Fanfarria per a un home comú

Suposo que a molts de vosaltres us passa. Sovint associem una olor a un record d'un moment i un espai concrets que hem viscut i, que fins i tot, no sabem ben bé com ubicar. Amb la música ens passa una cosa semblant tot i que no pas tant intensament. I una d'aquelles situacions que són ideals per a que passi això és el fet de viatjar. Hi ha qui fins i tot abans d'emprendre un viatge ja associa una música a aquell viatge com si volgués posar-hi banda sonora i d'altres que en el transcurs del viatge es van trobant amb cançons que acabaran conformant la banda sonora d'aquell viatge.

Abans d'anar per primer cop a California ja tenia un somni: poder llogar un d'aquells grandiosos Chevy dels anys 60 descapotable, proveit de reproductor cd i posar-lo a màxima velocitat (permesa) per una d'aquelles carreteres solitàries dels deserts del sudest de California escoltant qualsevol cançó de Californication de Red Hot Chili Peppers. Brutal!! Doncs encara no ho he pogut fer mai, sincerament, però en canvi, de la meva darrera visita a California he portat una banda sonora espectacular.

Un dels noms que sobresurt de tots els altres que m'he portat dels EUA és Copland, Aaron Copland. Amb ell es va obrir el món de la música simfònica americana del segle XX davant meu justament un vespre de sopar en una casa gegant i amb vistes a la badia de San Francisco situada a Montclair, a les muntanyes d'Oakland. Copland ens va rebre i Copland va ser un dels que ens va acompanyar durant tot el sopar. Aaron Copland és considerat un dels compositors més influents de la música clàssica americana del segle XX el qual ha esdevingut la figura més representativa. Influenciat per la música europea, sobretot alemanya i russa, i havent estudiat música a París amb els grans mestres de la música del moment, Nadia Boulager entre ells. L'obra de Copland abasta gran part del segle XX. Durant aquest segle el músic novaiorquès fou capaç de fer realitat una de les seves grans obsessions, casar la música moderna d'aquell moment amb la música folklòrica americana. Va reeixir tant en aquesta missió que es pot dir que va aconseguir recrear l'ànima de la nació nordamericana, reinventant l'imaginari col·lectiu i elevant-lo a categoria universal. Això el va fer molt popular pel gran públic el qual va poder accedir a la música en un moment en que el jazz era una música de moda a occident però extremadament classista. La seva vida va estar molt lligada als moments històrics que va haver de viure: va tenir contacte amb intelectuals a Europa com Picasso, Sartre, Ernest Hemingway o Paul Valéry, va aportar grans músiques al cinema en el moment de la seva eclosió com a art (amb un Oscar inclòs), va estar investigat per l'FBI per pressumpta vinculació amb partits comunistes i fins i tot va ser polèmica la seva homosexualitat.

El món de la música i del cinema de la segona meitat de segle XX fins a l'actualitat li déu a Copland l'haver estat l'innovador i precursor de les grans bandes sonores per al cinema i les grans obres simfòniques aptes per a tots els públics les quals exaltaven l'èpica i la tradició dels grans mites nordamericans. Grans compositors com Leonard Bernstein, George Gershwin o els més actuals Jerry Goldsmith o John Williams han estat directament o indirecta vinculats o influenciats per la seva obra.

No hagués imaginat mai que conduir per una carretera enmig d'un paisatge bast de l'oest americà i acompanyat de Fanfare for the Common Man de Copland donés tan de plaer. Els Red Hot Chili Peppers hauran d'esperar.

*ARTICLE APAREGUT A WWW.DIRECTE.CAT

L'Ham de Foc ha mort. Visca l'Ham de Foc!

Quan arriba la tardor, i a mesura que va transcorrent, sempre em ve de gust escoltar música diferent de la que he escoltat a l'estiu. Es podria afirmar que existeix una petita estacionalitat en el fet d'escoltar música. Igual com cauen les fulles dels arbres, el cel s'ennuvola, les jaquetes apareixen i els cafès s'omplen la meitat de la música del meu ipod canvia radicalment. És un automatisme.

Aquestes músiques que aparèixen les classifico en dos tipus: les d'àmbit urbà i les d'àmbit natural, per així dir-ho. Una de les músiques que són recorrents en aquest canvi i que entren en una d'aquestes categories són els tres discos de l'Ham de Foc: "U" (1999), "Cançó de dona i home" (2002) i "Cor de porc" (2005). Aquest grup valencià que va estar format per l'Efrén López i la Mara Aranda va estar en actiu des de l'any 1998 fins a principis d'enguany. En aquests anys l'Ham de Foc ha sabut sublimar una música extremadament exquisida amalgamant tradicions musicals des de les d'Occitània a Grècia, l'Afganistan, Turquia, els Balcans passant per les dels països àrabs, i tot això, fent-ho passar pel sedàs valencià. Grup format per virtuosos executadors d'instruments tradicionals i antics, l'Ham de Foc ha sabut connectar amb un públic molt heterogeni pel que fa al seus orígens, com també pel que fa als seus gustos musicals. Tot i que com passa aquí, que els grans artistes tenen poca anomenada a casa seva o són directament ignorats, el grup de l'Efrén i la Mara van ser molt ben rebuts a molts llocs d'Europa com Alemanya o Grècia. És ben cert que van recollir bastants premis arreu dels Països Catalans, però això no es va traduir en un augment en la quantitat de concerts programats. Després de 10 anys creant joies sonores tan amb l'Ham de Foc com amb el grup de músiques sefardites Aman Aman, el tàndem López-Aranda es va desfer per tal que cadascú pogués prendre el seu camí en solitari o en altres formacions.

Introspectiva, fosca i profunda per una banda i energètica, intensa, elegant i mística per una altra, la música de l'Ham de Foc ens evoca paisatges feréstecs, esquitxats per la cultura pretèrita, on el món era molt més gran, misteriós i desconegut. Ens parla de temes propers i emotius, d'allò impalpable que ens fa humans atrezzat amb paisatges boirosos plens de natura indomable, construccions de pedra treballada i fragàncies d'encens. I tot això sense descuidar la referència que fan a la nostra tradició que emergeix de l'ostracisme i que pren entitat de patrimoni de la humanitat des de l'expresió musical, embolcallada delicadament per tradicions properes i llunyanes. 

Un gran exemple de com la cultura en majúscula que es fa en aquest país és silenciada per alguna raó que intueixo i que em callo.

*ARTICLE ESCRIT A DIRECTE.CAT

Top of the Mark com a exemple

Molts músics d'aquests països nostres m'ho diuen: aquí no se'n pot viure de la música. Alguns d'aquests en viuen però la majoria els costa de manera evident i dramàtica el fer-ho. I això sembla una terrible contradicció quan, com ja he dit més d'un cop, la nostra cultura viu un gran moment en qualitat i quantitat musical.

És fàcil i radical i sagnant comparar el panorama musical català amb el nordamericà. Primer de tot per qüestions òbvies de caràcter polític, demogràfic, etc. Però després per què la música ha estat considerada tradicionalment com a servei públic, com a ofici i com a art a parts iguals. I això fa que els músics, cantants, intèrprets, bandes, compositors, etc. estiguin vistos co a mínim com a treballadors amb drets i deures com qualsevol altre. Això fa que hi hagi sindicats de músics o fins i tot feines remunerades mínimament decents de dilluns a diumenge.

Llavors és quan vens a Catalunya i els Països Catalans i te n'adones que fer de músic aquí és gairebé una quimera. No només no hi ha infrastructures en forma de sales, bars, terrasses, etc. per a executar música en directe sinó que els estudis de música com a carrera universitària és quelcom gairebé impossible d'accedir-hi. I ja no parlem de la música popular. En definitiva, que el panorama és certament descoratjador en el moment que et planteges treballar de músic, amb el mateix dret que aquells que decideixen ser informàtics, mestres o lampistes. És col·losalment injust i algun dia parlarem de les possibles causes.

Tot aquest discurs m'ha fet recordar més d'un cop en espais com el Top of the Mark de San Francisco. Aquest bar lounge amb vistes de 360º situat al terrat de l'Hotel Mark Hopkins és cada dia obert al públic i on s'hi pot gaudir de bona música local en directe, bon beure i delicats tastos enmig d'espectaculars vistes aèries de San Francisco. I no és una excepció. La majoria de bars o/i restaurants d'aquesta ciutat californiana amb certa entitat ofereix música en directe de manera habitual i on als músics se'ls paga.

I això que dic, a més, es mimetitza en llocs molt propers a nosaltres. No és una qüestió llunyana i alienígena. Per tant: veurem algun cop l'escena musical catalana normalitzada? Serà factible poder treballar de la música i, que a més, et paguin?

Els Vitruvi fan soroll!!

Fa unes setmanes que, parlant de música, en Joan Reig em va recomenar un grup que no em sonava de res: Vitruvi. Dies després, casualment i com moltes vegades passa, remenant cd's que les discogràfiques envien a la meva feina i que queden deixats en l'oblit acumulant pols en el prestatge de les coses que ràpidament s'obliden, trobo el seu primer disc.

Total, que l'agafo, el desprescinto i el poso al cotxe (per sort avui no he anat a la feina en transport públic). Després de vàries escoltades m'hi he enganxat, la veritat.

Sorolls, doncs, és una òpera prima notable que flirteja amb molts estils musicals i que aconsegueix crear un univers sonor peculiar, en el qual hi destaquen de manera prudent sitars, clarinets i elements electrònics entre d'altres. De pop a rock passant per una mena de rock psicodèlic fan de Sorolls un disc eclèctic amb força hits, sobretot la primera part del disc. En Marc Sendra té una veu potencialment interessant, amb certes dosis d'hipnotisme i que resol prou bé, tot i que penso que encara donarà molt més del que ha donat en aquest primer disc. Musicalment ja ho he dit. Els Vitruvi flirteja amb pop i rock a parts iguals i executen de manera força correcta allò que han de fer a cada moment.

Realment recomano el disc. És un d'aquells diamants en brut el qual pot fer parlar molt. Amb perdó dels Vitruvi diré que de tant en tant em recorden als U2, Death Cab for Cutie i fins i tot als Sanpedro depenent dels temes però sense deixar mai de destil·lar una personalitat pròpia. Entre els 10 tracks i un de regal hi trobem col·laboracions de Jofre Barjadí i Joan Masdeu, entre d'altres.

Per ser el primer treball, Sorolls és de notable alt. 

Espero que tinguin un directe a l'alçada del disc. Quan tingui l'ocasió ho comprovaré.

Música comercial

Avui he parlat amb un amic. Treballa en un magazine de televisió. Li pregunto el perquè és tan difícil veure grups catalans actuant-hi. Fa uns anys que el segueixo i he constatat que la gran majoria de grups que hi surten actuant no són del país. Deixant de banda que pràcticament tots els grups i cantants hi actuen fent playback, a "grosso modo" el 90% d'aquests són espanyols i un 10 % catalans. I d'aquests catalans més del 65% actuen en espanyol. Perquè?

Vivim uns grans moments musicals al nostre país i fet en la nostra llengua. Partint d'aquesta premisa li pregunto a aquest amic que perquè no hi porten més músics del país al programa. La resposta, després de moltes vegades dient-me que qui decideix qui ve i qui no ve és el director del programa, ha estat la que penso que és sincera: ell només vol música comercial.

El debat ja està servit. De tanta i tanta música que es fa en aquest país i vist el que passa en aquest programa (extensible a molts d'altres), això vol dir que no hi ha música comercial feta als Països Catalans? Tornem a veure el típic  fenòmen del mossegar-se la cua. 

Del Raval al la Ciutadella

Aquest cap de setmana ha estat força musical, a Barcelona. Aquest divendres han tocat els, radicats a la ciutat, 08001, a la sala Tete Montoliu de l'Auditori. Paral·lelament s'ha celebrat la primera nit del Ramadà amb una sèrie de concerts de grups provinents de l'Àfrica i l'Àsia i aquest dilluns a més, s'ha celebrat el lliurament d'un disc d'or al grup manresà Gossos.

08001 és un grup muntat pel músic i productor Julián Urigoitia afincat al Raval i format per una gran multitud de músics i cantants d'arreu del món que han anat passant pel seu estudi. Contundent directe i interessants temes que barregen el tecno, l'electrònica i la música ètnica i que canten en diferents llengües, apart de l'anglès o l'àrab. És de destacar un dels cantants masculins anomenat Joe Lewis, amb una veu excepcional i una força de directe digne de ser remarcada. Tot just ara presenten el seu nou àlbum: Voragine.

Per altra banda, el Gossos han rebut avui un disc d'or per al seu àlbum Metamorfosi a mans de la revista Enderrock en col·laboració amb icat fm i en el marc del parc zoològic de Barcelona. Després del ritual de lliurament del disc d'or, els Gossos han comentat anècdotes d'aquests darrers 10 anys carrera i han fet un mini recital desendollat. Gran èxit de públic i manca de gran mitjans de comunicació públics catalans. Segurament si hagués estat un grup d'un altre lloc aquell que hagués rebut un disci d'or ben segur que els mitjans s'aguessin donat hòsties. Aquesta estranya situació és comú denominador de fa temps en el nostre país, per molt que el gran públic hagi ja conegut els Antònia Font.

És com picar en pedra viva. Per molts anys Gossos.

Perquè la música catalana no existeix pels mitjans de comunicació?

Tothom, sobretot els entesos, no fan res més que assegurar que la música en aquest país viu el moment més espectacular de tota la seva història. Però després d'aquestes afirmacions la realitat no acaba concordant amb aquesta afirmació, almenys passejant pel carrer. No faré esment de l'Anuari 2008 de la Música i Espectacle als Països Catalans, molta gent ho ha fet i cadascú ha tret les seves conclusions. Jo parlaré del que passa als mitjans i, per tant, al carrer.

Quan s'entra en una botiga o es pren una cervesa en un bar és gairebé impossible escoltar música feta en aquest país; és, bàsicament, inexistent. I si ens fixem en l'idioma, la sensació que tenim és que la música feta en la nostra llengua no és una prioritat en la seva difusió. Podem dir que la música ambiental del nostre país és estrangera, cosa que no passa a Espanya o França o País Basc o Escòcia o Anglaterra.

I la cosa continua quan encenem la ràdio o la televisió. Mentre que hi ha més grups que mai, més cds editats que mai, més concerts i més públic que mai... per què els músics catalans són invisibles als mitjans de comunicació catalans en general? No serà per manca de qualitat ni de quantitat. Serà més aviat per autoodi, mala fe, política, incultura o manca de professionalitat? 

Doncs potser una mica de tot, o un molt de tot.