L'Ham de Foc ha mort. Visca l'Ham de Foc!

Quan arriba la tardor, i a mesura que va transcorrent, sempre em ve de gust escoltar música diferent de la que he escoltat a l'estiu. Es podria afirmar que existeix una petita estacionalitat en el fet d'escoltar música. Igual com cauen les fulles dels arbres, el cel s'ennuvola, les jaquetes apareixen i els cafès s'omplen la meitat de la música del meu ipod canvia radicalment. És un automatisme.

Aquestes músiques que aparèixen les classifico en dos tipus: les d'àmbit urbà i les d'àmbit natural, per així dir-ho. Una de les músiques que són recorrents en aquest canvi i que entren en una d'aquestes categories són els tres discos de l'Ham de Foc: "U" (1999), "Cançó de dona i home" (2002) i "Cor de porc" (2005). Aquest grup valencià que va estar format per l'Efrén López i la Mara Aranda va estar en actiu des de l'any 1998 fins a principis d'enguany. En aquests anys l'Ham de Foc ha sabut sublimar una música extremadament exquisida amalgamant tradicions musicals des de les d'Occitània a Grècia, l'Afganistan, Turquia, els Balcans passant per les dels països àrabs, i tot això, fent-ho passar pel sedàs valencià. Grup format per virtuosos executadors d'instruments tradicionals i antics, l'Ham de Foc ha sabut connectar amb un públic molt heterogeni pel que fa al seus orígens, com també pel que fa als seus gustos musicals. Tot i que com passa aquí, que els grans artistes tenen poca anomenada a casa seva o són directament ignorats, el grup de l'Efrén i la Mara van ser molt ben rebuts a molts llocs d'Europa com Alemanya o Grècia. És ben cert que van recollir bastants premis arreu dels Països Catalans, però això no es va traduir en un augment en la quantitat de concerts programats. Després de 10 anys creant joies sonores tan amb l'Ham de Foc com amb el grup de músiques sefardites Aman Aman, el tàndem López-Aranda es va desfer per tal que cadascú pogués prendre el seu camí en solitari o en altres formacions.

Introspectiva, fosca i profunda per una banda i energètica, intensa, elegant i mística per una altra, la música de l'Ham de Foc ens evoca paisatges feréstecs, esquitxats per la cultura pretèrita, on el món era molt més gran, misteriós i desconegut. Ens parla de temes propers i emotius, d'allò impalpable que ens fa humans atrezzat amb paisatges boirosos plens de natura indomable, construccions de pedra treballada i fragàncies d'encens. I tot això sense descuidar la referència que fan a la nostra tradició que emergeix de l'ostracisme i que pren entitat de patrimoni de la humanitat des de l'expresió musical, embolcallada delicadament per tradicions properes i llunyanes. 

Un gran exemple de com la cultura en majúscula que es fa en aquest país és silenciada per alguna raó que intueixo i que em callo.

*ARTICLE ESCRIT A DIRECTE.CAT