Aquest dimarts a la nit anem a la sala gran de Luz de Gas per veure un concert promogut pel club cultural Club TresC on hi toquen en Roger Mas en primer lloc i en Guillamino en segon.
El que havia de ser un mer concert va esdevenir un exemple radical de la salut que comença a viure la música nacional en termes de públic. De fet, mai, i dic mai, a la vida he vist la sala gran de Luz de Gas tan plena com ahir. És possible que sigui l'efecte Roger Mas, el qual ja ha demostrat a bastament que la seva consolidació com a potent exponent de la cançó actual (i qui diu cançó diu pop) és un fet. No hi ha dubte que en Roger Mas ha passat de ser un músic de minories, un diamant en brut, un tresor molt ben guardat, a ser un músic reconegut i conegut per un públic transversal i heterogeni. Tan és la grandesa d'en Roger que amarat d'un peculiar estat d'ànim va ser capaç d'arrencar riures i aplaudiments submisos en varis moments on va oblidar la lletra del tema musical en curs o quan xerrava de manera inhabitual. Es va permetre fins i tot el luxe de desplegar un repertori composat de pocs temes nous i de força temes ja clàssics i algunes versions, com del seu admirat Sisa. La sala era plena com un ou fabulosament ple. Així doncs l'espectacle ja no era a l'escenari. Era a la grada, on no hi havia ni un espai buit, una catifa de cossos humans tots en silenci o cantonejant les cançons, unes cançons que ja són part de les nostre vides.
Pel que fa a Guillamino, el concert va ser amb la formació completa, amb un públic també lliurat a l'art d'aquesta rara avis de la música que, malgrat l'hora i la fugida de la meitat de la gent, va demostrar que és un dels grans. Potència i malabars a parts iguals.
