Mai Barcelona ha estat cantada d'aquesta manera

La cosa ha estat una cursa d'obstacles i contrarrellotge. Després d'haver estat pràcticament tot el dia a Castellar del Vallès per motius de feina i haver-me barallat amb la Xantal (ella diu que ja semblem un matrimoni típic, sobretot per les bronques) baixo cap a Sant Joan Despí, deixo allà els meus companys i agafo el cotxe (que precissament li vàrem comprar a qui seria el meu sogre si m'hagués unit en matrimoni amb la Xantal) i em dirigeixo a tota velocitat cap a Barcelona. Avui, el transit estava per a estirar-se de qualsevol cabell o pèl del cos. Mentrestant la Jess deixava casa nostra, entrava al metro i sortia unes parades més enllà i remuntava el Passeig de Gràcia amunt.

Miraculosament i després de patir uns quants conductors beneits malparits que no tenen ni puta idea de conduir (malauradament n'hi ha massa d'aquests), tinc la llet de poder aparcar just davant de la Pedrera i amb un no res em trobo amb la Jess, entrem amb les entrades que ha recollit ella un quart d'hora abans i seiem en dues de les poques cadires que queden d'un auditori pràcticament ple a vessar.

Doncs encara que sembli mentida hem entrat abans de que comencés el concert de Sanpedro, un concert que passarà a la història per vàries coses. 

Primer perquè malauradament hi han faltat en Falkner (substituït per un correcte però tímid Miquel Sospedra de Mazoni) i en Gonçal. Definitivament s'ha notat massa l'absència d'aquests dos en un concert que hi ha mancat mala llet, força, contundència i alhora alguns dels detalls narratius del seus temes. 

Segon perquè han tocat en un espai que té molt a veure amb les lletres i les influències que han donat el caràcter i la personalitat que caracteritza la banda.

Tercer perquè no m'esperava un aforament tan ple de gent, la veritat. I no ho dic òbviament per la banda, que ja he dit repetides vegades que és de les millors bandes del país i el seu directe dels més contundents i emotius que es poden contemplar, sinó perquè la sort mai no els ha acompanyat.

I quart perquè Sanpedro ha regalat als seus fans un tema nou que, tot i que no ha sonat rodó del tot i que no tenia ni títol, ha estat la primera vegada que s'ha pogut escoltar un tema del proper elapé que sortirà segurament cap a mitjans d'any.

Una cosa més a destacar: la improvisada defensa de l'educació i l'ensenyament que ha fet l'Oriol Canals davant l'audiència fent referència a l'actualitat del nostre país. Tot i que una mica desestructurat m'ha agradat aquesta apologia a la civilització i ha demostrat, de retruc i definitivament, que aquest músic és una espècie d'humanista delicat i ple d'elegància.

Els Mazoni, tot i ser-ne tres, ens han apallissat

Aquesta setmana he tingut la sort d'haver-me trobat per partida doble en Jaume Pla. Una a Girona, acompanyat d'en Carles Sanjosé de Sanjosex, en un bolo on presentaven una cançó conjunta dedicada a Girona: Club Girona Ciutat. L'altra, tot just l'endemà, la Farinera del Clot, on s'hi presentava a la ciutat de Barcelona el nou disc de Mazoni. Sincerament no puc dir gaire cosa del tema Club Girona Ciutat ja que la vaig escoltar un cop i no en les millors circumstàncies. Només sé que coincidir amb aquests dos bisbalencs ha estat extranyament casolà, domèstic, com si ja ens coneixéssim d'abans, de tota la vida. En tot cas ja en parlaré en una altra ocasió.

On sí que vaig estar força atent va ser al concert del cicle del setmanari Directa. I puc dir sense por a equivocar-me que, si ja al directe.cat elogiava el darrer treball dels Mazoni de manera sincera, no podria res més que reiterar la meva admiració per aquesta banda. El concert va pivotar en tot moment al voltant d'Eufòria 5 Eperança 0 tot i que es van poder escoltar hits (ho direm així) de tots els seus discos anteriors. La potència que darrerament despleguen en els seus concerts no va deixar ningú indiferent. El que va començar com un concert més va seguir tot just després del primer tema, en una descàrrega d'adrenalina hard-coriana amb flaires "fora-vila" espectacular. Van ser com són, feréstecs, ànimes que irradien "rock'n'roll" per tots els orificis del cos. Hi havia gent de totes les edats i fins i tot el doble d'en Miquel Gil i un paio llanut que podría haver estat el pare d'en Gerard Quintana movent el cap amunt o avall de manera mitjanament rítmica i que esfereïa el pensar que en qualsevol moment podríem acabar sent testimonis del despreniment del cap de la resta del cos de l'individu en qüestió. Ple a vessar, molta calor... massa diria jo i fins i tot grupis adolescents donant-ho tot i ballant amb en Xavi, el manàger de la banda. Definitivament, una festa que no em va distreure del pensament que tenia durant tota la nit, que envejo la capacitat de la gent com en Jaume que pot transmetre vivències quotidianes amb una excel·lència murri amb una senzillesa i humilitat que trasbalsen a qualsevol.

Ja ho deia jo. Un dels millors treballs de l'any i segurament un dels millors directes de l'any.