Doncs avui, en el meu cas gràcies a en Jordi Basté, hem sabut que la banda londinenca, aquella que liderava un cantant repentinat amb gomina (de fet tots ho estaven), vestit sempre com si anés a una recepció amb la reina mare (tothom sap que tots hi anaven així de vestits) amb veu greu i carència agradable han tornat vint anys després d'una carrera meteòrica que va durar una dècada. De fet, van estar més anys disputant-se l'autoria de les seves cançons que temps en actiu. Tanmateix, aquest retorn no és gartuït. Tornen amb un nou disc a l'horitzó que remataran amb una gira mundial que els portaran a Catalunya. Podrien fer com els The Police, per exemple, que van tornar a la vida gairebé "per la patilla", sense nou disc ni res i només per a omplir els seus comptes corrents. Potser millor. No cal ressucitar allò que va quedar en el lloc més alt de la galàxia del rock.
En tot cas, i malgrat el temps que ha passat, estarem amatents davant d'aquest retorn inesperat que, com a mínim, servirà per a satisfer a nostàlgics ja "carrosses" i deixar constància per a les noves generacions que el "romanticisme" també serveix per a fer bon pop-rock sense caure en el patetisme, i més tenint en compte que els 80 no era precissament una dècada especialment propensa pel pop.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada