Mercès Maurice Jarre per la seva música

Avui Maurice Jarre ha mort a Los Angeles a l'edat de 84 anys. La seva vida ha estat dedicada a musicar obres de teatre i pel·lícules de Hollywood. Va guanyar un Oscar amb la banda sonora de Lawrence d'Aràbia i va treballar amb els més prestigiosos directors de cinema com Alfred Hitchcock, John Huston o Luchino Visconti. Molts coneixereu sobretot a en Jean Michel Jarre, un dels seus dos fills, ambdós músics de professió, que va destacar des de ben jove per les seves composicions de música electrònica i les seves monumentals posades en escena.

És un bon moment per a fer un repàs a la seva extensa obra.

Mercès Monsieur Jarre.

I ja en són 3 (massa bonic per a ser veritat)

En el darrer poet deia que U2 faria dos concerts enlloc d'un responent la gran demanda d'entrades. Doncs bé, encara en faran un altre més. I ja en van tres. Això és el que vaig escriure ahir i que avui m'he de menjar entre dues llesques de pa d'espelta ja que la promotora Doctor Music ho ha desmentit rotundament.

El submarí irlandés torpedeja per partida doble el Camp Nou

El que passa amb els concerts de les poques bandes que queden que onmplen aforamants gegantins com el Camp Nou és que creen tantes espectatives que quan es posen les entrades d'un dels seus concerts a la venda es crea una dinàmica que poc té a veure amb la música... ni amb la cultura.

Ahir es van posar a la venda les entrades del concert que endega la nova gira 360º de la banda irlandesa U2. I d'acord que és una de les grans bandes de rock del món que arrossega mitòmans i friks de diverses generacions; i que és la primera gira després de la darrera (que si no recordo malament ja fa 5 anys); i que és l'únic concert a la Península Ibèrica. Però que s'exhaureixin prop de 100.000 entrades en menys d'una hora ho segueixo trobant un simptoma de la bojeria que pot envoltar megabandes com aquesta. De fet, ja no té res a veure amb la feina ben feta o la promoció de la banda. A U2 ja no li cal demostrar res, amb una carrera sòlida i fecunda que abracen tres dècades. De fet, U2 no necessita ja de promoció. Qualsevol moviment que faci és, de per sí, sinònim de portades a tots els mitjans de comunicació del món.

I per cert. Ara m'agradarà veure com vendran les entrades aquells, que moguts per l'usura forassenyada van comprar nombroses entrades per a vendre-les després a eixelebrats sense criteri que se'n van quedar sense i que pagarien cents d'euros per a poder comprar-ne. I tot després de saber que U2, finalment, farà un altre concert l'endemà del primer.

Què contradictori que és el món de la música.

Let's go listen to catalan music

Algú s'imagina un sol espai a Barcelona (o qui diu Barcelona diu València o Palma, per dir alguna cosa) on s'hi concentrin una sala de concerts per a 2000 persones, dues de més petites, tres cinemes, una galeria d'art, set sales de conferències, dues d'exposicions, tres restaurants, un conservatori i diferents espais per a altres activitats? No, oi? Doncs a Londres existeix, es va obrir el 1982 i es diu Barbican. 

És on hi tenen la seu la London Symphony Orchestra i la BBC Symphony Orchestra i l'abril rebrà la visita de músics catalans. Per una banda en Pascal Comelade amb la Bel Canto Orchestra actuarà amb l'Orquesta Típica Fernández Fierro de l'Argentina. Enllaç Per una altra, el rei de la Rumba Catalana, en Peret, tocarà amb La Troba Kung-Fu. Enllaç

Qui diu que la música catalana no és exportable? És cert que Comelade és un dels més grans músics i (fins i tot) intel·lectuals de la cultura catalana i el més conegut arreu del món. I no és menys cert que estils com els que fan en Peret o La Troba Kung-Fu són més exportables per nosaltres que el pop o el rock. Tanmateix, és bona la feina de promoció que es fa des de molts àmbits de la societat civil catalana i tots aquells que treballen amb la cultura i tenen unes vistes àmplies de la seva contribució a la cultura del món.

I bravo pels programadors de Barbican que saben discernir entre cultura catalana i la resta de les cultures. 

Tornada al Jurassic Park

Aquells que als anys 80 érem a punt d'entrar a l'adolescència, com també tots aquells més grans o més joves, recordem de manera especial bandes britàniques com Spandau Ballet. Eren elegants, un pèl ensucrats però facturadors d'un pop romàntic de qualitat inqüestionable.

Doncs avui, en el meu cas gràcies a en Jordi Basté, hem sabut que la banda londinenca, aquella que liderava un cantant repentinat amb gomina (de fet tots ho estaven), vestit sempre com si anés a una recepció amb la reina mare (tothom sap que tots hi anaven així de vestits) amb veu greu i carència agradable han tornat vint anys després d'una carrera meteòrica que va durar una dècada. De fet, van estar més anys disputant-se l'autoria de les seves cançons que temps en actiu. Tanmateix, aquest retorn no és gartuït. Tornen amb un nou disc a l'horitzó que remataran amb una gira mundial que els portaran a Catalunya. Podrien fer com els The Police, per exemple, que van tornar a la vida gairebé "per la patilla", sense nou disc ni res i només per a omplir els seus comptes corrents. Potser millor. No cal ressucitar allò que va quedar en el lloc més alt de la galàxia del rock.

En tot cas, i malgrat el temps que ha passat, estarem amatents davant d'aquest retorn inesperat que, com a mínim, servirà per a satisfer a nostàlgics ja "carrosses" i deixar constància per a les noves generacions que el "romanticisme" també serveix per a fer bon pop-rock sense caure en el patetisme, i més tenint en compte que els 80 no era precissament una dècada especialment propensa pel pop. 

Mai Barcelona ha estat cantada d'aquesta manera

La cosa ha estat una cursa d'obstacles i contrarrellotge. Després d'haver estat pràcticament tot el dia a Castellar del Vallès per motius de feina i haver-me barallat amb la Xantal (ella diu que ja semblem un matrimoni típic, sobretot per les bronques) baixo cap a Sant Joan Despí, deixo allà els meus companys i agafo el cotxe (que precissament li vàrem comprar a qui seria el meu sogre si m'hagués unit en matrimoni amb la Xantal) i em dirigeixo a tota velocitat cap a Barcelona. Avui, el transit estava per a estirar-se de qualsevol cabell o pèl del cos. Mentrestant la Jess deixava casa nostra, entrava al metro i sortia unes parades més enllà i remuntava el Passeig de Gràcia amunt.

Miraculosament i després de patir uns quants conductors beneits malparits que no tenen ni puta idea de conduir (malauradament n'hi ha massa d'aquests), tinc la llet de poder aparcar just davant de la Pedrera i amb un no res em trobo amb la Jess, entrem amb les entrades que ha recollit ella un quart d'hora abans i seiem en dues de les poques cadires que queden d'un auditori pràcticament ple a vessar.

Doncs encara que sembli mentida hem entrat abans de que comencés el concert de Sanpedro, un concert que passarà a la història per vàries coses. 

Primer perquè malauradament hi han faltat en Falkner (substituït per un correcte però tímid Miquel Sospedra de Mazoni) i en Gonçal. Definitivament s'ha notat massa l'absència d'aquests dos en un concert que hi ha mancat mala llet, força, contundència i alhora alguns dels detalls narratius del seus temes. 

Segon perquè han tocat en un espai que té molt a veure amb les lletres i les influències que han donat el caràcter i la personalitat que caracteritza la banda.

Tercer perquè no m'esperava un aforament tan ple de gent, la veritat. I no ho dic òbviament per la banda, que ja he dit repetides vegades que és de les millors bandes del país i el seu directe dels més contundents i emotius que es poden contemplar, sinó perquè la sort mai no els ha acompanyat.

I quart perquè Sanpedro ha regalat als seus fans un tema nou que, tot i que no ha sonat rodó del tot i que no tenia ni títol, ha estat la primera vegada que s'ha pogut escoltar un tema del proper elapé que sortirà segurament cap a mitjans d'any.

Una cosa més a destacar: la improvisada defensa de l'educació i l'ensenyament que ha fet l'Oriol Canals davant l'audiència fent referència a l'actualitat del nostre país. Tot i que una mica desestructurat m'ha agradat aquesta apologia a la civilització i ha demostrat, de retruc i definitivament, que aquest músic és una espècie d'humanista delicat i ple d'elegància.

Els poetes de la Barcelona romàntica es troben amb l'arquitecte de la Barcelona modernista

Quina il·lusió, quina ocasió més gran. Ja no recordava que una de les bandes que més admiro i més m'agraden de l'escena musical del país tenen a l'agenda un dels concerts més interessants dels darrers mesos. I dic interessants ja no per la seva música o pels amics músics convidats sinó pel marc on se celebrarà el concert. Els Sanpedro actuaran aquest dijous a l'auditori de la Pedrera en el marc del cicle De Prop que organitza l'Obra Social de Caixa Catalunya que compleix ja tretze anys. El concert en qüestió és gratuït i només cal reservar les entrades en el 902 400 973. La pregunta en qüestió és: cobren els grups que hi toquen? Hi toquen gratis? O potser els obren una llibreta a la Caixa de Catalunya? Bé, en tot cas i sense tenir en compte aquest extrem important cal dir que aquest concert pot ser molt gran. Molt gran perquè serà una oportunitat única d'escoltar la banda que millor retrata la ciutat comtal en un dels espais més macos i més barcelonins que hi ha.

Només cal esperar a que les espectatives siguin correspostes tal i com s'espera que passi. L'arquitectura més genial de principis del segle XX maridarà de manera espectacular i senzilla amb el millor pop del segle XXI.

Missatge directe a Sanpedro: Gonçal, tocareu aquest cop Dalinianes? Seria un moment especialment idoni per a trencar amb la maledicció que volta aquesta gran cançó.

Els Mazoni, tot i ser-ne tres, ens han apallissat

Aquesta setmana he tingut la sort d'haver-me trobat per partida doble en Jaume Pla. Una a Girona, acompanyat d'en Carles Sanjosé de Sanjosex, en un bolo on presentaven una cançó conjunta dedicada a Girona: Club Girona Ciutat. L'altra, tot just l'endemà, la Farinera del Clot, on s'hi presentava a la ciutat de Barcelona el nou disc de Mazoni. Sincerament no puc dir gaire cosa del tema Club Girona Ciutat ja que la vaig escoltar un cop i no en les millors circumstàncies. Només sé que coincidir amb aquests dos bisbalencs ha estat extranyament casolà, domèstic, com si ja ens coneixéssim d'abans, de tota la vida. En tot cas ja en parlaré en una altra ocasió.

On sí que vaig estar força atent va ser al concert del cicle del setmanari Directa. I puc dir sense por a equivocar-me que, si ja al directe.cat elogiava el darrer treball dels Mazoni de manera sincera, no podria res més que reiterar la meva admiració per aquesta banda. El concert va pivotar en tot moment al voltant d'Eufòria 5 Eperança 0 tot i que es van poder escoltar hits (ho direm així) de tots els seus discos anteriors. La potència que darrerament despleguen en els seus concerts no va deixar ningú indiferent. El que va començar com un concert més va seguir tot just després del primer tema, en una descàrrega d'adrenalina hard-coriana amb flaires "fora-vila" espectacular. Van ser com són, feréstecs, ànimes que irradien "rock'n'roll" per tots els orificis del cos. Hi havia gent de totes les edats i fins i tot el doble d'en Miquel Gil i un paio llanut que podría haver estat el pare d'en Gerard Quintana movent el cap amunt o avall de manera mitjanament rítmica i que esfereïa el pensar que en qualsevol moment podríem acabar sent testimonis del despreniment del cap de la resta del cos de l'individu en qüestió. Ple a vessar, molta calor... massa diria jo i fins i tot grupis adolescents donant-ho tot i ballant amb en Xavi, el manàger de la banda. Definitivament, una festa que no em va distreure del pensament que tenia durant tota la nit, que envejo la capacitat de la gent com en Jaume que pot transmetre vivències quotidianes amb una excel·lència murri amb una senzillesa i humilitat que trasbalsen a qualsevol.

Ja ho deia jo. Un dels millors treballs de l'any i segurament un dels millors directes de l'any.

Nit rarament premonitòria

Aquest dimarts a la nit anem a la sala gran de Luz de Gas per veure un concert promogut pel club cultural Club TresC on hi toquen en Roger Mas en primer lloc i en Guillamino en segon.

El que havia de ser un mer concert va esdevenir un exemple radical de la salut que comença a viure la música nacional en termes de públic. De fet, mai, i dic mai, a la vida he vist la sala gran de Luz de Gas tan plena com ahir. És possible que sigui l'efecte Roger Mas, el qual ja ha demostrat a bastament que la seva consolidació com a potent exponent de la cançó actual (i qui diu cançó diu pop) és un fet. No hi ha dubte que en Roger Mas ha passat de ser un músic de minories, un diamant en brut, un tresor molt ben guardat, a ser un músic reconegut i conegut per un públic transversal i heterogeni. Tan és la grandesa d'en Roger que amarat d'un peculiar estat d'ànim va ser capaç d'arrencar riures i aplaudiments submisos en varis moments on va oblidar la lletra del tema musical en curs o quan xerrava de manera inhabitual. Es va permetre fins i tot el luxe de desplegar un repertori composat de pocs temes nous i de força temes ja clàssics i algunes versions, com del seu admirat Sisa. La sala era plena com un ou fabulosament ple. Així doncs l'espectacle ja no era a l'escenari. Era a la grada, on no hi havia ni un espai buit, una catifa de cossos humans tots en silenci o cantonejant les cançons, unes cançons que ja són part de les nostre vides.

Pel que fa a Guillamino, el concert va ser amb la formació completa, amb un públic també lliurat a l'art d'aquesta rara avis de la música que, malgrat l'hora i la fugida de la meitat de la gent, va demostrar que és un dels grans. Potència i malabars a parts iguals.