Comelade feu recordar els temps laietans

Quan més passa el temps més recordo aquells moments en el qual un servidor era un infant i s'amarava per via ambiental del laietanisme. Noms com Riba, Sisa, Toti Soler, Santi Arisa i altres músics diversos es veien empenyats per una espècie de moviment polifacètic en l'ànima però musical en les formes. Era una època d'explosió i embranzida cultural després de moments de dictadures culturals, genocidis que responien a anhels pretèrits d'uns veïns que els teníem a casa i una repressió en la majoria dels aspectes de la vida. Recordo aquells hippies catalans tendres i mancats de malícia, naïf, aquells cercaviles (ara li diuen rues) per carrers plens de seats i 2 cavalls on poc abans només hi passejaven zombies i les cançons folk que ens acompanyaren gran part dels setanta i els vuitanta.

Aquest dissabte 16 de maig a Ca l'Arnús (gran parc recuperat per a la ciutadania de Badalona i un dels pocs indrets amb encant que queden a la ciutat) en Pascal Comelade acompanyat dels Simon i Telefunken (Bel Canto Orquestra) ens va fer rememorar l'esperit d'aquella ona que va arribar quan havia de fer-ho i que mai no ens va acabar de deixar.

2009 SÓLLER-BARCELONA EXPERIENCE

A última hora i després de diferents intents infructuosos, comprem dues entrades a guixeta subito presto in extremis i acabem essent testimonis del concert de presentació del nou disc d'en Joan Miquel Oliver. Per a més informació visiteu: 2009 sóller-barcelona experience

El moment sempre acaba per arribar. L'Hospitalet 25 d'abril de 2009 DC

Sí... a la fi ha arribat. He vist els Raydibaum en directe i amb companyia de la J. Això sí, després d'haver caminat de casa fins al Fòrum, del Fòrum fins al carrer Wellington i d'allà fins a casa, haver comprat un cd de The Pinkertones i un altre d'Asian Dub Fundation, haver anat de botigues per Gràcia, haver menjat unes botifarres d'estil teutó (embotits Leo Boeck) al Gran de Gràcia i haver-nos passat tres parades de metro per equivocació, caminar un kilometre i mig i arribar davant la Sala Tecla on es feia el concert.

I sí... ho sospitava... són espectaculars, potents, incissius, feréstecs... 

Quin gran directe. Que en tinguem per molts anys.

Nosaltres tres i els anys noranta

Aquesta nit la sala Bikini ha estat el marc del concert que la banda britànico-americana US3 ha donat a Catalunya. La sala, al final, s'ha omplert de gent que fregava la majoria els 30 anys cap endavant. Sincerament ha estat un d'aquells concerts que no són planificats amb temps sinó que arriben gairebé sense voler-ho i que acava sent una cita amb un cert passat personal. US3 és el projecte que van endegar a Londres en Geoff Wilkinson i Mel Simpson. Hi han passat un munt de músics i l'únic que ha seguit ha estat en Geoff Wilkinson que ha seguit barrejant jazz amb rap de manera bastant reeixida.

El concert bàsicament s'ha basat en els temes del seu darrer treball, Stop, Think, Run tot i que han estat els temes que van catapultar els US3 a les llistes d'èxits d'arreu del món les que han demostrat que són els que realment han deixat marca d'una època, les que han fet cridar més la gent.

Nostàlgia i un ambient ballable que no ha estat gens malament per a un dilluns laborable i que, l'endemà, també ho serà.

I ja en són 3 (massa bonic per a ser veritat)

En el darrer poet deia que U2 faria dos concerts enlloc d'un responent la gran demanda d'entrades. Doncs bé, encara en faran un altre més. I ja en van tres. Això és el que vaig escriure ahir i que avui m'he de menjar entre dues llesques de pa d'espelta ja que la promotora Doctor Music ho ha desmentit rotundament.

El submarí irlandés torpedeja per partida doble el Camp Nou

El que passa amb els concerts de les poques bandes que queden que onmplen aforamants gegantins com el Camp Nou és que creen tantes espectatives que quan es posen les entrades d'un dels seus concerts a la venda es crea una dinàmica que poc té a veure amb la música... ni amb la cultura.

Ahir es van posar a la venda les entrades del concert que endega la nova gira 360º de la banda irlandesa U2. I d'acord que és una de les grans bandes de rock del món que arrossega mitòmans i friks de diverses generacions; i que és la primera gira després de la darrera (que si no recordo malament ja fa 5 anys); i que és l'únic concert a la Península Ibèrica. Però que s'exhaureixin prop de 100.000 entrades en menys d'una hora ho segueixo trobant un simptoma de la bojeria que pot envoltar megabandes com aquesta. De fet, ja no té res a veure amb la feina ben feta o la promoció de la banda. A U2 ja no li cal demostrar res, amb una carrera sòlida i fecunda que abracen tres dècades. De fet, U2 no necessita ja de promoció. Qualsevol moviment que faci és, de per sí, sinònim de portades a tots els mitjans de comunicació del món.

I per cert. Ara m'agradarà veure com vendran les entrades aquells, que moguts per l'usura forassenyada van comprar nombroses entrades per a vendre-les després a eixelebrats sense criteri que se'n van quedar sense i que pagarien cents d'euros per a poder comprar-ne. I tot després de saber que U2, finalment, farà un altre concert l'endemà del primer.

Què contradictori que és el món de la música.

Mai Barcelona ha estat cantada d'aquesta manera

La cosa ha estat una cursa d'obstacles i contrarrellotge. Després d'haver estat pràcticament tot el dia a Castellar del Vallès per motius de feina i haver-me barallat amb la Xantal (ella diu que ja semblem un matrimoni típic, sobretot per les bronques) baixo cap a Sant Joan Despí, deixo allà els meus companys i agafo el cotxe (que precissament li vàrem comprar a qui seria el meu sogre si m'hagués unit en matrimoni amb la Xantal) i em dirigeixo a tota velocitat cap a Barcelona. Avui, el transit estava per a estirar-se de qualsevol cabell o pèl del cos. Mentrestant la Jess deixava casa nostra, entrava al metro i sortia unes parades més enllà i remuntava el Passeig de Gràcia amunt.

Miraculosament i després de patir uns quants conductors beneits malparits que no tenen ni puta idea de conduir (malauradament n'hi ha massa d'aquests), tinc la llet de poder aparcar just davant de la Pedrera i amb un no res em trobo amb la Jess, entrem amb les entrades que ha recollit ella un quart d'hora abans i seiem en dues de les poques cadires que queden d'un auditori pràcticament ple a vessar.

Doncs encara que sembli mentida hem entrat abans de que comencés el concert de Sanpedro, un concert que passarà a la història per vàries coses. 

Primer perquè malauradament hi han faltat en Falkner (substituït per un correcte però tímid Miquel Sospedra de Mazoni) i en Gonçal. Definitivament s'ha notat massa l'absència d'aquests dos en un concert que hi ha mancat mala llet, força, contundència i alhora alguns dels detalls narratius del seus temes. 

Segon perquè han tocat en un espai que té molt a veure amb les lletres i les influències que han donat el caràcter i la personalitat que caracteritza la banda.

Tercer perquè no m'esperava un aforament tan ple de gent, la veritat. I no ho dic òbviament per la banda, que ja he dit repetides vegades que és de les millors bandes del país i el seu directe dels més contundents i emotius que es poden contemplar, sinó perquè la sort mai no els ha acompanyat.

I quart perquè Sanpedro ha regalat als seus fans un tema nou que, tot i que no ha sonat rodó del tot i que no tenia ni títol, ha estat la primera vegada que s'ha pogut escoltar un tema del proper elapé que sortirà segurament cap a mitjans d'any.

Una cosa més a destacar: la improvisada defensa de l'educació i l'ensenyament que ha fet l'Oriol Canals davant l'audiència fent referència a l'actualitat del nostre país. Tot i que una mica desestructurat m'ha agradat aquesta apologia a la civilització i ha demostrat, de retruc i definitivament, que aquest músic és una espècie d'humanista delicat i ple d'elegància.

Els poetes de la Barcelona romàntica es troben amb l'arquitecte de la Barcelona modernista

Quina il·lusió, quina ocasió més gran. Ja no recordava que una de les bandes que més admiro i més m'agraden de l'escena musical del país tenen a l'agenda un dels concerts més interessants dels darrers mesos. I dic interessants ja no per la seva música o pels amics músics convidats sinó pel marc on se celebrarà el concert. Els Sanpedro actuaran aquest dijous a l'auditori de la Pedrera en el marc del cicle De Prop que organitza l'Obra Social de Caixa Catalunya que compleix ja tretze anys. El concert en qüestió és gratuït i només cal reservar les entrades en el 902 400 973. La pregunta en qüestió és: cobren els grups que hi toquen? Hi toquen gratis? O potser els obren una llibreta a la Caixa de Catalunya? Bé, en tot cas i sense tenir en compte aquest extrem important cal dir que aquest concert pot ser molt gran. Molt gran perquè serà una oportunitat única d'escoltar la banda que millor retrata la ciutat comtal en un dels espais més macos i més barcelonins que hi ha.

Només cal esperar a que les espectatives siguin correspostes tal i com s'espera que passi. L'arquitectura més genial de principis del segle XX maridarà de manera espectacular i senzilla amb el millor pop del segle XXI.

Missatge directe a Sanpedro: Gonçal, tocareu aquest cop Dalinianes? Seria un moment especialment idoni per a trencar amb la maledicció que volta aquesta gran cançó.

Els Mazoni, tot i ser-ne tres, ens han apallissat

Aquesta setmana he tingut la sort d'haver-me trobat per partida doble en Jaume Pla. Una a Girona, acompanyat d'en Carles Sanjosé de Sanjosex, en un bolo on presentaven una cançó conjunta dedicada a Girona: Club Girona Ciutat. L'altra, tot just l'endemà, la Farinera del Clot, on s'hi presentava a la ciutat de Barcelona el nou disc de Mazoni. Sincerament no puc dir gaire cosa del tema Club Girona Ciutat ja que la vaig escoltar un cop i no en les millors circumstàncies. Només sé que coincidir amb aquests dos bisbalencs ha estat extranyament casolà, domèstic, com si ja ens coneixéssim d'abans, de tota la vida. En tot cas ja en parlaré en una altra ocasió.

On sí que vaig estar força atent va ser al concert del cicle del setmanari Directa. I puc dir sense por a equivocar-me que, si ja al directe.cat elogiava el darrer treball dels Mazoni de manera sincera, no podria res més que reiterar la meva admiració per aquesta banda. El concert va pivotar en tot moment al voltant d'Eufòria 5 Eperança 0 tot i que es van poder escoltar hits (ho direm així) de tots els seus discos anteriors. La potència que darrerament despleguen en els seus concerts no va deixar ningú indiferent. El que va començar com un concert més va seguir tot just després del primer tema, en una descàrrega d'adrenalina hard-coriana amb flaires "fora-vila" espectacular. Van ser com són, feréstecs, ànimes que irradien "rock'n'roll" per tots els orificis del cos. Hi havia gent de totes les edats i fins i tot el doble d'en Miquel Gil i un paio llanut que podría haver estat el pare d'en Gerard Quintana movent el cap amunt o avall de manera mitjanament rítmica i que esfereïa el pensar que en qualsevol moment podríem acabar sent testimonis del despreniment del cap de la resta del cos de l'individu en qüestió. Ple a vessar, molta calor... massa diria jo i fins i tot grupis adolescents donant-ho tot i ballant amb en Xavi, el manàger de la banda. Definitivament, una festa que no em va distreure del pensament que tenia durant tota la nit, que envejo la capacitat de la gent com en Jaume que pot transmetre vivències quotidianes amb una excel·lència murri amb una senzillesa i humilitat que trasbalsen a qualsevol.

Ja ho deia jo. Un dels millors treballs de l'any i segurament un dels millors directes de l'any.

Nit rarament premonitòria

Aquest dimarts a la nit anem a la sala gran de Luz de Gas per veure un concert promogut pel club cultural Club TresC on hi toquen en Roger Mas en primer lloc i en Guillamino en segon.

El que havia de ser un mer concert va esdevenir un exemple radical de la salut que comença a viure la música nacional en termes de públic. De fet, mai, i dic mai, a la vida he vist la sala gran de Luz de Gas tan plena com ahir. És possible que sigui l'efecte Roger Mas, el qual ja ha demostrat a bastament que la seva consolidació com a potent exponent de la cançó actual (i qui diu cançó diu pop) és un fet. No hi ha dubte que en Roger Mas ha passat de ser un músic de minories, un diamant en brut, un tresor molt ben guardat, a ser un músic reconegut i conegut per un públic transversal i heterogeni. Tan és la grandesa d'en Roger que amarat d'un peculiar estat d'ànim va ser capaç d'arrencar riures i aplaudiments submisos en varis moments on va oblidar la lletra del tema musical en curs o quan xerrava de manera inhabitual. Es va permetre fins i tot el luxe de desplegar un repertori composat de pocs temes nous i de força temes ja clàssics i algunes versions, com del seu admirat Sisa. La sala era plena com un ou fabulosament ple. Així doncs l'espectacle ja no era a l'escenari. Era a la grada, on no hi havia ni un espai buit, una catifa de cossos humans tots en silenci o cantonejant les cançons, unes cançons que ja són part de les nostre vides.

Pel que fa a Guillamino, el concert va ser amb la formació completa, amb un públic també lliurat a l'art d'aquesta rara avis de la música que, malgrat l'hora i la fugida de la meitat de la gent, va demostrar que és un dels grans. Potència i malabars a parts iguals.

Roger Mas 2008. Any zero.

Una nit de xafogor de ple estiu. Pluja intermitent amb aires de tardor. Soroll urbà de vespre estival. Un escenari prou imponent i 10 músics ben escollits apunt de desplegar tota la màgia de l'obra d'en Roger Mas. Realment una combinació peculiar per a gaudir d'un dels concerts més esperats, com a mínim, per mi. Enguany, el Festival Altaveu de Sant Boi (Baix Llobregat) ha programat entre d'altres propostes interessants, el solsoní Roger Mas en format de banda que presentava les seves Cançons Tel·lúriques.

Ja havíem vist en Roger presentant el darrer disc en petit format en altres indrets com a Arbúcies aquest principi d'estiu, en el marc del PopArb. Aquest concert, com la majoria dels concerts que en Roger fa acompanyat magistralment i fraternal en Xavier Guitó, va destil·lar màgia, proximitat i un punt de petita i tendra grandesa digne de les coses que passen en els millors països petits del món, on tothom es coneix o, com a mínim es sona. 

Sant Boi però va ser una altra cosa. Potser una cosa similar però elevada a una potència superior. De fet, des de la meva modesta visió en Roger, ahir, amb aquella posada en escena i la seva actitut davant el públic (públic cada vegada més nombrós i lliurat al seu univers tan catalano-universal) semblava haver fet un salt qualitatiu en la seva carrera. De fet ja fa un temps que ho sembla i, malgrat que el "mainstreaming" oficial de masses segueixen obviant habitualment artistes del país, cada vegada més gent el va coneixent segurament en el seu millor moment.

En Roger va tenir un públic bastant notable, la majoria ja sabia el que anava a veure, i l'atmosfera anava aguantant-se per un fil, que es va acabar trencant en el seu, penso recordar, quart bis, que va haver d'avortar veient el diluvi que quèia sobre el seu públic. El repertori va ser, bàsicament, de Les cançons Tel·lúriques que va ser executat de manera extraodinària i amb arranjaments força interessants que van fer lluir tota la banda de manera equilibrada. Vaig trobar espectacular el començament del concert amb Introitus Tabalaris digne del millor concert d'EL&P, per dir el primer que m'ha passat pel cap. Tanmateix, les peces que em van frapar personalment més van ser cançons de discs anteriors: per una banda Passió de Son (exquisida i mística) i D'un fort cop al cony, que va deixar bocavadats a més d'un i d'una.

Per un moment, escoltant allà assegut amb la Jessica enmig la gent el concert que en Roger Mas oferia, em van venir al cap els petits concerts plens de màgia que durant anys hem anat gaudint en petits aforaments d'arreu de Catalunya i vaig pensar que, allò a que estàvem assistint, era el fruit de la feina honesta i ben feta  d'un artista proper a la genialitat.