Després de la ressaca del Sónar (i de Sant Joan) la cosa només ha fet que començar. Quan més anys passen més festivals apareixen en escena i més sales de concerts i de música en directe desapareixen. Si fa no fa, res nou sota el sol, la veritat. Però de la qüestió de la política cultural al nostre país i a Barcelona ja en parlarem en una altra ocasió.
Enguany el festival Sónar ha fet 15 anys i la cosa sembla que va cap endavant, potser amb algun símptoma d'estancament però amb una maduresa innegable. La proposta és especialment interessant, els espais en el qual s’emmarca el festival són de luxe, l'organització i la producció efectiva, el públic que hi assisteix entregat, els veïns de l'esdeveniment en contra i els mitjans i la crítica tan bolcats en el projecte que fins i tot la prestigiosa BBC hi ha desplegat tota la seva logística.
En conjunt, el Sónar no deixa de ser res més que un festival de música però amb característiques diferents als clàssics festivals que varen tenir el seu auge als anys 90 del segle passat. De fet, ja es pot dir des de fa temps que, almenys al nostre país, els festivals han canviat. Mentre que als anys 90 els festivals eren pastats en filosofia a Woodstock però amb un marcat caràcter consumista, els actuals festivals solen ser més urbans, sense gespa ni pols, sense muntanyes o platja on emmarcar música de tot tipus. Tot i això segueixen mantenint característiques de sempre: gent lleugera de roba, consum indiscriminat de tot tipus de substàncies legals o il·legals, molta desinhibició, molts escenaris i un ambient molt de bon rotllo, de comunió.
Enguany el Sónar, i com ja ens té acostumats, ens ha obert la possibilitat d'introduir-nos en una olla barrejada de noves tendències en música electrònica, clubbing i creacions audiovisuals amb noves tecnologies. Hi ha hagut aparicions molt esperades com la dels anglesos Goldfrapp o Leila, Justice o els mítics Madness (que si t’ho miraves bé desentonaven un pèl enmig d’un festival de música electrònica). Altra gent que va destacar van ser Rob da Bank que va preparar l’ambient previ de l’actuació de Madness amb una molt bona tria de temes i la DJ Virginie que va crear un bon paissatge sonor el migdia de divendres a la Plaça de Joan Coromines. També hi ha hagut espai per a gent de casa. Asstrio, Això no és pànic, Nisei, The Pinker Tones, Cabo San Roque han pogut desplegar totes les seves arts al servei del festival i el públic demostrant que la gent d'aquí també sap dir coses interessants. Una altra proposta interessant però menys popular ha estat, com sempre, la fira del disc Sonarpro, l'exposició d'art multimèdia o les conferències per a professionals i inquiets varis.
Enguany el festival Sónar ha fet 15 anys i la cosa sembla que va cap endavant, potser amb algun símptoma d'estancament però amb una maduresa innegable. La proposta és especialment interessant, els espais en el qual s’emmarca el festival són de luxe, l'organització i la producció efectiva, el públic que hi assisteix entregat, els veïns de l'esdeveniment en contra i els mitjans i la crítica tan bolcats en el projecte que fins i tot la prestigiosa BBC hi ha desplegat tota la seva logística.
En conjunt, el Sónar no deixa de ser res més que un festival de música però amb característiques diferents als clàssics festivals que varen tenir el seu auge als anys 90 del segle passat. De fet, ja es pot dir des de fa temps que, almenys al nostre país, els festivals han canviat. Mentre que als anys 90 els festivals eren pastats en filosofia a Woodstock però amb un marcat caràcter consumista, els actuals festivals solen ser més urbans, sense gespa ni pols, sense muntanyes o platja on emmarcar música de tot tipus. Tot i això segueixen mantenint característiques de sempre: gent lleugera de roba, consum indiscriminat de tot tipus de substàncies legals o il·legals, molta desinhibició, molts escenaris i un ambient molt de bon rotllo, de comunió.
Enguany el Sónar, i com ja ens té acostumats, ens ha obert la possibilitat d'introduir-nos en una olla barrejada de noves tendències en música electrònica, clubbing i creacions audiovisuals amb noves tecnologies. Hi ha hagut aparicions molt esperades com la dels anglesos Goldfrapp o Leila, Justice o els mítics Madness (que si t’ho miraves bé desentonaven un pèl enmig d’un festival de música electrònica). Altra gent que va destacar van ser Rob da Bank que va preparar l’ambient previ de l’actuació de Madness amb una molt bona tria de temes i la DJ Virginie que va crear un bon paissatge sonor el migdia de divendres a la Plaça de Joan Coromines. També hi ha hagut espai per a gent de casa. Asstrio, Això no és pànic, Nisei, The Pinker Tones, Cabo San Roque han pogut desplegar totes les seves arts al servei del festival i el públic demostrant que la gent d'aquí també sap dir coses interessants. Una altra proposta interessant però menys popular ha estat, com sempre, la fira del disc Sonarpro, l'exposició d'art multimèdia o les conferències per a professionals i inquiets varis.
Un altre espectacle, fora dels escenaris, és simplement el bestiar que un es trova voltant, sobretot, pel Sónar de dia. Hi ha una tipologia molt variada de públic que assisteix al festival. Uns que resalten molt són aquells i aquelles que vesteixen des d'una manera molt tirada a un estil naïf-retro, amb la pell més o menys tatuada i cara de felicitat extrema. N'hi ha uns altres molt característics que vesteixen un pèl millor, tirant a cantants pop, tapant-se la closca amb un barret i escudant-se rere unes ulleres de sol descomunals que feia servir ma mare quan era jove. El que està clar és que el Sónar té l'extranya i envejable capacitat de congregar una multitud de fauna urbana que habitualment és més difícil de trobar habitualment pels carrers.
Definitivament, un bon lloc on perdre's un dia d'estiu.
1 comentari:
Ei, Hèctor, merci per agregarme. Molt xulu el teu bloc. A veure si hi penges algunes feines teves de disseny per a que les podem admirar.
Veig al teu Myspace que ets coleguilla d'en Roger Mas. Si vas el dissabte al PopArb, potser ens trobem per allí.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada