Setmana d'emocions. Neix la llegenda.

El Sónar ens ha deixat amb xifres rècord, la primera edició d'un dels primers festivals de música electrònica per a infants i memorables actuacions com de la Grace Jones (aquella dona fibrada amb cara de pantera sensual que ocupava la portada d'aquell vinil que mons pares tenien entre els altres vinils i que veia de tant en tant lluitant contra James Bond a Silicon Valley a la tele) l'angèlica presentadora de Radio 1 Mary Anne Hobbs, la meitat dels LCD Sound System, Jeff Mills sota el nom de The Wizard, La Roux o Guillamino.

Una setmana després ens depara un altre gran festival musical (ja no per la mida sinó per tota la resta de coses), que resulta ser el popArb. Gran festival per la seva ubicació (Arbúcies), el seu públic (entrats en els trenta i tranquils), la mida (mitjà-petit i sense massificacions) i la seva qualitat tant d'organització com de cartell. Enguany destacarem Mazoni, Joan Miquel Oliver, Love of Lesbian, Manel, Ix o Dêlen.

Entremig d'aquests dos grans festivals que es fan en aquest país hem conegut la notícia de la mort del Rei del Pop i el neixement de la llegenda, Michael Jackson. Poc es pot dir del que ja s'ha dit. Sempre ens quedaran les seves cançons que van canviar el món, els seus vídeos, les seves estravagàncies i la seva imatge mutant.

Gràcies.

Malgrat tot, sempre hem conservat el nostre Nutshell

Hi havia un paio anomenat Layne Stayle que vivia a Seattle i va fer una banda espectacular, Alice in Chains. Anys després, després d'una carrera plena d'èxits i de misèries, aquell noi de veu abellutada plena de detalls bells i misteriosos va morir víctima del tsunami de l'èxit. És veritat que la mort de Kurt Cobain va ser més espectacular i mediàtica. No és menys cert que Pearl Jam gaudia de més glamour i seguidors més underground i pseudointel·lectuals. Però va ser Alice in Chains, amb la seva grandiosa visió del grunge, qui ens va estimar. Set anys després de la seva definitiva dissolució tornen.

No sé què ens depararà el futur, però res no serà igual sense Stayle.

Passejant

De tant en tant em veig tot introduint-me en una mena de forat. Aleshores, tothom em molesta, la gent em sembla extranya, lletja a la vista i hostil a la meva integritat individual. Hi desconfio perquè em fan por, m'aterroritzen i m'aterroritza tant el que poden esdevenir en qualsevol moment com el que poden desencadenar prop i dins meu si es prenen la llibertat d'apropar-se massa a mi. Sí, defujo tot contacte pensant que fàcilment acabaran infectant-me de la seva putrefacció humana que es explicitada per la seva paraula, el seu al·lè o la seva transpiració i que m'acabarà fent-me detestar-los amb certa compassió. 

Respiro, sento i continc el plor. 

Jones... Grace Jones

Grace Jones ha tornat. I, pel que sembla ha tornat per a demostrar que la gran diva dels 80 que era, malgrat el temps, ha retornat de l'infern després d'haver-hi fet un pacte amb el mateix Satanàs i ho ha fet per a aplicar-nos un correctiu. Ha tornat i desplegarà davant nostre tot el seu art i el seu magnetisme negre d'eban i, d'aquesta manera, deixar-nos ko a tots i tornar-nos a col·locar allà on ens correspon: al món terrenal.

I see you soon Mrs. Jones.

CORPORATE CANNIBAL

Comelade feu recordar els temps laietans

Quan més passa el temps més recordo aquells moments en el qual un servidor era un infant i s'amarava per via ambiental del laietanisme. Noms com Riba, Sisa, Toti Soler, Santi Arisa i altres músics diversos es veien empenyats per una espècie de moviment polifacètic en l'ànima però musical en les formes. Era una època d'explosió i embranzida cultural després de moments de dictadures culturals, genocidis que responien a anhels pretèrits d'uns veïns que els teníem a casa i una repressió en la majoria dels aspectes de la vida. Recordo aquells hippies catalans tendres i mancats de malícia, naïf, aquells cercaviles (ara li diuen rues) per carrers plens de seats i 2 cavalls on poc abans només hi passejaven zombies i les cançons folk que ens acompanyaren gran part dels setanta i els vuitanta.

Aquest dissabte 16 de maig a Ca l'Arnús (gran parc recuperat per a la ciutadania de Badalona i un dels pocs indrets amb encant que queden a la ciutat) en Pascal Comelade acompanyat dels Simon i Telefunken (Bel Canto Orquestra) ens va fer rememorar l'esperit d'aquella ona que va arribar quan havia de fer-ho i que mai no ens va acabar de deixar.

2009 SÓLLER-BARCELONA EXPERIENCE

A última hora i després de diferents intents infructuosos, comprem dues entrades a guixeta subito presto in extremis i acabem essent testimonis del concert de presentació del nou disc d'en Joan Miquel Oliver. Per a més informació visiteu: 2009 sóller-barcelona experience

El moment sempre acaba per arribar. L'Hospitalet 25 d'abril de 2009 DC

Sí... a la fi ha arribat. He vist els Raydibaum en directe i amb companyia de la J. Això sí, després d'haver caminat de casa fins al Fòrum, del Fòrum fins al carrer Wellington i d'allà fins a casa, haver comprat un cd de The Pinkertones i un altre d'Asian Dub Fundation, haver anat de botigues per Gràcia, haver menjat unes botifarres d'estil teutó (embotits Leo Boeck) al Gran de Gràcia i haver-nos passat tres parades de metro per equivocació, caminar un kilometre i mig i arribar davant la Sala Tecla on es feia el concert.

I sí... ho sospitava... són espectaculars, potents, incissius, feréstecs... 

Quin gran directe. Que en tinguem per molts anys.