Setmana d'emocions. Neix la llegenda.

El Sónar ens ha deixat amb xifres rècord, la primera edició d'un dels primers festivals de música electrònica per a infants i memorables actuacions com de la Grace Jones (aquella dona fibrada amb cara de pantera sensual que ocupava la portada d'aquell vinil que mons pares tenien entre els altres vinils i que veia de tant en tant lluitant contra James Bond a Silicon Valley a la tele) l'angèlica presentadora de Radio 1 Mary Anne Hobbs, la meitat dels LCD Sound System, Jeff Mills sota el nom de The Wizard, La Roux o Guillamino.

Una setmana després ens depara un altre gran festival musical (ja no per la mida sinó per tota la resta de coses), que resulta ser el popArb. Gran festival per la seva ubicació (Arbúcies), el seu públic (entrats en els trenta i tranquils), la mida (mitjà-petit i sense massificacions) i la seva qualitat tant d'organització com de cartell. Enguany destacarem Mazoni, Joan Miquel Oliver, Love of Lesbian, Manel, Ix o Dêlen.

Entremig d'aquests dos grans festivals que es fan en aquest país hem conegut la notícia de la mort del Rei del Pop i el neixement de la llegenda, Michael Jackson. Poc es pot dir del que ja s'ha dit. Sempre ens quedaran les seves cançons que van canviar el món, els seus vídeos, les seves estravagàncies i la seva imatge mutant.

Gràcies.

Tornada al Jurassic Park

Aquells que als anys 80 érem a punt d'entrar a l'adolescència, com també tots aquells més grans o més joves, recordem de manera especial bandes britàniques com Spandau Ballet. Eren elegants, un pèl ensucrats però facturadors d'un pop romàntic de qualitat inqüestionable.

Doncs avui, en el meu cas gràcies a en Jordi Basté, hem sabut que la banda londinenca, aquella que liderava un cantant repentinat amb gomina (de fet tots ho estaven), vestit sempre com si anés a una recepció amb la reina mare (tothom sap que tots hi anaven així de vestits) amb veu greu i carència agradable han tornat vint anys després d'una carrera meteòrica que va durar una dècada. De fet, van estar més anys disputant-se l'autoria de les seves cançons que temps en actiu. Tanmateix, aquest retorn no és gartuït. Tornen amb un nou disc a l'horitzó que remataran amb una gira mundial que els portaran a Catalunya. Podrien fer com els The Police, per exemple, que van tornar a la vida gairebé "per la patilla", sense nou disc ni res i només per a omplir els seus comptes corrents. Potser millor. No cal ressucitar allò que va quedar en el lloc més alt de la galàxia del rock.

En tot cas, i malgrat el temps que ha passat, estarem amatents davant d'aquest retorn inesperat que, com a mínim, servirà per a satisfer a nostàlgics ja "carrosses" i deixar constància per a les noves generacions que el "romanticisme" també serveix per a fer bon pop-rock sense caure en el patetisme, i més tenint en compte que els 80 no era precissament una dècada especialment propensa pel pop. 

No tot és un ERM

Hi ha gent que fa música que és professional i viu de les coses que fa. D'altres que són amateurs i que fan de les seves creacions un passatemps. Hi ha gent que directament és patètica i practica l'art de la música talment com si ho fessin amb els genitals. I després hi ha gent com en David que és una rara avis en aquest món. De fet, el podríem adjectivar com a cantautor electropop abonat al D.I.Y. És un artesà de la música humil i proper que quan es tanca en un racó de casa seva es transforma en un creador curiós i preciosista. No és professional, perquè gràcies a Déu i malauradament es guanya la vida d'una altra manera, que si ho hagués de fer de la música...

Doncs mira que ahir vàrem tenir l'ocasió de tornar-lo a veure tocar amb l'Enric Espinet, aquest cop al NIU del Poblenou, al bonic carrer d'Almogàvers 208. Vàries coses a remarcar:

1.- El concert va ser gratuït. Malament. Nefast. M'hagués agradat haver pagat encara que fos 2 € de manera simbòlica. Penso que els músics han de cobrar i el públic, sigui molt nombrós o no, s'ha d'acostumar a pagar. Ja és hora que la gent vagi entenent que els músics ofereixen un servei important i que, com qualsevol altre, cal ser pagat. No pot ser que un pagui 80 € per anar a veure la Madonna i que després es negui a pagar 3 miserables euros per anar a veure un artista local o nacional. I que consti que aquest fenòmen no és culpa dels músics.
2.- Erm va oferir un concert de poc menys d'una hora amb el format reduït de veu, dues guitarres, bases electròniques i projeccions. En el repertori no hi van faltar temes dels dos treballs publicats donant preferència al segon, Manifest Líquid.
3.- Directe correcte amb temes extraordinaris com Un glop de sorra, El Guardià del Magatzem o Sara. Tinc ganes de poder-los escoltar amb la formació completa.
Bon electropop en brut imprescindible descobrir-lo, assaborir-lo i recomernar-lo.