits trontolla és quan, com hem vist aquests dies amb l'augment del petroli, la crisi financiera mundial, les vagues de transportistes o la hipotètica sequera que hem viscut darrerament, constatem que som éssers febles i exposats als elements de manera dramàtica i radical.

És important prendre consciència que el nostre estil de vida és insostenible ja fa temps i més ho serà quan la majoria dels habitants d'aquest planeta tinguin l'oportunitat de viure com ho fem nosaltres. Molts analistes diuen que la terra és capaç d'avastir tota la població del món si els que tenim massa renunciem a tenir-ne i els que gairebé no en tenen no decideixen tenir-ne com nosaltres. Però mentre no entenguem que no és sostenible el fet que egoistament un quart de món llenci els recursos pel clavagueram o directament els cremi les altres tres quartes parts del planeta anheli inconscientment de poder fer el mateix algun dia no gaire llunyà, no hi ha res a fer, estem abocats a un futur no gaire prometedor.