És fàcil i radical i sagnant comparar el panorama musical català amb el nordamericà. Primer de tot per qüestions òbvies de caràcter polític, demogràfic, etc. Però després per què la música ha estat considerada tradicionalment com a servei públic, com a ofici i com a art a parts iguals. I això fa que els músics, cantants, intèrprets, bandes, compositors, etc. estiguin vistos co a mínim com a treballadors amb drets i deures com qualsevol altre. Això fa que hi hagi sindicats de músics o fins i tot feines remunerades mínimament decents de dilluns a diumenge.
Llavors és quan vens a Catalunya i els Països Catalans i te n'adones que fer de músic aquí és gairebé una quimera. No només no hi ha infrastructures en forma de sales, bars, terrasses, etc. per a executar música en directe sinó que els estudis de música com a carrera universitària és quelcom gairebé impossible d'accedir-hi. I ja no parlem de la música popular. En definitiva, que el panorama és certament descoratjador en el moment que et planteges treballar de músic, amb el mateix dret que aquells que decideixen ser informàtics, mestres o lampistes. És col·losalment injust i algun dia parlarem de les possibles causes.
Tot aquest discurs m'ha fet recordar més d'un cop en espais com el Top of the Mark de San Francisco. Aquest bar lounge amb vistes de 360º situat al terrat de l'Hotel Mark Hopkins és cada dia obert al públic i on s'hi pot gaudir de bona música local en directe, bon beure i delicats tastos enmig d'espectaculars vistes aèries de San Francisco. I no és una excepció. La majoria de bars o/i restaurants d'aquesta ciutat californiana amb certa entitat ofereix música en directe de manera habitual i on als músics se'ls paga.
I això que dic, a més, es mimetitza en llocs molt propers a nosaltres. No és una qüestió llunyana i alienígena. Per tant: veurem algun cop l'escena musical catalana normalitzada? Serà factible poder treballar de la música i, que a més, et paguin?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada