Els Mazoni, tot i ser-ne tres, ens han apallissat

Aquesta setmana he tingut la sort d'haver-me trobat per partida doble en Jaume Pla. Una a Girona, acompanyat d'en Carles Sanjosé de Sanjosex, en un bolo on presentaven una cançó conjunta dedicada a Girona: Club Girona Ciutat. L'altra, tot just l'endemà, la Farinera del Clot, on s'hi presentava a la ciutat de Barcelona el nou disc de Mazoni. Sincerament no puc dir gaire cosa del tema Club Girona Ciutat ja que la vaig escoltar un cop i no en les millors circumstàncies. Només sé que coincidir amb aquests dos bisbalencs ha estat extranyament casolà, domèstic, com si ja ens coneixéssim d'abans, de tota la vida. En tot cas ja en parlaré en una altra ocasió.

On sí que vaig estar força atent va ser al concert del cicle del setmanari Directa. I puc dir sense por a equivocar-me que, si ja al directe.cat elogiava el darrer treball dels Mazoni de manera sincera, no podria res més que reiterar la meva admiració per aquesta banda. El concert va pivotar en tot moment al voltant d'Eufòria 5 Eperança 0 tot i que es van poder escoltar hits (ho direm així) de tots els seus discos anteriors. La potència que darrerament despleguen en els seus concerts no va deixar ningú indiferent. El que va començar com un concert més va seguir tot just després del primer tema, en una descàrrega d'adrenalina hard-coriana amb flaires "fora-vila" espectacular. Van ser com són, feréstecs, ànimes que irradien "rock'n'roll" per tots els orificis del cos. Hi havia gent de totes les edats i fins i tot el doble d'en Miquel Gil i un paio llanut que podría haver estat el pare d'en Gerard Quintana movent el cap amunt o avall de manera mitjanament rítmica i que esfereïa el pensar que en qualsevol moment podríem acabar sent testimonis del despreniment del cap de la resta del cos de l'individu en qüestió. Ple a vessar, molta calor... massa diria jo i fins i tot grupis adolescents donant-ho tot i ballant amb en Xavi, el manàger de la banda. Definitivament, una festa que no em va distreure del pensament que tenia durant tota la nit, que envejo la capacitat de la gent com en Jaume que pot transmetre vivències quotidianes amb una excel·lència murri amb una senzillesa i humilitat que trasbalsen a qualsevol.

Ja ho deia jo. Un dels millors treballs de l'any i segurament un dels millors directes de l'any.

Nit rarament premonitòria

Aquest dimarts a la nit anem a la sala gran de Luz de Gas per veure un concert promogut pel club cultural Club TresC on hi toquen en Roger Mas en primer lloc i en Guillamino en segon.

El que havia de ser un mer concert va esdevenir un exemple radical de la salut que comença a viure la música nacional en termes de públic. De fet, mai, i dic mai, a la vida he vist la sala gran de Luz de Gas tan plena com ahir. És possible que sigui l'efecte Roger Mas, el qual ja ha demostrat a bastament que la seva consolidació com a potent exponent de la cançó actual (i qui diu cançó diu pop) és un fet. No hi ha dubte que en Roger Mas ha passat de ser un músic de minories, un diamant en brut, un tresor molt ben guardat, a ser un músic reconegut i conegut per un públic transversal i heterogeni. Tan és la grandesa d'en Roger que amarat d'un peculiar estat d'ànim va ser capaç d'arrencar riures i aplaudiments submisos en varis moments on va oblidar la lletra del tema musical en curs o quan xerrava de manera inhabitual. Es va permetre fins i tot el luxe de desplegar un repertori composat de pocs temes nous i de força temes ja clàssics i algunes versions, com del seu admirat Sisa. La sala era plena com un ou fabulosament ple. Així doncs l'espectacle ja no era a l'escenari. Era a la grada, on no hi havia ni un espai buit, una catifa de cossos humans tots en silenci o cantonejant les cançons, unes cançons que ja són part de les nostre vides.

Pel que fa a Guillamino, el concert va ser amb la formació completa, amb un públic també lliurat a l'art d'aquesta rara avis de la música que, malgrat l'hora i la fugida de la meitat de la gent, va demostrar que és un dels grans. Potència i malabars a parts iguals.

Silenci amb premeditació i autoodi

Ja fa uns anys que no em perdo el lliurament dels 15ens Premis Enderrock, segurament els premis més importants de l'escena musical nacional. Sempre se celebren a la sala Bikini de Barcelona i sempre s'acaba omplint com un ou. Cal dir, per qui no hi hagi estat mai, que la festa dels Premis Enderrock és, independentment del fet de lliurament de guardons, un pretext per a prendre el pols a la música catalana actual, per a fer relacions i per a enfortir els lligams entre músics, cantants, fans i premsa. Que hi ha qui s'hi deixa veure per a lluir la seva persona? O per a tafanejar? O per a fer negocis o fer-se estimar pels fans? O simplement per a engatar-se o criticar i ser criticat? Doncs segurament sí. I què? Que no ho fan arreu això?

Bé, en tot cas l'endemà de l'esdeveniment sóc a la feina i agafo els principals diaris i els fullejo atentament de dalt a baix i de baix a dalt buscant la secció de cultura (o fins i tot de societat). I aaaai!! No desvetllo cap secret ni dic cap novetat si dic que el nivell intel·lectual, referencial, lingüístic, en definitiva professional de la majoria de periodistes d'aquest país és lamentable, de fireta, de joguina. Però tampoc dic res que ningú no sàpiga quan dic que els mitjans de comunicació del país esmercen esforços titànics per a comformar una societat, la que ells volen. Així doncs, tenint en compte el nivell dels nostres periodistes, podem assegurar que els mitjans de comunicació ens ajuden a crear un país mediocre, de pensament feble i espanyolista de línia provinciana. Partint d'aquestes premises poc encoratjadores és corprenedor constatar que la realitat, no és que et doni la raó sinó que, supera moltes vegades la ficció i que tot, en molts casos, és molt pitjor del que havies constatat. Estem en mans de desaprensius. El nostre país és un bosc en mans de piròmans. Al gra, però.

Què diu la premsa, aquella que conforma la nostra realitat i crea referents socials, sobre els Premis Enderrock? Ara és el moment d'encomenar-nos a la Mare de Déu i els Sants... siguem o no creients. Vegeu un resum en el diagrama següent:

- AVUI - Res. Cal dir, i és just fer-ho, que l'endemà en van fer esment de manera profusa en paper i per internet
- EL PUNT - En portada i mitja plana a l'interior
- EL PERIODICO DE CATALUNYA - Res
- LA VANGUARDIA - Res
- EL PAÍS - Res

Senzillament clarificador. No calen gaire comentaris ni adjectius per a explicar aquest fenomen. Tots aquests diaris, menys El País, són diaris teòricament catalans. Però cadascun explica la realitat d'una manera diferent. De fet, està clar que hi existeixen dos grups. Per una banda un grup de diaris amb el punt de referència nacional català i l'altre amb el punt de referència regional català dins l'estat-nació d'Espanya. No cal ni obrir-los. Tan sols veient com uns empren el català (la llengua nacional) i els altres l'espanyol (la llengua estatal), ja està dit tot. També podríem fixar-nos amb els mapes del temps o bé de la classificació per seccions dels diaris. Tant se val.

Però ara bé el bo. Aquest exercici que hem fet amb els Premis Enderrock es pot fer amb qualsevol cosa. L'evidència, la crua evidència és la mateixa. La majoria de mitjans ens estan enganyant... ens estant donant uns referents equivocats que aniran reeducant-nos en l'espanyolitat i el pensament únic. I compte, perquè fins i tot n'hi ha que se'ns dirigeixen en català tal com si d'un cavall de Tròia es tractés, amb la intenció de fer allò que durant 300 anys han intentat fer sense gaire èxit. No cal abaixar la guàrdia.

(D'internet i de la "premsa" gratuïta ja en parlarem en una altra ocasió, no?) 

*ARTICLE APAREGUT A www.directe.cat

No tot és un ERM

Hi ha gent que fa música que és professional i viu de les coses que fa. D'altres que són amateurs i que fan de les seves creacions un passatemps. Hi ha gent que directament és patètica i practica l'art de la música talment com si ho fessin amb els genitals. I després hi ha gent com en David que és una rara avis en aquest món. De fet, el podríem adjectivar com a cantautor electropop abonat al D.I.Y. És un artesà de la música humil i proper que quan es tanca en un racó de casa seva es transforma en un creador curiós i preciosista. No és professional, perquè gràcies a Déu i malauradament es guanya la vida d'una altra manera, que si ho hagués de fer de la música...

Doncs mira que ahir vàrem tenir l'ocasió de tornar-lo a veure tocar amb l'Enric Espinet, aquest cop al NIU del Poblenou, al bonic carrer d'Almogàvers 208. Vàries coses a remarcar:

1.- El concert va ser gratuït. Malament. Nefast. M'hagués agradat haver pagat encara que fos 2 € de manera simbòlica. Penso que els músics han de cobrar i el públic, sigui molt nombrós o no, s'ha d'acostumar a pagar. Ja és hora que la gent vagi entenent que els músics ofereixen un servei important i que, com qualsevol altre, cal ser pagat. No pot ser que un pagui 80 € per anar a veure la Madonna i que després es negui a pagar 3 miserables euros per anar a veure un artista local o nacional. I que consti que aquest fenòmen no és culpa dels músics.
2.- Erm va oferir un concert de poc menys d'una hora amb el format reduït de veu, dues guitarres, bases electròniques i projeccions. En el repertori no hi van faltar temes dels dos treballs publicats donant preferència al segon, Manifest Líquid.
3.- Directe correcte amb temes extraordinaris com Un glop de sorra, El Guardià del Magatzem o Sara. Tinc ganes de poder-los escoltar amb la formació completa.
Bon electropop en brut imprescindible descobrir-lo, assaborir-lo i recomernar-lo.

Odiem el Nadal i les nadales són una collonada inaguantable

O això és el que pensàvem molts de nosaltres. Se sap que quant ets petit el Nadal és possiblement la cosa més màgica i especial que et pot passar durant l'any. Fer cagar objectes o persones, arbres de Nadal, turrons, regals, anuncis de televisió, calefacció, flaire d'àpats recorrents... realment són elements que fan despertar una certa sensació de màgia casolana, per molt escatològica que sembli. Després, a la pubertat, tot allò que era màgic esdevé cosa pansida, com tot en aquesta època de la vida, una cosa de carrosses o infants que fa nosa i cal eliminar de la quotidianitat. Quan passa aquesta època de confusió n'arriba una altra que, de mica en mica, acabarà desenvocant en la tornada d'aquella màgia perduda vestida, en aquesta ocasió, d'un cert aire naïf. 

I com les bones ocasions demanen, la música no hi manca en les festes de Nadal. I són ben tractades les nadales per la gent? I pels crítics musicals? I pel món en general? No ho sé. El que sí que sé és que les nadales són cançons maltractades per molts i que han perdut el prestigi del que havien gaudit. I si gratem un pèl en aquelles injustes desconegudes ens n'adonarem que les nadales són cançons amb qualitat rústega i alhora popular. Sembla mentida però són bàsicament obres que contenen fragments d'històries on s'hi glossa la saviesa d'un poble. Tot i això, moltes vegades les nadales no semblen el que realment són, sobretot quan veiem que surten per a il·lustrar patètics anuncis de televisió, en altaveus de fires o en un fil musical d'una botiga qualsevol. Podríem assegurar que sí, que les nadales són les grans maltractades de la música i, no ens enganyem, és per això que tothom es veu en cor de cantar-ne, de versionar-les. I no només parlo de familiars mig borratxos després d'un àpat de Nadal sinó grans de la música com en Bruce Springsteen o en Frank Sinatra. Tothom es veu en cor de fer nadales, millors o pitjors, nacionals i internacionals...

I a la fi han passat les festes. I sense adonar-nos ens plantarem en les següents. I mentres no venen apart de recomanar-vos que descobriu les nadales clàssiques catalanes, us recomano les angleses, i si són cantades per gent com Loreena McKennitt molt millor.

* ARTICLE PUBLICAT A WWW.DIRECTE.CAT

No ho acabo d'entendre

No ho acabo d'entendre, la veritat. No entenc que la cançó "Malaeixo el temps" del grup, d'un indret a mig camí del triangle Barcelona-Vic-Cunit, Raydibaum, no soni per totes les ràdios, siguin les ràdio-fòrmules o les genèriques. No entenc que aquest single (perquè és un d'aquells singles indiscutibles, que quan l'escoltes per primera vegada saps que l'és i que si existís el single per excel·lència seria aquest sens dubte) no soni en el fil musical dels grans centres comercials. No entenc que Raydibaum no surtin actuant sense descans en cap magazine de matí, tarda o nit de cap televisió, presentats com a una de les  bandes del moment. No entenc que no surtin en portada als diaris i la premsa especialitzada en ressenyes on els comparin amb Nickelback, per exemple, i assegurant que fins i tot recordarien, en moments, als Yes més "poperos" sinó fos que són delicadament metàl·lics, o en ocasions un pèl grunge. No entenc que la gent no tararegi la tornada de "Malaeixo el temps" i que s'omplin els concerts a reventar dels Raydibaumaclamant-los i exigint-los un cop i un altre la mateixa cançó. De veritat... és que no entenc que els mp3, de la gent que viatja en transport públic cada dia cap a la uni o la feina o on sigui, no continguin l'àlbum "Manual de Gènere Catastròfic", un disc que et regala tan una petita joia pop com un contudent tema rock amb una facilitat sorprenent. 

No entenc res. I no ho entenc per molt que hi doni voltes... perquè si realment hi ha un disc que hauria d'estar sonant aquests mesos és el nou disc dels Raydibaum i especialment la cançó "Malaeixo el temps", un single parit com a paradigma del single: una melodia enganxosa, un rif net, una tornada agradable, un missatge elegant, un timbre de veu modern i valent, un conjunt enèrgic i potent sense estridències, amb una evolució èpica digna d'aquelles cançons comercials i alhora de qualitat que arriben on poques ho fan... escassos 3 minuts de música d'aquí però amb un regust enorme anglosaxó sense impostacions, natural, que no s'indigesta sinó que omple d'emoció les oïdes i que et deixa amb ganes de més. 

No entenc, en definitiva, aquest país nostre que s'està deixant perdre Raydibaum, que els deixa potser per a més endavant... potser per a quan el seu moment hagi passat o potser per a quan el clamor popular els posicioni al lloc on havien d'haver estat abans. No entenc com la majoria d'experts periodistes d'aquest país encara es deixen endur pels dictats de les grans discogràfiques o, encara més greu, pel dictat del seu criteri més aviat mediocre, oferint-nos mostres de la seva miopia... o del seu gran cinisme.

ARTICLE PUBLICAT A WWW.DIRECTE.CAT

Fanfarria per a un home comú

Suposo que a molts de vosaltres us passa. Sovint associem una olor a un record d'un moment i un espai concrets que hem viscut i, que fins i tot, no sabem ben bé com ubicar. Amb la música ens passa una cosa semblant tot i que no pas tant intensament. I una d'aquelles situacions que són ideals per a que passi això és el fet de viatjar. Hi ha qui fins i tot abans d'emprendre un viatge ja associa una música a aquell viatge com si volgués posar-hi banda sonora i d'altres que en el transcurs del viatge es van trobant amb cançons que acabaran conformant la banda sonora d'aquell viatge.

Abans d'anar per primer cop a California ja tenia un somni: poder llogar un d'aquells grandiosos Chevy dels anys 60 descapotable, proveit de reproductor cd i posar-lo a màxima velocitat (permesa) per una d'aquelles carreteres solitàries dels deserts del sudest de California escoltant qualsevol cançó de Californication de Red Hot Chili Peppers. Brutal!! Doncs encara no ho he pogut fer mai, sincerament, però en canvi, de la meva darrera visita a California he portat una banda sonora espectacular.

Un dels noms que sobresurt de tots els altres que m'he portat dels EUA és Copland, Aaron Copland. Amb ell es va obrir el món de la música simfònica americana del segle XX davant meu justament un vespre de sopar en una casa gegant i amb vistes a la badia de San Francisco situada a Montclair, a les muntanyes d'Oakland. Copland ens va rebre i Copland va ser un dels que ens va acompanyar durant tot el sopar. Aaron Copland és considerat un dels compositors més influents de la música clàssica americana del segle XX el qual ha esdevingut la figura més representativa. Influenciat per la música europea, sobretot alemanya i russa, i havent estudiat música a París amb els grans mestres de la música del moment, Nadia Boulager entre ells. L'obra de Copland abasta gran part del segle XX. Durant aquest segle el músic novaiorquès fou capaç de fer realitat una de les seves grans obsessions, casar la música moderna d'aquell moment amb la música folklòrica americana. Va reeixir tant en aquesta missió que es pot dir que va aconseguir recrear l'ànima de la nació nordamericana, reinventant l'imaginari col·lectiu i elevant-lo a categoria universal. Això el va fer molt popular pel gran públic el qual va poder accedir a la música en un moment en que el jazz era una música de moda a occident però extremadament classista. La seva vida va estar molt lligada als moments històrics que va haver de viure: va tenir contacte amb intelectuals a Europa com Picasso, Sartre, Ernest Hemingway o Paul Valéry, va aportar grans músiques al cinema en el moment de la seva eclosió com a art (amb un Oscar inclòs), va estar investigat per l'FBI per pressumpta vinculació amb partits comunistes i fins i tot va ser polèmica la seva homosexualitat.

El món de la música i del cinema de la segona meitat de segle XX fins a l'actualitat li déu a Copland l'haver estat l'innovador i precursor de les grans bandes sonores per al cinema i les grans obres simfòniques aptes per a tots els públics les quals exaltaven l'èpica i la tradició dels grans mites nordamericans. Grans compositors com Leonard Bernstein, George Gershwin o els més actuals Jerry Goldsmith o John Williams han estat directament o indirecta vinculats o influenciats per la seva obra.

No hagués imaginat mai que conduir per una carretera enmig d'un paisatge bast de l'oest americà i acompanyat de Fanfare for the Common Man de Copland donés tan de plaer. Els Red Hot Chili Peppers hauran d'esperar.

*ARTICLE APAREGUT A WWW.DIRECTE.CAT