Setmana d'emocions. Neix la llegenda.

El Sónar ens ha deixat amb xifres rècord, la primera edició d'un dels primers festivals de música electrònica per a infants i memorables actuacions com de la Grace Jones (aquella dona fibrada amb cara de pantera sensual que ocupava la portada d'aquell vinil que mons pares tenien entre els altres vinils i que veia de tant en tant lluitant contra James Bond a Silicon Valley a la tele) l'angèlica presentadora de Radio 1 Mary Anne Hobbs, la meitat dels LCD Sound System, Jeff Mills sota el nom de The Wizard, La Roux o Guillamino.

Una setmana després ens depara un altre gran festival musical (ja no per la mida sinó per tota la resta de coses), que resulta ser el popArb. Gran festival per la seva ubicació (Arbúcies), el seu públic (entrats en els trenta i tranquils), la mida (mitjà-petit i sense massificacions) i la seva qualitat tant d'organització com de cartell. Enguany destacarem Mazoni, Joan Miquel Oliver, Love of Lesbian, Manel, Ix o Dêlen.

Entremig d'aquests dos grans festivals que es fan en aquest país hem conegut la notícia de la mort del Rei del Pop i el neixement de la llegenda, Michael Jackson. Poc es pot dir del que ja s'ha dit. Sempre ens quedaran les seves cançons que van canviar el món, els seus vídeos, les seves estravagàncies i la seva imatge mutant.

Gràcies.

Malgrat tot, sempre hem conservat el nostre Nutshell

Hi havia un paio anomenat Layne Stayle que vivia a Seattle i va fer una banda espectacular, Alice in Chains. Anys després, després d'una carrera plena d'èxits i de misèries, aquell noi de veu abellutada plena de detalls bells i misteriosos va morir víctima del tsunami de l'èxit. És veritat que la mort de Kurt Cobain va ser més espectacular i mediàtica. No és menys cert que Pearl Jam gaudia de més glamour i seguidors més underground i pseudointel·lectuals. Però va ser Alice in Chains, amb la seva grandiosa visió del grunge, qui ens va estimar. Set anys després de la seva definitiva dissolució tornen.

No sé què ens depararà el futur, però res no serà igual sense Stayle.

Passejant

De tant en tant em veig tot introduint-me en una mena de forat. Aleshores, tothom em molesta, la gent em sembla extranya, lletja a la vista i hostil a la meva integritat individual. Hi desconfio perquè em fan por, m'aterroritzen i m'aterroritza tant el que poden esdevenir en qualsevol moment com el que poden desencadenar prop i dins meu si es prenen la llibertat d'apropar-se massa a mi. Sí, defujo tot contacte pensant que fàcilment acabaran infectant-me de la seva putrefacció humana que es explicitada per la seva paraula, el seu al·lè o la seva transpiració i que m'acabarà fent-me detestar-los amb certa compassió. 

Respiro, sento i continc el plor. 

Jones... Grace Jones

Grace Jones ha tornat. I, pel que sembla ha tornat per a demostrar que la gran diva dels 80 que era, malgrat el temps, ha retornat de l'infern després d'haver-hi fet un pacte amb el mateix Satanàs i ho ha fet per a aplicar-nos un correctiu. Ha tornat i desplegarà davant nostre tot el seu art i el seu magnetisme negre d'eban i, d'aquesta manera, deixar-nos ko a tots i tornar-nos a col·locar allà on ens correspon: al món terrenal.

I see you soon Mrs. Jones.

CORPORATE CANNIBAL

Comelade feu recordar els temps laietans

Quan més passa el temps més recordo aquells moments en el qual un servidor era un infant i s'amarava per via ambiental del laietanisme. Noms com Riba, Sisa, Toti Soler, Santi Arisa i altres músics diversos es veien empenyats per una espècie de moviment polifacètic en l'ànima però musical en les formes. Era una època d'explosió i embranzida cultural després de moments de dictadures culturals, genocidis que responien a anhels pretèrits d'uns veïns que els teníem a casa i una repressió en la majoria dels aspectes de la vida. Recordo aquells hippies catalans tendres i mancats de malícia, naïf, aquells cercaviles (ara li diuen rues) per carrers plens de seats i 2 cavalls on poc abans només hi passejaven zombies i les cançons folk que ens acompanyaren gran part dels setanta i els vuitanta.

Aquest dissabte 16 de maig a Ca l'Arnús (gran parc recuperat per a la ciutadania de Badalona i un dels pocs indrets amb encant que queden a la ciutat) en Pascal Comelade acompanyat dels Simon i Telefunken (Bel Canto Orquestra) ens va fer rememorar l'esperit d'aquella ona que va arribar quan havia de fer-ho i que mai no ens va acabar de deixar.

2009 SÓLLER-BARCELONA EXPERIENCE

A última hora i després de diferents intents infructuosos, comprem dues entrades a guixeta subito presto in extremis i acabem essent testimonis del concert de presentació del nou disc d'en Joan Miquel Oliver. Per a més informació visiteu: 2009 sóller-barcelona experience

El moment sempre acaba per arribar. L'Hospitalet 25 d'abril de 2009 DC

Sí... a la fi ha arribat. He vist els Raydibaum en directe i amb companyia de la J. Això sí, després d'haver caminat de casa fins al Fòrum, del Fòrum fins al carrer Wellington i d'allà fins a casa, haver comprat un cd de The Pinkertones i un altre d'Asian Dub Fundation, haver anat de botigues per Gràcia, haver menjat unes botifarres d'estil teutó (embotits Leo Boeck) al Gran de Gràcia i haver-nos passat tres parades de metro per equivocació, caminar un kilometre i mig i arribar davant la Sala Tecla on es feia el concert.

I sí... ho sospitava... són espectaculars, potents, incissius, feréstecs... 

Quin gran directe. Que en tinguem per molts anys.

L'Anna i els gossos.

Aquest dimecres, dinant, li pregunto a l'Eulàlia (com sempre): escoltes res de nou? I m'etziva: Ah sí... no estan malament... la noia canta força bé... la banda es diu "Anna Roig i la no sé què de no sé qui" I li dic perplex: Qui? I diu ella traduint-lo al català com si jo no entengués un borrall de francès que va i em va ofendre un pèl però que se'm va passar de seguida: "Anna Roig i l'ombre de ton chien"

En acabat i després de tornar a la redacció va i m'envia el link del seu meuespai. 

ui...!!

Polo de fraula

Com m'està agradant Bombon Mallorquín. En Joan Miquel Oliver segueix demostrant (si és que realment li cal) que està en plena forma i que la inspiració el segueix acompanyant. Ningú com ell sap plasmar tot l'imaginari de la nostra generació amb tanta màgia i senzillesa. Ben segur que anirem a la cita del Casino de l'Aliança d'aquí unes setmanes, exactament el 30 d'abril.

Nosaltres tres i els anys noranta

Aquesta nit la sala Bikini ha estat el marc del concert que la banda britànico-americana US3 ha donat a Catalunya. La sala, al final, s'ha omplert de gent que fregava la majoria els 30 anys cap endavant. Sincerament ha estat un d'aquells concerts que no són planificats amb temps sinó que arriben gairebé sense voler-ho i que acava sent una cita amb un cert passat personal. US3 és el projecte que van endegar a Londres en Geoff Wilkinson i Mel Simpson. Hi han passat un munt de músics i l'únic que ha seguit ha estat en Geoff Wilkinson que ha seguit barrejant jazz amb rap de manera bastant reeixida.

El concert bàsicament s'ha basat en els temes del seu darrer treball, Stop, Think, Run tot i que han estat els temes que van catapultar els US3 a les llistes d'èxits d'arreu del món les que han demostrat que són els que realment han deixat marca d'una època, les que han fet cridar més la gent.

Nostàlgia i un ambient ballable que no ha estat gens malament per a un dilluns laborable i que, l'endemà, també ho serà.

La vida és sempre un dubte

Aviat veure'm eixir un nou programa titulat Casal Rock a TVC. Poc se sap (o poc se'n pot explicar fins que no es presenti en societat) però ja se n'està fent promoció. L'encarregat de presentar-lo sembla ser que serà en Marc Parrot. Sembla ser una aposta agosarada i, a priori, interessant de l'estil reality però amb certa substància . 

Només un dubte: L'eslògan diu alguna cosa així com: Llença't. I jo em pregunto, que volen dir amb Llença't? On vol que m'hi llenci, en Parrot? La cosa no sonaria millor si enlloc de la primera interjecció féssim servir aquesta altra, Llença't-hi? Algú que entegui de llengua catalana m'ho podria corroborar? Quan més va menys conec el català... o com a mínim menys coincideix el meu amb el dels mitjans de comunicació catalans.

És que sempre ens acaben enganyant...

Mercès Maurice Jarre per la seva música

Avui Maurice Jarre ha mort a Los Angeles a l'edat de 84 anys. La seva vida ha estat dedicada a musicar obres de teatre i pel·lícules de Hollywood. Va guanyar un Oscar amb la banda sonora de Lawrence d'Aràbia i va treballar amb els més prestigiosos directors de cinema com Alfred Hitchcock, John Huston o Luchino Visconti. Molts coneixereu sobretot a en Jean Michel Jarre, un dels seus dos fills, ambdós músics de professió, que va destacar des de ben jove per les seves composicions de música electrònica i les seves monumentals posades en escena.

És un bon moment per a fer un repàs a la seva extensa obra.

Mercès Monsieur Jarre.

I ja en són 3 (massa bonic per a ser veritat)

En el darrer poet deia que U2 faria dos concerts enlloc d'un responent la gran demanda d'entrades. Doncs bé, encara en faran un altre més. I ja en van tres. Això és el que vaig escriure ahir i que avui m'he de menjar entre dues llesques de pa d'espelta ja que la promotora Doctor Music ho ha desmentit rotundament.

El submarí irlandés torpedeja per partida doble el Camp Nou

El que passa amb els concerts de les poques bandes que queden que onmplen aforamants gegantins com el Camp Nou és que creen tantes espectatives que quan es posen les entrades d'un dels seus concerts a la venda es crea una dinàmica que poc té a veure amb la música... ni amb la cultura.

Ahir es van posar a la venda les entrades del concert que endega la nova gira 360º de la banda irlandesa U2. I d'acord que és una de les grans bandes de rock del món que arrossega mitòmans i friks de diverses generacions; i que és la primera gira després de la darrera (que si no recordo malament ja fa 5 anys); i que és l'únic concert a la Península Ibèrica. Però que s'exhaureixin prop de 100.000 entrades en menys d'una hora ho segueixo trobant un simptoma de la bojeria que pot envoltar megabandes com aquesta. De fet, ja no té res a veure amb la feina ben feta o la promoció de la banda. A U2 ja no li cal demostrar res, amb una carrera sòlida i fecunda que abracen tres dècades. De fet, U2 no necessita ja de promoció. Qualsevol moviment que faci és, de per sí, sinònim de portades a tots els mitjans de comunicació del món.

I per cert. Ara m'agradarà veure com vendran les entrades aquells, que moguts per l'usura forassenyada van comprar nombroses entrades per a vendre-les després a eixelebrats sense criteri que se'n van quedar sense i que pagarien cents d'euros per a poder comprar-ne. I tot després de saber que U2, finalment, farà un altre concert l'endemà del primer.

Què contradictori que és el món de la música.

Let's go listen to catalan music

Algú s'imagina un sol espai a Barcelona (o qui diu Barcelona diu València o Palma, per dir alguna cosa) on s'hi concentrin una sala de concerts per a 2000 persones, dues de més petites, tres cinemes, una galeria d'art, set sales de conferències, dues d'exposicions, tres restaurants, un conservatori i diferents espais per a altres activitats? No, oi? Doncs a Londres existeix, es va obrir el 1982 i es diu Barbican. 

És on hi tenen la seu la London Symphony Orchestra i la BBC Symphony Orchestra i l'abril rebrà la visita de músics catalans. Per una banda en Pascal Comelade amb la Bel Canto Orchestra actuarà amb l'Orquesta Típica Fernández Fierro de l'Argentina. Enllaç Per una altra, el rei de la Rumba Catalana, en Peret, tocarà amb La Troba Kung-Fu. Enllaç

Qui diu que la música catalana no és exportable? És cert que Comelade és un dels més grans músics i (fins i tot) intel·lectuals de la cultura catalana i el més conegut arreu del món. I no és menys cert que estils com els que fan en Peret o La Troba Kung-Fu són més exportables per nosaltres que el pop o el rock. Tanmateix, és bona la feina de promoció que es fa des de molts àmbits de la societat civil catalana i tots aquells que treballen amb la cultura i tenen unes vistes àmplies de la seva contribució a la cultura del món.

I bravo pels programadors de Barbican que saben discernir entre cultura catalana i la resta de les cultures. 

Tornada al Jurassic Park

Aquells que als anys 80 érem a punt d'entrar a l'adolescència, com també tots aquells més grans o més joves, recordem de manera especial bandes britàniques com Spandau Ballet. Eren elegants, un pèl ensucrats però facturadors d'un pop romàntic de qualitat inqüestionable.

Doncs avui, en el meu cas gràcies a en Jordi Basté, hem sabut que la banda londinenca, aquella que liderava un cantant repentinat amb gomina (de fet tots ho estaven), vestit sempre com si anés a una recepció amb la reina mare (tothom sap que tots hi anaven així de vestits) amb veu greu i carència agradable han tornat vint anys després d'una carrera meteòrica que va durar una dècada. De fet, van estar més anys disputant-se l'autoria de les seves cançons que temps en actiu. Tanmateix, aquest retorn no és gartuït. Tornen amb un nou disc a l'horitzó que remataran amb una gira mundial que els portaran a Catalunya. Podrien fer com els The Police, per exemple, que van tornar a la vida gairebé "per la patilla", sense nou disc ni res i només per a omplir els seus comptes corrents. Potser millor. No cal ressucitar allò que va quedar en el lloc més alt de la galàxia del rock.

En tot cas, i malgrat el temps que ha passat, estarem amatents davant d'aquest retorn inesperat que, com a mínim, servirà per a satisfer a nostàlgics ja "carrosses" i deixar constància per a les noves generacions que el "romanticisme" també serveix per a fer bon pop-rock sense caure en el patetisme, i més tenint en compte que els 80 no era precissament una dècada especialment propensa pel pop. 

Mai Barcelona ha estat cantada d'aquesta manera

La cosa ha estat una cursa d'obstacles i contrarrellotge. Després d'haver estat pràcticament tot el dia a Castellar del Vallès per motius de feina i haver-me barallat amb la Xantal (ella diu que ja semblem un matrimoni típic, sobretot per les bronques) baixo cap a Sant Joan Despí, deixo allà els meus companys i agafo el cotxe (que precissament li vàrem comprar a qui seria el meu sogre si m'hagués unit en matrimoni amb la Xantal) i em dirigeixo a tota velocitat cap a Barcelona. Avui, el transit estava per a estirar-se de qualsevol cabell o pèl del cos. Mentrestant la Jess deixava casa nostra, entrava al metro i sortia unes parades més enllà i remuntava el Passeig de Gràcia amunt.

Miraculosament i després de patir uns quants conductors beneits malparits que no tenen ni puta idea de conduir (malauradament n'hi ha massa d'aquests), tinc la llet de poder aparcar just davant de la Pedrera i amb un no res em trobo amb la Jess, entrem amb les entrades que ha recollit ella un quart d'hora abans i seiem en dues de les poques cadires que queden d'un auditori pràcticament ple a vessar.

Doncs encara que sembli mentida hem entrat abans de que comencés el concert de Sanpedro, un concert que passarà a la història per vàries coses. 

Primer perquè malauradament hi han faltat en Falkner (substituït per un correcte però tímid Miquel Sospedra de Mazoni) i en Gonçal. Definitivament s'ha notat massa l'absència d'aquests dos en un concert que hi ha mancat mala llet, força, contundència i alhora alguns dels detalls narratius del seus temes. 

Segon perquè han tocat en un espai que té molt a veure amb les lletres i les influències que han donat el caràcter i la personalitat que caracteritza la banda.

Tercer perquè no m'esperava un aforament tan ple de gent, la veritat. I no ho dic òbviament per la banda, que ja he dit repetides vegades que és de les millors bandes del país i el seu directe dels més contundents i emotius que es poden contemplar, sinó perquè la sort mai no els ha acompanyat.

I quart perquè Sanpedro ha regalat als seus fans un tema nou que, tot i que no ha sonat rodó del tot i que no tenia ni títol, ha estat la primera vegada que s'ha pogut escoltar un tema del proper elapé que sortirà segurament cap a mitjans d'any.

Una cosa més a destacar: la improvisada defensa de l'educació i l'ensenyament que ha fet l'Oriol Canals davant l'audiència fent referència a l'actualitat del nostre país. Tot i que una mica desestructurat m'ha agradat aquesta apologia a la civilització i ha demostrat, de retruc i definitivament, que aquest músic és una espècie d'humanista delicat i ple d'elegància.

Els poetes de la Barcelona romàntica es troben amb l'arquitecte de la Barcelona modernista

Quina il·lusió, quina ocasió més gran. Ja no recordava que una de les bandes que més admiro i més m'agraden de l'escena musical del país tenen a l'agenda un dels concerts més interessants dels darrers mesos. I dic interessants ja no per la seva música o pels amics músics convidats sinó pel marc on se celebrarà el concert. Els Sanpedro actuaran aquest dijous a l'auditori de la Pedrera en el marc del cicle De Prop que organitza l'Obra Social de Caixa Catalunya que compleix ja tretze anys. El concert en qüestió és gratuït i només cal reservar les entrades en el 902 400 973. La pregunta en qüestió és: cobren els grups que hi toquen? Hi toquen gratis? O potser els obren una llibreta a la Caixa de Catalunya? Bé, en tot cas i sense tenir en compte aquest extrem important cal dir que aquest concert pot ser molt gran. Molt gran perquè serà una oportunitat única d'escoltar la banda que millor retrata la ciutat comtal en un dels espais més macos i més barcelonins que hi ha.

Només cal esperar a que les espectatives siguin correspostes tal i com s'espera que passi. L'arquitectura més genial de principis del segle XX maridarà de manera espectacular i senzilla amb el millor pop del segle XXI.

Missatge directe a Sanpedro: Gonçal, tocareu aquest cop Dalinianes? Seria un moment especialment idoni per a trencar amb la maledicció que volta aquesta gran cançó.

Els Mazoni, tot i ser-ne tres, ens han apallissat

Aquesta setmana he tingut la sort d'haver-me trobat per partida doble en Jaume Pla. Una a Girona, acompanyat d'en Carles Sanjosé de Sanjosex, en un bolo on presentaven una cançó conjunta dedicada a Girona: Club Girona Ciutat. L'altra, tot just l'endemà, la Farinera del Clot, on s'hi presentava a la ciutat de Barcelona el nou disc de Mazoni. Sincerament no puc dir gaire cosa del tema Club Girona Ciutat ja que la vaig escoltar un cop i no en les millors circumstàncies. Només sé que coincidir amb aquests dos bisbalencs ha estat extranyament casolà, domèstic, com si ja ens coneixéssim d'abans, de tota la vida. En tot cas ja en parlaré en una altra ocasió.

On sí que vaig estar força atent va ser al concert del cicle del setmanari Directa. I puc dir sense por a equivocar-me que, si ja al directe.cat elogiava el darrer treball dels Mazoni de manera sincera, no podria res més que reiterar la meva admiració per aquesta banda. El concert va pivotar en tot moment al voltant d'Eufòria 5 Eperança 0 tot i que es van poder escoltar hits (ho direm així) de tots els seus discos anteriors. La potència que darrerament despleguen en els seus concerts no va deixar ningú indiferent. El que va començar com un concert més va seguir tot just després del primer tema, en una descàrrega d'adrenalina hard-coriana amb flaires "fora-vila" espectacular. Van ser com són, feréstecs, ànimes que irradien "rock'n'roll" per tots els orificis del cos. Hi havia gent de totes les edats i fins i tot el doble d'en Miquel Gil i un paio llanut que podría haver estat el pare d'en Gerard Quintana movent el cap amunt o avall de manera mitjanament rítmica i que esfereïa el pensar que en qualsevol moment podríem acabar sent testimonis del despreniment del cap de la resta del cos de l'individu en qüestió. Ple a vessar, molta calor... massa diria jo i fins i tot grupis adolescents donant-ho tot i ballant amb en Xavi, el manàger de la banda. Definitivament, una festa que no em va distreure del pensament que tenia durant tota la nit, que envejo la capacitat de la gent com en Jaume que pot transmetre vivències quotidianes amb una excel·lència murri amb una senzillesa i humilitat que trasbalsen a qualsevol.

Ja ho deia jo. Un dels millors treballs de l'any i segurament un dels millors directes de l'any.