Setmana d'emocions. Neix la llegenda.

El Sónar ens ha deixat amb xifres rècord, la primera edició d'un dels primers festivals de música electrònica per a infants i memorables actuacions com de la Grace Jones (aquella dona fibrada amb cara de pantera sensual que ocupava la portada d'aquell vinil que mons pares tenien entre els altres vinils i que veia de tant en tant lluitant contra James Bond a Silicon Valley a la tele) l'angèlica presentadora de Radio 1 Mary Anne Hobbs, la meitat dels LCD Sound System, Jeff Mills sota el nom de The Wizard, La Roux o Guillamino.

Una setmana després ens depara un altre gran festival musical (ja no per la mida sinó per tota la resta de coses), que resulta ser el popArb. Gran festival per la seva ubicació (Arbúcies), el seu públic (entrats en els trenta i tranquils), la mida (mitjà-petit i sense massificacions) i la seva qualitat tant d'organització com de cartell. Enguany destacarem Mazoni, Joan Miquel Oliver, Love of Lesbian, Manel, Ix o Dêlen.

Entremig d'aquests dos grans festivals que es fan en aquest país hem conegut la notícia de la mort del Rei del Pop i el neixement de la llegenda, Michael Jackson. Poc es pot dir del que ja s'ha dit. Sempre ens quedaran les seves cançons que van canviar el món, els seus vídeos, les seves estravagàncies i la seva imatge mutant.

Gràcies.

Malgrat tot, sempre hem conservat el nostre Nutshell

Hi havia un paio anomenat Layne Stayle que vivia a Seattle i va fer una banda espectacular, Alice in Chains. Anys després, després d'una carrera plena d'èxits i de misèries, aquell noi de veu abellutada plena de detalls bells i misteriosos va morir víctima del tsunami de l'èxit. És veritat que la mort de Kurt Cobain va ser més espectacular i mediàtica. No és menys cert que Pearl Jam gaudia de més glamour i seguidors més underground i pseudointel·lectuals. Però va ser Alice in Chains, amb la seva grandiosa visió del grunge, qui ens va estimar. Set anys després de la seva definitiva dissolució tornen.

No sé què ens depararà el futur, però res no serà igual sense Stayle.

Passejant

De tant en tant em veig tot introduint-me en una mena de forat. Aleshores, tothom em molesta, la gent em sembla extranya, lletja a la vista i hostil a la meva integritat individual. Hi desconfio perquè em fan por, m'aterroritzen i m'aterroritza tant el que poden esdevenir en qualsevol moment com el que poden desencadenar prop i dins meu si es prenen la llibertat d'apropar-se massa a mi. Sí, defujo tot contacte pensant que fàcilment acabaran infectant-me de la seva putrefacció humana que es explicitada per la seva paraula, el seu al·lè o la seva transpiració i que m'acabarà fent-me detestar-los amb certa compassió. 

Respiro, sento i continc el plor. 

Jones... Grace Jones

Grace Jones ha tornat. I, pel que sembla ha tornat per a demostrar que la gran diva dels 80 que era, malgrat el temps, ha retornat de l'infern després d'haver-hi fet un pacte amb el mateix Satanàs i ho ha fet per a aplicar-nos un correctiu. Ha tornat i desplegarà davant nostre tot el seu art i el seu magnetisme negre d'eban i, d'aquesta manera, deixar-nos ko a tots i tornar-nos a col·locar allà on ens correspon: al món terrenal.

I see you soon Mrs. Jones.

CORPORATE CANNIBAL

Comelade feu recordar els temps laietans

Quan més passa el temps més recordo aquells moments en el qual un servidor era un infant i s'amarava per via ambiental del laietanisme. Noms com Riba, Sisa, Toti Soler, Santi Arisa i altres músics diversos es veien empenyats per una espècie de moviment polifacètic en l'ànima però musical en les formes. Era una època d'explosió i embranzida cultural després de moments de dictadures culturals, genocidis que responien a anhels pretèrits d'uns veïns que els teníem a casa i una repressió en la majoria dels aspectes de la vida. Recordo aquells hippies catalans tendres i mancats de malícia, naïf, aquells cercaviles (ara li diuen rues) per carrers plens de seats i 2 cavalls on poc abans només hi passejaven zombies i les cançons folk que ens acompanyaren gran part dels setanta i els vuitanta.

Aquest dissabte 16 de maig a Ca l'Arnús (gran parc recuperat per a la ciutadania de Badalona i un dels pocs indrets amb encant que queden a la ciutat) en Pascal Comelade acompanyat dels Simon i Telefunken (Bel Canto Orquestra) ens va fer rememorar l'esperit d'aquella ona que va arribar quan havia de fer-ho i que mai no ens va acabar de deixar.

2009 SÓLLER-BARCELONA EXPERIENCE

A última hora i després de diferents intents infructuosos, comprem dues entrades a guixeta subito presto in extremis i acabem essent testimonis del concert de presentació del nou disc d'en Joan Miquel Oliver. Per a més informació visiteu: 2009 sóller-barcelona experience

El moment sempre acaba per arribar. L'Hospitalet 25 d'abril de 2009 DC

Sí... a la fi ha arribat. He vist els Raydibaum en directe i amb companyia de la J. Això sí, després d'haver caminat de casa fins al Fòrum, del Fòrum fins al carrer Wellington i d'allà fins a casa, haver comprat un cd de The Pinkertones i un altre d'Asian Dub Fundation, haver anat de botigues per Gràcia, haver menjat unes botifarres d'estil teutó (embotits Leo Boeck) al Gran de Gràcia i haver-nos passat tres parades de metro per equivocació, caminar un kilometre i mig i arribar davant la Sala Tecla on es feia el concert.

I sí... ho sospitava... són espectaculars, potents, incissius, feréstecs... 

Quin gran directe. Que en tinguem per molts anys.

L'Anna i els gossos.

Aquest dimecres, dinant, li pregunto a l'Eulàlia (com sempre): escoltes res de nou? I m'etziva: Ah sí... no estan malament... la noia canta força bé... la banda es diu "Anna Roig i la no sé què de no sé qui" I li dic perplex: Qui? I diu ella traduint-lo al català com si jo no entengués un borrall de francès que va i em va ofendre un pèl però que se'm va passar de seguida: "Anna Roig i l'ombre de ton chien"

En acabat i després de tornar a la redacció va i m'envia el link del seu meuespai. 

ui...!!

Polo de fraula

Com m'està agradant Bombon Mallorquín. En Joan Miquel Oliver segueix demostrant (si és que realment li cal) que està en plena forma i que la inspiració el segueix acompanyant. Ningú com ell sap plasmar tot l'imaginari de la nostra generació amb tanta màgia i senzillesa. Ben segur que anirem a la cita del Casino de l'Aliança d'aquí unes setmanes, exactament el 30 d'abril.

Nosaltres tres i els anys noranta

Aquesta nit la sala Bikini ha estat el marc del concert que la banda britànico-americana US3 ha donat a Catalunya. La sala, al final, s'ha omplert de gent que fregava la majoria els 30 anys cap endavant. Sincerament ha estat un d'aquells concerts que no són planificats amb temps sinó que arriben gairebé sense voler-ho i que acava sent una cita amb un cert passat personal. US3 és el projecte que van endegar a Londres en Geoff Wilkinson i Mel Simpson. Hi han passat un munt de músics i l'únic que ha seguit ha estat en Geoff Wilkinson que ha seguit barrejant jazz amb rap de manera bastant reeixida.

El concert bàsicament s'ha basat en els temes del seu darrer treball, Stop, Think, Run tot i que han estat els temes que van catapultar els US3 a les llistes d'èxits d'arreu del món les que han demostrat que són els que realment han deixat marca d'una època, les que han fet cridar més la gent.

Nostàlgia i un ambient ballable que no ha estat gens malament per a un dilluns laborable i que, l'endemà, també ho serà.

La vida és sempre un dubte

Aviat veure'm eixir un nou programa titulat Casal Rock a TVC. Poc se sap (o poc se'n pot explicar fins que no es presenti en societat) però ja se n'està fent promoció. L'encarregat de presentar-lo sembla ser que serà en Marc Parrot. Sembla ser una aposta agosarada i, a priori, interessant de l'estil reality però amb certa substància . 

Només un dubte: L'eslògan diu alguna cosa així com: Llença't. I jo em pregunto, que volen dir amb Llença't? On vol que m'hi llenci, en Parrot? La cosa no sonaria millor si enlloc de la primera interjecció féssim servir aquesta altra, Llença't-hi? Algú que entegui de llengua catalana m'ho podria corroborar? Quan més va menys conec el català... o com a mínim menys coincideix el meu amb el dels mitjans de comunicació catalans.

És que sempre ens acaben enganyant...

Mercès Maurice Jarre per la seva música

Avui Maurice Jarre ha mort a Los Angeles a l'edat de 84 anys. La seva vida ha estat dedicada a musicar obres de teatre i pel·lícules de Hollywood. Va guanyar un Oscar amb la banda sonora de Lawrence d'Aràbia i va treballar amb els més prestigiosos directors de cinema com Alfred Hitchcock, John Huston o Luchino Visconti. Molts coneixereu sobretot a en Jean Michel Jarre, un dels seus dos fills, ambdós músics de professió, que va destacar des de ben jove per les seves composicions de música electrònica i les seves monumentals posades en escena.

És un bon moment per a fer un repàs a la seva extensa obra.

Mercès Monsieur Jarre.

I ja en són 3 (massa bonic per a ser veritat)

En el darrer poet deia que U2 faria dos concerts enlloc d'un responent la gran demanda d'entrades. Doncs bé, encara en faran un altre més. I ja en van tres. Això és el que vaig escriure ahir i que avui m'he de menjar entre dues llesques de pa d'espelta ja que la promotora Doctor Music ho ha desmentit rotundament.

El submarí irlandés torpedeja per partida doble el Camp Nou

El que passa amb els concerts de les poques bandes que queden que onmplen aforamants gegantins com el Camp Nou és que creen tantes espectatives que quan es posen les entrades d'un dels seus concerts a la venda es crea una dinàmica que poc té a veure amb la música... ni amb la cultura.

Ahir es van posar a la venda les entrades del concert que endega la nova gira 360º de la banda irlandesa U2. I d'acord que és una de les grans bandes de rock del món que arrossega mitòmans i friks de diverses generacions; i que és la primera gira després de la darrera (que si no recordo malament ja fa 5 anys); i que és l'únic concert a la Península Ibèrica. Però que s'exhaureixin prop de 100.000 entrades en menys d'una hora ho segueixo trobant un simptoma de la bojeria que pot envoltar megabandes com aquesta. De fet, ja no té res a veure amb la feina ben feta o la promoció de la banda. A U2 ja no li cal demostrar res, amb una carrera sòlida i fecunda que abracen tres dècades. De fet, U2 no necessita ja de promoció. Qualsevol moviment que faci és, de per sí, sinònim de portades a tots els mitjans de comunicació del món.

I per cert. Ara m'agradarà veure com vendran les entrades aquells, que moguts per l'usura forassenyada van comprar nombroses entrades per a vendre-les després a eixelebrats sense criteri que se'n van quedar sense i que pagarien cents d'euros per a poder comprar-ne. I tot després de saber que U2, finalment, farà un altre concert l'endemà del primer.

Què contradictori que és el món de la música.

Let's go listen to catalan music

Algú s'imagina un sol espai a Barcelona (o qui diu Barcelona diu València o Palma, per dir alguna cosa) on s'hi concentrin una sala de concerts per a 2000 persones, dues de més petites, tres cinemes, una galeria d'art, set sales de conferències, dues d'exposicions, tres restaurants, un conservatori i diferents espais per a altres activitats? No, oi? Doncs a Londres existeix, es va obrir el 1982 i es diu Barbican. 

És on hi tenen la seu la London Symphony Orchestra i la BBC Symphony Orchestra i l'abril rebrà la visita de músics catalans. Per una banda en Pascal Comelade amb la Bel Canto Orchestra actuarà amb l'Orquesta Típica Fernández Fierro de l'Argentina. Enllaç Per una altra, el rei de la Rumba Catalana, en Peret, tocarà amb La Troba Kung-Fu. Enllaç

Qui diu que la música catalana no és exportable? És cert que Comelade és un dels més grans músics i (fins i tot) intel·lectuals de la cultura catalana i el més conegut arreu del món. I no és menys cert que estils com els que fan en Peret o La Troba Kung-Fu són més exportables per nosaltres que el pop o el rock. Tanmateix, és bona la feina de promoció que es fa des de molts àmbits de la societat civil catalana i tots aquells que treballen amb la cultura i tenen unes vistes àmplies de la seva contribució a la cultura del món.

I bravo pels programadors de Barbican que saben discernir entre cultura catalana i la resta de les cultures. 

Tornada al Jurassic Park

Aquells que als anys 80 érem a punt d'entrar a l'adolescència, com també tots aquells més grans o més joves, recordem de manera especial bandes britàniques com Spandau Ballet. Eren elegants, un pèl ensucrats però facturadors d'un pop romàntic de qualitat inqüestionable.

Doncs avui, en el meu cas gràcies a en Jordi Basté, hem sabut que la banda londinenca, aquella que liderava un cantant repentinat amb gomina (de fet tots ho estaven), vestit sempre com si anés a una recepció amb la reina mare (tothom sap que tots hi anaven així de vestits) amb veu greu i carència agradable han tornat vint anys després d'una carrera meteòrica que va durar una dècada. De fet, van estar més anys disputant-se l'autoria de les seves cançons que temps en actiu. Tanmateix, aquest retorn no és gartuït. Tornen amb un nou disc a l'horitzó que remataran amb una gira mundial que els portaran a Catalunya. Podrien fer com els The Police, per exemple, que van tornar a la vida gairebé "per la patilla", sense nou disc ni res i només per a omplir els seus comptes corrents. Potser millor. No cal ressucitar allò que va quedar en el lloc més alt de la galàxia del rock.

En tot cas, i malgrat el temps que ha passat, estarem amatents davant d'aquest retorn inesperat que, com a mínim, servirà per a satisfer a nostàlgics ja "carrosses" i deixar constància per a les noves generacions que el "romanticisme" també serveix per a fer bon pop-rock sense caure en el patetisme, i més tenint en compte que els 80 no era precissament una dècada especialment propensa pel pop. 

Mai Barcelona ha estat cantada d'aquesta manera

La cosa ha estat una cursa d'obstacles i contrarrellotge. Després d'haver estat pràcticament tot el dia a Castellar del Vallès per motius de feina i haver-me barallat amb la Xantal (ella diu que ja semblem un matrimoni típic, sobretot per les bronques) baixo cap a Sant Joan Despí, deixo allà els meus companys i agafo el cotxe (que precissament li vàrem comprar a qui seria el meu sogre si m'hagués unit en matrimoni amb la Xantal) i em dirigeixo a tota velocitat cap a Barcelona. Avui, el transit estava per a estirar-se de qualsevol cabell o pèl del cos. Mentrestant la Jess deixava casa nostra, entrava al metro i sortia unes parades més enllà i remuntava el Passeig de Gràcia amunt.

Miraculosament i després de patir uns quants conductors beneits malparits que no tenen ni puta idea de conduir (malauradament n'hi ha massa d'aquests), tinc la llet de poder aparcar just davant de la Pedrera i amb un no res em trobo amb la Jess, entrem amb les entrades que ha recollit ella un quart d'hora abans i seiem en dues de les poques cadires que queden d'un auditori pràcticament ple a vessar.

Doncs encara que sembli mentida hem entrat abans de que comencés el concert de Sanpedro, un concert que passarà a la història per vàries coses. 

Primer perquè malauradament hi han faltat en Falkner (substituït per un correcte però tímid Miquel Sospedra de Mazoni) i en Gonçal. Definitivament s'ha notat massa l'absència d'aquests dos en un concert que hi ha mancat mala llet, força, contundència i alhora alguns dels detalls narratius del seus temes. 

Segon perquè han tocat en un espai que té molt a veure amb les lletres i les influències que han donat el caràcter i la personalitat que caracteritza la banda.

Tercer perquè no m'esperava un aforament tan ple de gent, la veritat. I no ho dic òbviament per la banda, que ja he dit repetides vegades que és de les millors bandes del país i el seu directe dels més contundents i emotius que es poden contemplar, sinó perquè la sort mai no els ha acompanyat.

I quart perquè Sanpedro ha regalat als seus fans un tema nou que, tot i que no ha sonat rodó del tot i que no tenia ni títol, ha estat la primera vegada que s'ha pogut escoltar un tema del proper elapé que sortirà segurament cap a mitjans d'any.

Una cosa més a destacar: la improvisada defensa de l'educació i l'ensenyament que ha fet l'Oriol Canals davant l'audiència fent referència a l'actualitat del nostre país. Tot i que una mica desestructurat m'ha agradat aquesta apologia a la civilització i ha demostrat, de retruc i definitivament, que aquest músic és una espècie d'humanista delicat i ple d'elegància.

Els poetes de la Barcelona romàntica es troben amb l'arquitecte de la Barcelona modernista

Quina il·lusió, quina ocasió més gran. Ja no recordava que una de les bandes que més admiro i més m'agraden de l'escena musical del país tenen a l'agenda un dels concerts més interessants dels darrers mesos. I dic interessants ja no per la seva música o pels amics músics convidats sinó pel marc on se celebrarà el concert. Els Sanpedro actuaran aquest dijous a l'auditori de la Pedrera en el marc del cicle De Prop que organitza l'Obra Social de Caixa Catalunya que compleix ja tretze anys. El concert en qüestió és gratuït i només cal reservar les entrades en el 902 400 973. La pregunta en qüestió és: cobren els grups que hi toquen? Hi toquen gratis? O potser els obren una llibreta a la Caixa de Catalunya? Bé, en tot cas i sense tenir en compte aquest extrem important cal dir que aquest concert pot ser molt gran. Molt gran perquè serà una oportunitat única d'escoltar la banda que millor retrata la ciutat comtal en un dels espais més macos i més barcelonins que hi ha.

Només cal esperar a que les espectatives siguin correspostes tal i com s'espera que passi. L'arquitectura més genial de principis del segle XX maridarà de manera espectacular i senzilla amb el millor pop del segle XXI.

Missatge directe a Sanpedro: Gonçal, tocareu aquest cop Dalinianes? Seria un moment especialment idoni per a trencar amb la maledicció que volta aquesta gran cançó.

Els Mazoni, tot i ser-ne tres, ens han apallissat

Aquesta setmana he tingut la sort d'haver-me trobat per partida doble en Jaume Pla. Una a Girona, acompanyat d'en Carles Sanjosé de Sanjosex, en un bolo on presentaven una cançó conjunta dedicada a Girona: Club Girona Ciutat. L'altra, tot just l'endemà, la Farinera del Clot, on s'hi presentava a la ciutat de Barcelona el nou disc de Mazoni. Sincerament no puc dir gaire cosa del tema Club Girona Ciutat ja que la vaig escoltar un cop i no en les millors circumstàncies. Només sé que coincidir amb aquests dos bisbalencs ha estat extranyament casolà, domèstic, com si ja ens coneixéssim d'abans, de tota la vida. En tot cas ja en parlaré en una altra ocasió.

On sí que vaig estar força atent va ser al concert del cicle del setmanari Directa. I puc dir sense por a equivocar-me que, si ja al directe.cat elogiava el darrer treball dels Mazoni de manera sincera, no podria res més que reiterar la meva admiració per aquesta banda. El concert va pivotar en tot moment al voltant d'Eufòria 5 Eperança 0 tot i que es van poder escoltar hits (ho direm així) de tots els seus discos anteriors. La potència que darrerament despleguen en els seus concerts no va deixar ningú indiferent. El que va començar com un concert més va seguir tot just després del primer tema, en una descàrrega d'adrenalina hard-coriana amb flaires "fora-vila" espectacular. Van ser com són, feréstecs, ànimes que irradien "rock'n'roll" per tots els orificis del cos. Hi havia gent de totes les edats i fins i tot el doble d'en Miquel Gil i un paio llanut que podría haver estat el pare d'en Gerard Quintana movent el cap amunt o avall de manera mitjanament rítmica i que esfereïa el pensar que en qualsevol moment podríem acabar sent testimonis del despreniment del cap de la resta del cos de l'individu en qüestió. Ple a vessar, molta calor... massa diria jo i fins i tot grupis adolescents donant-ho tot i ballant amb en Xavi, el manàger de la banda. Definitivament, una festa que no em va distreure del pensament que tenia durant tota la nit, que envejo la capacitat de la gent com en Jaume que pot transmetre vivències quotidianes amb una excel·lència murri amb una senzillesa i humilitat que trasbalsen a qualsevol.

Ja ho deia jo. Un dels millors treballs de l'any i segurament un dels millors directes de l'any.

Nit rarament premonitòria

Aquest dimarts a la nit anem a la sala gran de Luz de Gas per veure un concert promogut pel club cultural Club TresC on hi toquen en Roger Mas en primer lloc i en Guillamino en segon.

El que havia de ser un mer concert va esdevenir un exemple radical de la salut que comença a viure la música nacional en termes de públic. De fet, mai, i dic mai, a la vida he vist la sala gran de Luz de Gas tan plena com ahir. És possible que sigui l'efecte Roger Mas, el qual ja ha demostrat a bastament que la seva consolidació com a potent exponent de la cançó actual (i qui diu cançó diu pop) és un fet. No hi ha dubte que en Roger Mas ha passat de ser un músic de minories, un diamant en brut, un tresor molt ben guardat, a ser un músic reconegut i conegut per un públic transversal i heterogeni. Tan és la grandesa d'en Roger que amarat d'un peculiar estat d'ànim va ser capaç d'arrencar riures i aplaudiments submisos en varis moments on va oblidar la lletra del tema musical en curs o quan xerrava de manera inhabitual. Es va permetre fins i tot el luxe de desplegar un repertori composat de pocs temes nous i de força temes ja clàssics i algunes versions, com del seu admirat Sisa. La sala era plena com un ou fabulosament ple. Així doncs l'espectacle ja no era a l'escenari. Era a la grada, on no hi havia ni un espai buit, una catifa de cossos humans tots en silenci o cantonejant les cançons, unes cançons que ja són part de les nostre vides.

Pel que fa a Guillamino, el concert va ser amb la formació completa, amb un públic també lliurat a l'art d'aquesta rara avis de la música que, malgrat l'hora i la fugida de la meitat de la gent, va demostrar que és un dels grans. Potència i malabars a parts iguals.

Silenci amb premeditació i autoodi

Ja fa uns anys que no em perdo el lliurament dels 15ens Premis Enderrock, segurament els premis més importants de l'escena musical nacional. Sempre se celebren a la sala Bikini de Barcelona i sempre s'acaba omplint com un ou. Cal dir, per qui no hi hagi estat mai, que la festa dels Premis Enderrock és, independentment del fet de lliurament de guardons, un pretext per a prendre el pols a la música catalana actual, per a fer relacions i per a enfortir els lligams entre músics, cantants, fans i premsa. Que hi ha qui s'hi deixa veure per a lluir la seva persona? O per a tafanejar? O per a fer negocis o fer-se estimar pels fans? O simplement per a engatar-se o criticar i ser criticat? Doncs segurament sí. I què? Que no ho fan arreu això?

Bé, en tot cas l'endemà de l'esdeveniment sóc a la feina i agafo els principals diaris i els fullejo atentament de dalt a baix i de baix a dalt buscant la secció de cultura (o fins i tot de societat). I aaaai!! No desvetllo cap secret ni dic cap novetat si dic que el nivell intel·lectual, referencial, lingüístic, en definitiva professional de la majoria de periodistes d'aquest país és lamentable, de fireta, de joguina. Però tampoc dic res que ningú no sàpiga quan dic que els mitjans de comunicació del país esmercen esforços titànics per a comformar una societat, la que ells volen. Així doncs, tenint en compte el nivell dels nostres periodistes, podem assegurar que els mitjans de comunicació ens ajuden a crear un país mediocre, de pensament feble i espanyolista de línia provinciana. Partint d'aquestes premises poc encoratjadores és corprenedor constatar que la realitat, no és que et doni la raó sinó que, supera moltes vegades la ficció i que tot, en molts casos, és molt pitjor del que havies constatat. Estem en mans de desaprensius. El nostre país és un bosc en mans de piròmans. Al gra, però.

Què diu la premsa, aquella que conforma la nostra realitat i crea referents socials, sobre els Premis Enderrock? Ara és el moment d'encomenar-nos a la Mare de Déu i els Sants... siguem o no creients. Vegeu un resum en el diagrama següent:

- AVUI - Res. Cal dir, i és just fer-ho, que l'endemà en van fer esment de manera profusa en paper i per internet
- EL PUNT - En portada i mitja plana a l'interior
- EL PERIODICO DE CATALUNYA - Res
- LA VANGUARDIA - Res
- EL PAÍS - Res

Senzillament clarificador. No calen gaire comentaris ni adjectius per a explicar aquest fenomen. Tots aquests diaris, menys El País, són diaris teòricament catalans. Però cadascun explica la realitat d'una manera diferent. De fet, està clar que hi existeixen dos grups. Per una banda un grup de diaris amb el punt de referència nacional català i l'altre amb el punt de referència regional català dins l'estat-nació d'Espanya. No cal ni obrir-los. Tan sols veient com uns empren el català (la llengua nacional) i els altres l'espanyol (la llengua estatal), ja està dit tot. També podríem fixar-nos amb els mapes del temps o bé de la classificació per seccions dels diaris. Tant se val.

Però ara bé el bo. Aquest exercici que hem fet amb els Premis Enderrock es pot fer amb qualsevol cosa. L'evidència, la crua evidència és la mateixa. La majoria de mitjans ens estan enganyant... ens estant donant uns referents equivocats que aniran reeducant-nos en l'espanyolitat i el pensament únic. I compte, perquè fins i tot n'hi ha que se'ns dirigeixen en català tal com si d'un cavall de Tròia es tractés, amb la intenció de fer allò que durant 300 anys han intentat fer sense gaire èxit. No cal abaixar la guàrdia.

(D'internet i de la "premsa" gratuïta ja en parlarem en una altra ocasió, no?) 

*ARTICLE APAREGUT A www.directe.cat

No tot és un ERM

Hi ha gent que fa música que és professional i viu de les coses que fa. D'altres que són amateurs i que fan de les seves creacions un passatemps. Hi ha gent que directament és patètica i practica l'art de la música talment com si ho fessin amb els genitals. I després hi ha gent com en David que és una rara avis en aquest món. De fet, el podríem adjectivar com a cantautor electropop abonat al D.I.Y. És un artesà de la música humil i proper que quan es tanca en un racó de casa seva es transforma en un creador curiós i preciosista. No és professional, perquè gràcies a Déu i malauradament es guanya la vida d'una altra manera, que si ho hagués de fer de la música...

Doncs mira que ahir vàrem tenir l'ocasió de tornar-lo a veure tocar amb l'Enric Espinet, aquest cop al NIU del Poblenou, al bonic carrer d'Almogàvers 208. Vàries coses a remarcar:

1.- El concert va ser gratuït. Malament. Nefast. M'hagués agradat haver pagat encara que fos 2 € de manera simbòlica. Penso que els músics han de cobrar i el públic, sigui molt nombrós o no, s'ha d'acostumar a pagar. Ja és hora que la gent vagi entenent que els músics ofereixen un servei important i que, com qualsevol altre, cal ser pagat. No pot ser que un pagui 80 € per anar a veure la Madonna i que després es negui a pagar 3 miserables euros per anar a veure un artista local o nacional. I que consti que aquest fenòmen no és culpa dels músics.
2.- Erm va oferir un concert de poc menys d'una hora amb el format reduït de veu, dues guitarres, bases electròniques i projeccions. En el repertori no hi van faltar temes dels dos treballs publicats donant preferència al segon, Manifest Líquid.
3.- Directe correcte amb temes extraordinaris com Un glop de sorra, El Guardià del Magatzem o Sara. Tinc ganes de poder-los escoltar amb la formació completa.
Bon electropop en brut imprescindible descobrir-lo, assaborir-lo i recomernar-lo.

Odiem el Nadal i les nadales són una collonada inaguantable

O això és el que pensàvem molts de nosaltres. Se sap que quant ets petit el Nadal és possiblement la cosa més màgica i especial que et pot passar durant l'any. Fer cagar objectes o persones, arbres de Nadal, turrons, regals, anuncis de televisió, calefacció, flaire d'àpats recorrents... realment són elements que fan despertar una certa sensació de màgia casolana, per molt escatològica que sembli. Després, a la pubertat, tot allò que era màgic esdevé cosa pansida, com tot en aquesta època de la vida, una cosa de carrosses o infants que fa nosa i cal eliminar de la quotidianitat. Quan passa aquesta època de confusió n'arriba una altra que, de mica en mica, acabarà desenvocant en la tornada d'aquella màgia perduda vestida, en aquesta ocasió, d'un cert aire naïf. 

I com les bones ocasions demanen, la música no hi manca en les festes de Nadal. I són ben tractades les nadales per la gent? I pels crítics musicals? I pel món en general? No ho sé. El que sí que sé és que les nadales són cançons maltractades per molts i que han perdut el prestigi del que havien gaudit. I si gratem un pèl en aquelles injustes desconegudes ens n'adonarem que les nadales són cançons amb qualitat rústega i alhora popular. Sembla mentida però són bàsicament obres que contenen fragments d'històries on s'hi glossa la saviesa d'un poble. Tot i això, moltes vegades les nadales no semblen el que realment són, sobretot quan veiem que surten per a il·lustrar patètics anuncis de televisió, en altaveus de fires o en un fil musical d'una botiga qualsevol. Podríem assegurar que sí, que les nadales són les grans maltractades de la música i, no ens enganyem, és per això que tothom es veu en cor de cantar-ne, de versionar-les. I no només parlo de familiars mig borratxos després d'un àpat de Nadal sinó grans de la música com en Bruce Springsteen o en Frank Sinatra. Tothom es veu en cor de fer nadales, millors o pitjors, nacionals i internacionals...

I a la fi han passat les festes. I sense adonar-nos ens plantarem en les següents. I mentres no venen apart de recomanar-vos que descobriu les nadales clàssiques catalanes, us recomano les angleses, i si són cantades per gent com Loreena McKennitt molt millor.

* ARTICLE PUBLICAT A WWW.DIRECTE.CAT