L'Ham de Foc ha mort. Visca l'Ham de Foc!

Quan arriba la tardor, i a mesura que va transcorrent, sempre em ve de gust escoltar música diferent de la que he escoltat a l'estiu. Es podria afirmar que existeix una petita estacionalitat en el fet d'escoltar música. Igual com cauen les fulles dels arbres, el cel s'ennuvola, les jaquetes apareixen i els cafès s'omplen la meitat de la música del meu ipod canvia radicalment. És un automatisme.

Aquestes músiques que aparèixen les classifico en dos tipus: les d'àmbit urbà i les d'àmbit natural, per així dir-ho. Una de les músiques que són recorrents en aquest canvi i que entren en una d'aquestes categories són els tres discos de l'Ham de Foc: "U" (1999), "Cançó de dona i home" (2002) i "Cor de porc" (2005). Aquest grup valencià que va estar format per l'Efrén López i la Mara Aranda va estar en actiu des de l'any 1998 fins a principis d'enguany. En aquests anys l'Ham de Foc ha sabut sublimar una música extremadament exquisida amalgamant tradicions musicals des de les d'Occitània a Grècia, l'Afganistan, Turquia, els Balcans passant per les dels països àrabs, i tot això, fent-ho passar pel sedàs valencià. Grup format per virtuosos executadors d'instruments tradicionals i antics, l'Ham de Foc ha sabut connectar amb un públic molt heterogeni pel que fa al seus orígens, com també pel que fa als seus gustos musicals. Tot i que com passa aquí, que els grans artistes tenen poca anomenada a casa seva o són directament ignorats, el grup de l'Efrén i la Mara van ser molt ben rebuts a molts llocs d'Europa com Alemanya o Grècia. És ben cert que van recollir bastants premis arreu dels Països Catalans, però això no es va traduir en un augment en la quantitat de concerts programats. Després de 10 anys creant joies sonores tan amb l'Ham de Foc com amb el grup de músiques sefardites Aman Aman, el tàndem López-Aranda es va desfer per tal que cadascú pogués prendre el seu camí en solitari o en altres formacions.

Introspectiva, fosca i profunda per una banda i energètica, intensa, elegant i mística per una altra, la música de l'Ham de Foc ens evoca paisatges feréstecs, esquitxats per la cultura pretèrita, on el món era molt més gran, misteriós i desconegut. Ens parla de temes propers i emotius, d'allò impalpable que ens fa humans atrezzat amb paisatges boirosos plens de natura indomable, construccions de pedra treballada i fragàncies d'encens. I tot això sense descuidar la referència que fan a la nostra tradició que emergeix de l'ostracisme i que pren entitat de patrimoni de la humanitat des de l'expresió musical, embolcallada delicadament per tradicions properes i llunyanes. 

Un gran exemple de com la cultura en majúscula que es fa en aquest país és silenciada per alguna raó que intueixo i que em callo.

*ARTICLE ESCRIT A DIRECTE.CAT

Els Vitruvi fan soroll!!

Fa unes setmanes que, parlant de música, en Joan Reig em va recomenar un grup que no em sonava de res: Vitruvi. Dies després, casualment i com moltes vegades passa, remenant cd's que les discogràfiques envien a la meva feina i que queden deixats en l'oblit acumulant pols en el prestatge de les coses que ràpidament s'obliden, trobo el seu primer disc.

Total, que l'agafo, el desprescinto i el poso al cotxe (per sort avui no he anat a la feina en transport públic). Després de vàries escoltades m'hi he enganxat, la veritat.

Sorolls, doncs, és una òpera prima notable que flirteja amb molts estils musicals i que aconsegueix crear un univers sonor peculiar, en el qual hi destaquen de manera prudent sitars, clarinets i elements electrònics entre d'altres. De pop a rock passant per una mena de rock psicodèlic fan de Sorolls un disc eclèctic amb força hits, sobretot la primera part del disc. En Marc Sendra té una veu potencialment interessant, amb certes dosis d'hipnotisme i que resol prou bé, tot i que penso que encara donarà molt més del que ha donat en aquest primer disc. Musicalment ja ho he dit. Els Vitruvi flirteja amb pop i rock a parts iguals i executen de manera força correcta allò que han de fer a cada moment.

Realment recomano el disc. És un d'aquells diamants en brut el qual pot fer parlar molt. Amb perdó dels Vitruvi diré que de tant en tant em recorden als U2, Death Cab for Cutie i fins i tot als Sanpedro depenent dels temes però sense deixar mai de destil·lar una personalitat pròpia. Entre els 10 tracks i un de regal hi trobem col·laboracions de Jofre Barjadí i Joan Masdeu, entre d'altres.

Per ser el primer treball, Sorolls és de notable alt. 

Espero que tinguin un directe a l'alçada del disc. Quan tingui l'ocasió ho comprovaré.

Música comercial

Avui he parlat amb un amic. Treballa en un magazine de televisió. Li pregunto el perquè és tan difícil veure grups catalans actuant-hi. Fa uns anys que el segueixo i he constatat que la gran majoria de grups que hi surten actuant no són del país. Deixant de banda que pràcticament tots els grups i cantants hi actuen fent playback, a "grosso modo" el 90% d'aquests són espanyols i un 10 % catalans. I d'aquests catalans més del 65% actuen en espanyol. Perquè?

Vivim uns grans moments musicals al nostre país i fet en la nostra llengua. Partint d'aquesta premisa li pregunto a aquest amic que perquè no hi porten més músics del país al programa. La resposta, després de moltes vegades dient-me que qui decideix qui ve i qui no ve és el director del programa, ha estat la que penso que és sincera: ell només vol música comercial.

El debat ja està servit. De tanta i tanta música que es fa en aquest país i vist el que passa en aquest programa (extensible a molts d'altres), això vol dir que no hi ha música comercial feta als Països Catalans? Tornem a veure el típic  fenòmen del mossegar-se la cua. 

Del Raval al la Ciutadella

Aquest cap de setmana ha estat força musical, a Barcelona. Aquest divendres han tocat els, radicats a la ciutat, 08001, a la sala Tete Montoliu de l'Auditori. Paral·lelament s'ha celebrat la primera nit del Ramadà amb una sèrie de concerts de grups provinents de l'Àfrica i l'Àsia i aquest dilluns a més, s'ha celebrat el lliurament d'un disc d'or al grup manresà Gossos.

08001 és un grup muntat pel músic i productor Julián Urigoitia afincat al Raval i format per una gran multitud de músics i cantants d'arreu del món que han anat passant pel seu estudi. Contundent directe i interessants temes que barregen el tecno, l'electrònica i la música ètnica i que canten en diferents llengües, apart de l'anglès o l'àrab. És de destacar un dels cantants masculins anomenat Joe Lewis, amb una veu excepcional i una força de directe digne de ser remarcada. Tot just ara presenten el seu nou àlbum: Voragine.

Per altra banda, el Gossos han rebut avui un disc d'or per al seu àlbum Metamorfosi a mans de la revista Enderrock en col·laboració amb icat fm i en el marc del parc zoològic de Barcelona. Després del ritual de lliurament del disc d'or, els Gossos han comentat anècdotes d'aquests darrers 10 anys carrera i han fet un mini recital desendollat. Gran èxit de públic i manca de gran mitjans de comunicació públics catalans. Segurament si hagués estat un grup d'un altre lloc aquell que hagués rebut un disci d'or ben segur que els mitjans s'aguessin donat hòsties. Aquesta estranya situació és comú denominador de fa temps en el nostre país, per molt que el gran públic hagi ja conegut els Antònia Font.

És com picar en pedra viva. Per molts anys Gossos.

Un bocí del Fluïd Rosa que desapareix per a sempre

Avui escoltant El Món de RAC 1, conduit per l'ésser cada cop més carismàtic i estrany Jordi Basté, m'he assabentat que Richard Wright, cofundador de la gegantina banda britànica Pink Floyd havia traspassat. Òbviament aquesta és una pèrdua irreparable per a la seva gent però també per a aquells que estimem la música. El llegat de Mr. Wright ha estat corprenedor i bell, emoció en estat pur passat pel sedàs d'una ment senzilla, humil, elegant i discreta. Recordo de petit viatjant amb els meus pares i mon germà en cotxe contemplant els paisatges interminables que separaven Badalona de Castell d'Aro, il·lustrats amb les grans peces sonores de The Dark Side of the Moon, Wish You Were Here o Animals. Sense la sensibilitat catedralícia de Wright conjugada a la de, sobretot, Roger Waters, la nostra vida no hagués estat mai la mateixa que és ara.

Mr. Wright a mort! Que visqui Mr. Wright!

Us and Them
And after all we're only ordinary men
Me, and you
God only knows it's not what we would choose to do
Forward he cried from the rear
and the front rank died
And the General sat, as the lines on the map
moved from side to side
Black and Blue
And who knows which is which and who is who
Up and Down
And in the end it's only round and round and round
Haven't you heard it's a battle of words
the poster bearer cried
Listen son, said the man with the gun
There's room for you inside
Down and Out
It can't be helped but there's a lot of it about
With, without
And who'll deny that's what the fightings all about
Get out of the way, it's a busy day
And I've got things on my mind
For want of the price of tea and a slice
The old man died

Que Déu salvi el Poparb!!

Diuen que d'una cosa negativa se'n pot treure una de positiva. Això, que podría sonar a conformisme innocent o bé optimisme cec, és el que ha passat a la vila d'Arbúcies. Fa uns cinc anys el Megafestival de música Acampada Jove va voler créixer i els seus organitzadors van decidir canviar de marc. Aleshores, en comptes d'anar-se'n lluny del lloc que el va veure néixer i fer-se gran va anar a parar allà al costat, a Sant Celoni. Va ser en aquell moment quan l'Ajuntament d'Arbúcies va encarregar un esdeveniment que seguís portant gent al poble. Així és com va néixer el Poparb.

Enguany s'ha celebrat el 4t aniversari del festival amb un cartell força interessant i amb una consolidació de la proposta. Per a qui no hi hagi anat mai el primer que cal saber és que el Poparb és aquell festival que qualsevol poble o ciutat voldria tenir, igual que en George Clooney seria el xicot que tota mare voldria per a la seva filla. És un festival de petit format, que dóna cabuda a grups de tots els Països Catalans que s'apropen a la filosofia pop independent més heterodoxa, en un marc incomparable (en una singular vall del Montseny no gaire concorreguda) i un ambient familiar. 

Parlant estrictament del festival d'enguany considero que com sempre, els millors espais de concerts (sense desmerèixer els altres) la zona del Gorg Nou a la vora de la riera, el jardí del Cafè Torres i Can Cassó. Hi ha hagut alguns noms propis que han destacat per sobre d'altres. Entre uns quants, en Roger Mas em va tornar a encisar, amb el seu format més minimalista (acompanyat pel "millor pianista del món", en Xavier Guitó) obsequiant-nos una tria del millor del seu repertori encabit en un jardí amable i una temperatura de confort excel·lent. La banda barcelonina Sanpedro també va ser qui va desplegar tota la seva potència sense deixar de banda l'elegància i el "savoire faire". Segurament un dels millors directes del festival d'un grup maltractat, pel moment, pel destí però agraciat per la grandesa de la inspiració i de la qualitat de la creació i l'execució. Hi ha hagut d'altres mereixedors del millor: Madee, Sisa, Guillamino, La Banda Municipal del Polo Norte o els Sidonie, aquests darrers imponents capdavanters en el pop-rock fet als nostres països.

Tornar al Poparb cada any acabarà esdevenint, per a molts amants de la música, una cita ineludible amb la música independent de qualitat, en un espai natural envejable i un ritme tranquil, rural, per a escoltar el pop més urbà i actual que es fa i que, de vegades són bandejats dels mitjans de comunicació.

Em sona, et sona i li sona...

Després de la ressaca del Sónar (i de Sant Joan) la cosa només ha fet que començar. Quan més anys passen més festivals apareixen en escena i més sales de concerts i de música en directe desapareixen. Si fa no fa, res nou sota el sol, la veritat. Però de la qüestió de la política cultural al nostre país i a Barcelona ja en parlarem en una altra ocasió.

Enguany el festival Sónar ha fet 15 anys i la cosa sembla que va cap endavant, potser amb algun símptoma d'estancament però amb una maduresa innegable. La proposta és especialment interessant, els espais en el qual s’emmarca el festival són de luxe, l'organització i la producció efectiva, el públic que hi assisteix entregat, els veïns de l'esdeveniment en contra i els mitjans i la crítica tan bolcats en el projecte que fins i tot la prestigiosa BBC hi ha desplegat tota la seva logística.

En conjunt, el Sónar no deixa de ser res més que un festival de música però amb característiques diferents als clàssics festivals que varen tenir el seu auge als anys 90 del segle passat. De fet, ja es pot dir des de fa temps que, almenys al nostre país, els festivals han canviat. Mentre que als anys 90 els festivals eren pastats en filosofia a Woodstock però amb un marcat caràcter consumista, els actuals festivals solen ser més urbans, sense gespa ni pols, sense muntanyes o platja on emmarcar música de tot tipus. Tot i això segueixen mantenint característiques de sempre: gent lleugera de roba, consum indiscriminat de tot tipus de substàncies legals o il·legals, molta desinhibició, molts escenaris i un ambient molt de bon rotllo, de comunió.

Enguany el Sónar, i com ja ens té acostumats, ens ha obert la possibilitat d'introduir-nos en una olla barrejada de noves tendències en música electrònica, clubbing i creacions audiovisuals amb noves tecnologies. Hi ha hagut aparicions molt esperades com la dels anglesos Goldfrapp o Leila, Justice o els mítics Madness (que si t’ho miraves bé desentonaven un pèl enmig d’un festival de música electrònica). Altra gent que va destacar van ser Rob da Bank que va preparar l’ambient previ de l’actuació de Madness amb una molt bona tria de temes i la DJ Virginie que va crear un bon paissatge sonor el migdia de divendres a la Plaça de Joan Coromines. També hi ha hagut espai per a gent de casa. Asstrio, Això no és pànic, Nisei, The Pinker Tones, Cabo San Roque han pogut desplegar totes les seves arts al servei del festival i el públic demostrant que la gent d'aquí també sap dir coses interessants. Una altra proposta interessant però menys popular ha estat, com sempre, la fira del disc Sonarpro, l'exposició d'art multimèdia o les conferències per a professionals i inquiets varis.

Un altre espectacle, fora dels escenaris, és simplement el bestiar que un es trova voltant, sobretot, pel Sónar de dia. Hi ha una tipologia molt variada de públic que assisteix al festival. Uns que resalten molt són aquells i aquelles que vesteixen des d'una manera molt tirada a un estil naïf-retro, amb la pell més o menys tatuada i cara de felicitat extrema. N'hi ha uns altres molt característics que vesteixen un pèl millor, tirant a cantants pop, tapant-se la closca amb un barret i escudant-se rere unes ulleres de sol descomunals que feia servir ma mare quan era jove. El que està clar és que el Sónar té l'extranya i envejable capacitat de congregar una multitud de fauna urbana que habitualment és més difícil de trobar habitualment pels carrers.

Definitivament, un bon lloc on perdre's un dia d'estiu.