.... en aquest concert, sempre ple de gom a gom, tenen l'especialitat de no escoltar ningú mentre canta; fumar fins a convertir el local en un fons sense relleu, on tot es desdibuixa entre el baf d'una boira espessa com la gelatina; cridar ben fort, tan fort com pugui el garganxó; beure sense set i no menjar tenint gana, i deixar córrer les hores amuntegant plats de cervesa...

dimarts, 29 de juliol del 2008

Summerdays in San Francisco

Ahir, bé, el dia 28 a les 12:10, jo i la Jessica vàrem agafar un avió de la US Airways direcció Philadelphia. Allà en vàrem agafar un altre, nou hores més tard, direcció San Francisco. Després de turbulències vàries, hores mortes sense saber com col·locar-te al seient de classe turista, intentar menjar menjar de laboratori servit en una mena de bentos i milles i milles d'aigua, terreny deshabitat i núvols de tempesta amb llamps inclosos, vàrem arribar a San Francisco. Aquí hi viuen família i amics però apart d'això, la badia de San Francisco és l'origen i llar i bressol de moltes coses i persones: el moviment Beat, els ordinadors Apple, Metallica o Santana, les universitats d'Stanford i Berkeley, els 49'rs, els grans terratremols, la terra que va governar un català de Tremp o de la Noguera, la ciutat que volia inundar Zorin en la pel·lícula de James Bond, "Panorama per a matar"... un llarg etcétera que cadascú podrà completar.

En tot cas he pensat que, amb motiu de la nostra tornada a San Francisco, encetaré un bloc exclusiu per a aquest fet. Aquí, en el meu bloc habitual, només faré esment de temes musicals que de ben segur en tindré força de que parlar-ne, tenint en compte que San Francisco és una de les ciutats nordamericanes amb més activitat musical.

Així doncs us convido a seguir el nou bloc, si voleu, per saber que s'hi cou en aquest recó del llunyà oest. I us preguntareu si això ho faig per algun afany de protagonisme o per a fer dentetes a algú jo respondré que no, que en tot cas aquest bloc de la nostra tornada a California em servirà per després recordar allò que hem fet aquí, que ja se sap que tinc una memòria "peixetaire" molt accentuada, per molt que mengi les panses, les cues i fins i tot els ceps sencers.

Aquí teniu l'adreça:

http://viatgeasanfranciscobay.blogspot.com

dimecres, 23 de juliol del 2008

Have you tried turning it off and on again?



Ho reconec, tant jo com molta gent de la meva generació i propers pel davant i pel darrera han crescut amb aquell humor britànic de l’Escurçó Negre, l'Hotel Fawlty o el Nan Roig. És un fet innegable que part de la nostra cultura, la catalana, té un lleuger aire d'ironia i sarcasme britànic la qual cosa fa que la nostra cosmologia difereixi molt de moltes i s'apropi de manera insospitada a la d'una gent que menja curry, viu sota la pluja gran part de la seva vida i beu te a les 5 des de fa uns cents d'anys.

Han passat anys des de l'època en la qual érem uns fanàtics de les sèries britàniques de manera espontània, però hi ha coses que no es perden amb el pas del temps i, malgrat que hagi passat una dècada o més, hi ha coses que es mantenen. Una d’elles és la incontestable atracció que ens segueix generant les sèries britàniques encara ara. I després d'un oblit obligat i una mitificació de les grans sèries hem arribat a un altre moment. El moment del retorn del nostre britanisme evident i fins i tot violent... malgrat els nostres posicionaments polítics i emocionals. I és quan una nova fornada de sèries vingudes de la gran illa britànica han entrat dins les nostres vides.

Black Books, Father Tedd o My Hero són ja títols de sèries que esdevindran mítiques en la nostra vida. Potser no tan pel fet que allò que es viu de petit es mitifica molt més que de més gran. Però seguint amb el tema, és IT Crowd, des del meu modest punt de vista, la sèrie superlativa, cabdal d’aquestes noves sèries. Un departament informàtic d'una gran empresa londinenca format per tres outsiders. Un irlandès neuròtic i un punt frívol i infantil; un anglès neuròtic amb pentinat afro amb clentxa i un punt fricky i capficat per la informàtica; alhora, tots dos obsessionats per les dones i els videojocs i amb una dona com a cap, un pèl desesperada, amb més de trenta anys i amb els coneixements informàtics d'una cadira. Històries molt ocurrents, diàlegs aguts i absurdes situacions que ens exciten les neurones fins al punt de recobrar la fe en l’existència d’un humor universal i intel·ligent que defuig el mal gust i els crits gratuïts.