Perquè la música catalana no existeix pels mitjans de comunicació?

Tothom, sobretot els entesos, no fan res més que assegurar que la música en aquest país viu el moment més espectacular de tota la seva història. Però després d'aquestes afirmacions la realitat no acaba concordant amb aquesta afirmació, almenys passejant pel carrer. No faré esment de l'Anuari 2008 de la Música i Espectacle als Països Catalans, molta gent ho ha fet i cadascú ha tret les seves conclusions. Jo parlaré del que passa als mitjans i, per tant, al carrer.

Quan s'entra en una botiga o es pren una cervesa en un bar és gairebé impossible escoltar música feta en aquest país; és, bàsicament, inexistent. I si ens fixem en l'idioma, la sensació que tenim és que la música feta en la nostra llengua no és una prioritat en la seva difusió. Podem dir que la música ambiental del nostre país és estrangera, cosa que no passa a Espanya o França o País Basc o Escòcia o Anglaterra.

I la cosa continua quan encenem la ràdio o la televisió. Mentre que hi ha més grups que mai, més cds editats que mai, més concerts i més públic que mai... per què els músics catalans són invisibles als mitjans de comunicació catalans en general? No serà per manca de qualitat ni de quantitat. Serà més aviat per autoodi, mala fe, política, incultura o manca de professionalitat? 

Doncs potser una mica de tot, o un molt de tot.

Un bocí del Fluïd Rosa que desapareix per a sempre

Avui escoltant El Món de RAC 1, conduit per l'ésser cada cop més carismàtic i estrany Jordi Basté, m'he assabentat que Richard Wright, cofundador de la gegantina banda britànica Pink Floyd havia traspassat. Òbviament aquesta és una pèrdua irreparable per a la seva gent però també per a aquells que estimem la música. El llegat de Mr. Wright ha estat corprenedor i bell, emoció en estat pur passat pel sedàs d'una ment senzilla, humil, elegant i discreta. Recordo de petit viatjant amb els meus pares i mon germà en cotxe contemplant els paisatges interminables que separaven Badalona de Castell d'Aro, il·lustrats amb les grans peces sonores de The Dark Side of the Moon, Wish You Were Here o Animals. Sense la sensibilitat catedralícia de Wright conjugada a la de, sobretot, Roger Waters, la nostra vida no hagués estat mai la mateixa que és ara.

Mr. Wright a mort! Que visqui Mr. Wright!

Us and Them
And after all we're only ordinary men
Me, and you
God only knows it's not what we would choose to do
Forward he cried from the rear
and the front rank died
And the General sat, as the lines on the map
moved from side to side
Black and Blue
And who knows which is which and who is who
Up and Down
And in the end it's only round and round and round
Haven't you heard it's a battle of words
the poster bearer cried
Listen son, said the man with the gun
There's room for you inside
Down and Out
It can't be helped but there's a lot of it about
With, without
And who'll deny that's what the fightings all about
Get out of the way, it's a busy day
And I've got things on my mind
For want of the price of tea and a slice
The old man died

Roger Mas 2008. Any zero.

Una nit de xafogor de ple estiu. Pluja intermitent amb aires de tardor. Soroll urbà de vespre estival. Un escenari prou imponent i 10 músics ben escollits apunt de desplegar tota la màgia de l'obra d'en Roger Mas. Realment una combinació peculiar per a gaudir d'un dels concerts més esperats, com a mínim, per mi. Enguany, el Festival Altaveu de Sant Boi (Baix Llobregat) ha programat entre d'altres propostes interessants, el solsoní Roger Mas en format de banda que presentava les seves Cançons Tel·lúriques.

Ja havíem vist en Roger presentant el darrer disc en petit format en altres indrets com a Arbúcies aquest principi d'estiu, en el marc del PopArb. Aquest concert, com la majoria dels concerts que en Roger fa acompanyat magistralment i fraternal en Xavier Guitó, va destil·lar màgia, proximitat i un punt de petita i tendra grandesa digne de les coses que passen en els millors països petits del món, on tothom es coneix o, com a mínim es sona. 

Sant Boi però va ser una altra cosa. Potser una cosa similar però elevada a una potència superior. De fet, des de la meva modesta visió en Roger, ahir, amb aquella posada en escena i la seva actitut davant el públic (públic cada vegada més nombrós i lliurat al seu univers tan catalano-universal) semblava haver fet un salt qualitatiu en la seva carrera. De fet ja fa un temps que ho sembla i, malgrat que el "mainstreaming" oficial de masses segueixen obviant habitualment artistes del país, cada vegada més gent el va coneixent segurament en el seu millor moment.

En Roger va tenir un públic bastant notable, la majoria ja sabia el que anava a veure, i l'atmosfera anava aguantant-se per un fil, que es va acabar trencant en el seu, penso recordar, quart bis, que va haver d'avortar veient el diluvi que quèia sobre el seu públic. El repertori va ser, bàsicament, de Les cançons Tel·lúriques que va ser executat de manera extraodinària i amb arranjaments força interessants que van fer lluir tota la banda de manera equilibrada. Vaig trobar espectacular el començament del concert amb Introitus Tabalaris digne del millor concert d'EL&P, per dir el primer que m'ha passat pel cap. Tanmateix, les peces que em van frapar personalment més van ser cançons de discs anteriors: per una banda Passió de Son (exquisida i mística) i D'un fort cop al cony, que va deixar bocavadats a més d'un i d'una.

Per un moment, escoltant allà assegut amb la Jessica enmig la gent el concert que en Roger Mas oferia, em van venir al cap els petits concerts plens de màgia que durant anys hem anat gaudint en petits aforaments d'arreu de Catalunya i vaig pensar que, allò a que estàvem assistint, era el fruit de la feina honesta i ben feta  d'un artista proper a la genialitat.

El nacionalisme es cura viatjant... i menjant.

Hi ha espanyols que sospitosament es declaren súper-habitants-del-món davant d'un català o catalana desacomplexada i és fàcil que després l'etzibin una frase que es veu que se li atorga l'autoria a un tal Unamuno: el nacionalismo se cura viajando.

Una frase bastant peculiar i estranya si ens fixem en el fet que la gent quan viatja més aviat fa tot el contrari: reafirma la seva procedència i la seva identitat. I els espanyols especialment. Jo, en canvi, penso que aquesta frase en el fons vol dir: "yo soy español y tu también. Por mucho que digas que eres catalán cuando viajas sí que no tienes más cojones de sentirte españols porque, si no, que coño dice tu pasaporte? Te jodes."

Els catalans sembla que no tinguin cap altre remei que amagar la seva nacionalitat i viatjar amb màscara. Però això és fals. És tan fals com que després d'un viatge, quan tornes a casa, et sents més espanyol. Jo, que em considero igual o menys nacionalista que un espanyol, un xinès, un holandès o un quebequès, quan torno a casa després d'un viatge em sento més proper de la meva identitat i més lluny de la identitat que em volen imposar amb lleis, passaports, fronteres o menjades d'olla. Això sí, no li faig cap lleig a la majoria de menjars estranys o més familiars que tenen noms més o menys estranyes que et pots trobar arreu del món... no caiguem en l'error de considerar allò nostre el millor del món.

Un món estrany...

Ja hem tornat de San Francisco. De fet ja fa gairebé dues setmanes, però com si fossin dos dies. El jetlag aquesta vegada ha fet mal i és ara quan em començo a trobar més o menys com sempre. Si heu anat seguint el bloc http://viatgeasanfranciscobay.blogspot.com ja sabreu a grosso modo com ha anat la cosa. Hi manca afegir-hi les conclusions que en són moltíssimes però que ho faré més endavant, quan torni a la meva rutina, quan tingui la ment més o menys igual de clara i no tingui gaire temps per a fer-ho.

Hi ha dues idees principals que vull explicitar però ara ja i que sempre que torno a casa després d'un viatge llarg em flagel·len. La primera és la idea (sempre que torno dels Estats Units) que aquest país és un gran desconegut (en el fons) i no totes les coses són com semblen ser. De fet, això es pot fer extensible a tot el món sense manies ni reserves. La segona cosa que sempre acabo pensant és que visc en un lloc estrany. Fins i tot jo mateix sóc un ésser estrany en el món. I no cal dir que els meus suposats conciutadans i compatriotes també.

Els Estats Units són diversos com el món sencer. Però està clar que el que exporten del seu món no és precissament el millor. Aquest país és un un gran país en el seu conjunt (tan en extensió com culturalment i social) i no es ven gaire bé perquè simplement no li interessa. Hi ha països com els nostres, i molt especialment Catalunya, que per molts esforços que faci a l'hora d'explicar-se (sobretot als nostres veïns espanyols i francesos) no acaben de reeixir mai en el seu esforç. Tant per tant, millor passar del que pensin els altres, no? I és que fa la sensació que els Estats Units siguin una espècie de pot on s'hi aplegui el millor i el pitjor del món. I això resulta fascinant.

Per altra banda, he reconstatat per enèssima vegada que alguns catalans van perduts pel món i que n'hi ha uns altres que no tant. Com que Catalunya i els Països Catalans no tenen estat propi, fronteres marcades en els mapes, seleccions esportives internacionals, passaport o aparells de propaganda ni exteriors ni interiors que crein una imatge de la nostra nació, els catalans anem pel món amb una identitat que no és la nostra. En general tenim un garbuix al cap que és de psiquiàtre. 

Hi ha catalans que directament es diuen espanyols tot just surten de l'estat espanyol. En aquest grup n'hi ha que se senten espanyols o que la seva identitat és aquesta i no una altra però n'hi ha molts que essent catalans de sentiment tenen una mena de por dafrontar la seva identitat minoritzada i, per tant, és més fàcil prendre la del colonitzador. Per una altra banda n'hi ha que agafen la identitat de la capital del país, Barcelona, com a pròpia i en comptes d'anar pel món com a espanyols (sona malament) o com a catalans (massa explicacions i massa anys de rentat de cervell), opten per ananr dient que són de Barcelona, fins i tot sense ser-ho. Després hi ha uns altres que han despertat del Matrix (on m'incloc) i que van pel món com a catalans per molt que viatgis amb un paperot que digui España. I si és ben cert que moltes vegades has d'explicar mil vegades pel cap baix què caram és això de la nació catalana, també és cert que el simplement de dir no sóc ni espanyol ni francès, sóc català, acaba per a definir-te. Aquesta gent té una estructura mental diferent que la resta de catalans: parlen de Catalunya o Països Catalans com del seu país, i no pas Espanya o França. Quan parlen del que passa en el seu país, del que es menja en el seu país, del que s'hi pot fer o del que un fa al seu país mai parlen amb el mapa d'Espanya o França en el cap, independentment de la procedència dels seus pares. Són aquests catalans i catalanes que fan de seleccions esportives, d'ambaixada, d'oficina de turisme o de mitjà de comunicació tot a l'hora i sense cobrar ni un sòl euro.

Després, a l'hora d'arribar a casa, te n'adones que potser has mitificat un pèl el teu país i que l'has explicat de vegades tal i com tu el veus o el desitges. Però a continuació veus que el teu país és una mica com els Estats Units també: hi ha un poble nadiu que ha estat colonitzat per una cultura estrangera, dominant i potent i que, a més, hi conviuen centenars de cultures més

que conformen un paissatge concret.

Això sí, i això no ens ho treurà cap colonitzador: La nació catalana es defineix i és perquè és catalana, per moltes imposicions que hi hagi hagut. I encara una més: quan els catalans som en un país estranger ens seguim identificant amb aquells que ens trobem i que parlen la nostra llengua perquè, en part, la nostra llengua és la nostra pàtria.

Summerdays in San Francisco

Ahir, bé, el dia 28 a les 12:10, jo i la Jessica vàrem agafar un avió de la US Airways direcció Philadelphia. Allà en vàrem agafar un altre, nou hores més tard, direcció San Francisco. Després de turbulències vàries, hores mortes sense saber com col·locar-te al seient de classe turista, intentar menjar menjar de laboratori servit en una mena de bentos i milles i milles d'aigua, terreny deshabitat i núvols de tempesta amb llamps inclosos, vàrem arribar a San Francisco. Aquí hi viuen família i amics però apart d'això, la badia de San Francisco és l'origen i llar i bressol de moltes coses i persones: el moviment Beat, els ordinadors Apple, Metallica o Santana, les universitats d'Stanford i Berkeley, els 49'rs, els grans terratremols, la terra que va governar un català de Tremp o de la Noguera, la ciutat que volia inundar Zorin en la pel·lícula de James Bond, "Panorama per a matar"... un llarg etcétera que cadascú podrà completar.

En tot cas he pensat que, amb motiu de la nostra tornada a San Francisco, encetaré un bloc exclusiu per a aquest fet. Aquí, en el meu bloc habitual, només faré esment de temes musicals que de ben segur en tindré força de que parlar-ne, tenint en compte que San Francisco és una de les ciutats nordamericanes amb més activitat musical.

Així doncs us convido a seguir el nou bloc, si voleu, per saber que s'hi cou en aquest recó del llunyà oest. I us preguntareu si això ho faig per algun afany de protagonisme o per a fer dentetes a algú jo respondré que no, que en tot cas aquest bloc de la nostra tornada a California em servirà per després recordar allò que hem fet aquí, que ja se sap que tinc una memòria "peixetaire" molt accentuada, per molt que mengi les panses, les cues i fins i tot els ceps sencers.

Aquí teniu l'adreça:

http://viatgeasanfranciscobay.blogspot.com

Have you tried turning it off and on again?

Ho reconec, tant jo com molta gent de la meva generació i propers pel davant i pel darrera han crescut amb aquell humor britànic de l’Escurçó Negre, l'Hotel Fawlty o el Nan Roig. És un fet innegable que part de la nostra cultura, la catalana, té un lleuger aire d'ironia i sarcasme britànic la qual cosa fa que la nostra cosmologia difereixi molt de moltes i s'apropi de manera insospitada a la d'una gent que menja curry, viu sota la pluja gran part de la seva vida i beu te a les 5 des de fa uns cents d'anys.

Han passat anys des de l'època en la qual érem uns fanàtics de les sèries britàniques de manera espontània, però hi ha coses que no es perden amb el pas del temps i, malgrat que hagi passat una dècada o més, hi ha coses que es mantenen. Una d’elles és la incontestable atracció que ens segueix generant les sèries britàniques encara ara. I després d'un oblit obligat i una mitificació de les grans sèries hem arribat a un altre moment. El moment del retorn del nostre britanisme evident i fins i tot violent... malgrat els nostres posicionaments polítics i emocionals. I és quan una nova fornada de sèries vingudes de la gran illa britànica han entrat dins les nostres vides.

Black Books, Father Tedd o My Hero són ja títols de sèries que esdevindran mítiques en la nostra vida. Potser no tan pel fet que allò que es viu de petit es mitifica molt més que de més gran. Però seguint amb el tema, és IT Crowd, des del meu modest punt de vista, la sèrie superlativa, cabdal d’aquestes noves sèries. Un departament informàtic d'una gran empresa londinenca format per tres outsiders. Un irlandès neuròtic i un punt frívol i infantil; un anglès neuròtic amb pentinat afro amb clentxa i un punt fricky i capficat per la informàtica; alhora, tots dos obsessionats per les dones i els videojocs i amb una dona com a cap, un pèl desesperada, amb més de trenta anys i amb els coneixements informàtics d'una cadira. Històries molt ocurrents, diàlegs aguts i absurdes situacions que ens exciten les neurones fins al punt de recobrar la fe en l’existència d’un humor universal i intel·ligent que defuig el mal gust i els crits gratuïts.