L'Ham de Foc ha mort. Visca l'Ham de Foc!

Quan arriba la tardor, i a mesura que va transcorrent, sempre em ve de gust escoltar música diferent de la que he escoltat a l'estiu. Es podria afirmar que existeix una petita estacionalitat en el fet d'escoltar música. Igual com cauen les fulles dels arbres, el cel s'ennuvola, les jaquetes apareixen i els cafès s'omplen la meitat de la música del meu ipod canvia radicalment. És un automatisme.

Aquestes músiques que aparèixen les classifico en dos tipus: les d'àmbit urbà i les d'àmbit natural, per així dir-ho. Una de les músiques que són recorrents en aquest canvi i que entren en una d'aquestes categories són els tres discos de l'Ham de Foc: "U" (1999), "Cançó de dona i home" (2002) i "Cor de porc" (2005). Aquest grup valencià que va estar format per l'Efrén López i la Mara Aranda va estar en actiu des de l'any 1998 fins a principis d'enguany. En aquests anys l'Ham de Foc ha sabut sublimar una música extremadament exquisida amalgamant tradicions musicals des de les d'Occitània a Grècia, l'Afganistan, Turquia, els Balcans passant per les dels països àrabs, i tot això, fent-ho passar pel sedàs valencià. Grup format per virtuosos executadors d'instruments tradicionals i antics, l'Ham de Foc ha sabut connectar amb un públic molt heterogeni pel que fa al seus orígens, com també pel que fa als seus gustos musicals. Tot i que com passa aquí, que els grans artistes tenen poca anomenada a casa seva o són directament ignorats, el grup de l'Efrén i la Mara van ser molt ben rebuts a molts llocs d'Europa com Alemanya o Grècia. És ben cert que van recollir bastants premis arreu dels Països Catalans, però això no es va traduir en un augment en la quantitat de concerts programats. Després de 10 anys creant joies sonores tan amb l'Ham de Foc com amb el grup de músiques sefardites Aman Aman, el tàndem López-Aranda es va desfer per tal que cadascú pogués prendre el seu camí en solitari o en altres formacions.

Introspectiva, fosca i profunda per una banda i energètica, intensa, elegant i mística per una altra, la música de l'Ham de Foc ens evoca paisatges feréstecs, esquitxats per la cultura pretèrita, on el món era molt més gran, misteriós i desconegut. Ens parla de temes propers i emotius, d'allò impalpable que ens fa humans atrezzat amb paisatges boirosos plens de natura indomable, construccions de pedra treballada i fragàncies d'encens. I tot això sense descuidar la referència que fan a la nostra tradició que emergeix de l'ostracisme i que pren entitat de patrimoni de la humanitat des de l'expresió musical, embolcallada delicadament per tradicions properes i llunyanes. 

Un gran exemple de com la cultura en majúscula que es fa en aquest país és silenciada per alguna raó que intueixo i que em callo.

*ARTICLE ESCRIT A DIRECTE.CAT

Top of the Mark com a exemple

Molts músics d'aquests països nostres m'ho diuen: aquí no se'n pot viure de la música. Alguns d'aquests en viuen però la majoria els costa de manera evident i dramàtica el fer-ho. I això sembla una terrible contradicció quan, com ja he dit més d'un cop, la nostra cultura viu un gran moment en qualitat i quantitat musical.

És fàcil i radical i sagnant comparar el panorama musical català amb el nordamericà. Primer de tot per qüestions òbvies de caràcter polític, demogràfic, etc. Però després per què la música ha estat considerada tradicionalment com a servei públic, com a ofici i com a art a parts iguals. I això fa que els músics, cantants, intèrprets, bandes, compositors, etc. estiguin vistos co a mínim com a treballadors amb drets i deures com qualsevol altre. Això fa que hi hagi sindicats de músics o fins i tot feines remunerades mínimament decents de dilluns a diumenge.

Llavors és quan vens a Catalunya i els Països Catalans i te n'adones que fer de músic aquí és gairebé una quimera. No només no hi ha infrastructures en forma de sales, bars, terrasses, etc. per a executar música en directe sinó que els estudis de música com a carrera universitària és quelcom gairebé impossible d'accedir-hi. I ja no parlem de la música popular. En definitiva, que el panorama és certament descoratjador en el moment que et planteges treballar de músic, amb el mateix dret que aquells que decideixen ser informàtics, mestres o lampistes. És col·losalment injust i algun dia parlarem de les possibles causes.

Tot aquest discurs m'ha fet recordar més d'un cop en espais com el Top of the Mark de San Francisco. Aquest bar lounge amb vistes de 360º situat al terrat de l'Hotel Mark Hopkins és cada dia obert al públic i on s'hi pot gaudir de bona música local en directe, bon beure i delicats tastos enmig d'espectaculars vistes aèries de San Francisco. I no és una excepció. La majoria de bars o/i restaurants d'aquesta ciutat californiana amb certa entitat ofereix música en directe de manera habitual i on als músics se'ls paga.

I això que dic, a més, es mimetitza en llocs molt propers a nosaltres. No és una qüestió llunyana i alienígena. Per tant: veurem algun cop l'escena musical catalana normalitzada? Serà factible poder treballar de la música i, que a més, et paguin?

Els Vitruvi fan soroll!!

Fa unes setmanes que, parlant de música, en Joan Reig em va recomenar un grup que no em sonava de res: Vitruvi. Dies després, casualment i com moltes vegades passa, remenant cd's que les discogràfiques envien a la meva feina i que queden deixats en l'oblit acumulant pols en el prestatge de les coses que ràpidament s'obliden, trobo el seu primer disc.

Total, que l'agafo, el desprescinto i el poso al cotxe (per sort avui no he anat a la feina en transport públic). Després de vàries escoltades m'hi he enganxat, la veritat.

Sorolls, doncs, és una òpera prima notable que flirteja amb molts estils musicals i que aconsegueix crear un univers sonor peculiar, en el qual hi destaquen de manera prudent sitars, clarinets i elements electrònics entre d'altres. De pop a rock passant per una mena de rock psicodèlic fan de Sorolls un disc eclèctic amb força hits, sobretot la primera part del disc. En Marc Sendra té una veu potencialment interessant, amb certes dosis d'hipnotisme i que resol prou bé, tot i que penso que encara donarà molt més del que ha donat en aquest primer disc. Musicalment ja ho he dit. Els Vitruvi flirteja amb pop i rock a parts iguals i executen de manera força correcta allò que han de fer a cada moment.

Realment recomano el disc. És un d'aquells diamants en brut el qual pot fer parlar molt. Amb perdó dels Vitruvi diré que de tant en tant em recorden als U2, Death Cab for Cutie i fins i tot als Sanpedro depenent dels temes però sense deixar mai de destil·lar una personalitat pròpia. Entre els 10 tracks i un de regal hi trobem col·laboracions de Jofre Barjadí i Joan Masdeu, entre d'altres.

Per ser el primer treball, Sorolls és de notable alt. 

Espero que tinguin un directe a l'alçada del disc. Quan tingui l'ocasió ho comprovaré.

Música comercial

Avui he parlat amb un amic. Treballa en un magazine de televisió. Li pregunto el perquè és tan difícil veure grups catalans actuant-hi. Fa uns anys que el segueixo i he constatat que la gran majoria de grups que hi surten actuant no són del país. Deixant de banda que pràcticament tots els grups i cantants hi actuen fent playback, a "grosso modo" el 90% d'aquests són espanyols i un 10 % catalans. I d'aquests catalans més del 65% actuen en espanyol. Perquè?

Vivim uns grans moments musicals al nostre país i fet en la nostra llengua. Partint d'aquesta premisa li pregunto a aquest amic que perquè no hi porten més músics del país al programa. La resposta, després de moltes vegades dient-me que qui decideix qui ve i qui no ve és el director del programa, ha estat la que penso que és sincera: ell només vol música comercial.

El debat ja està servit. De tanta i tanta música que es fa en aquest país i vist el que passa en aquest programa (extensible a molts d'altres), això vol dir que no hi ha música comercial feta als Països Catalans? Tornem a veure el típic  fenòmen del mossegar-se la cua. 

Del Raval al la Ciutadella

Aquest cap de setmana ha estat força musical, a Barcelona. Aquest divendres han tocat els, radicats a la ciutat, 08001, a la sala Tete Montoliu de l'Auditori. Paral·lelament s'ha celebrat la primera nit del Ramadà amb una sèrie de concerts de grups provinents de l'Àfrica i l'Àsia i aquest dilluns a més, s'ha celebrat el lliurament d'un disc d'or al grup manresà Gossos.

08001 és un grup muntat pel músic i productor Julián Urigoitia afincat al Raval i format per una gran multitud de músics i cantants d'arreu del món que han anat passant pel seu estudi. Contundent directe i interessants temes que barregen el tecno, l'electrònica i la música ètnica i que canten en diferents llengües, apart de l'anglès o l'àrab. És de destacar un dels cantants masculins anomenat Joe Lewis, amb una veu excepcional i una força de directe digne de ser remarcada. Tot just ara presenten el seu nou àlbum: Voragine.

Per altra banda, el Gossos han rebut avui un disc d'or per al seu àlbum Metamorfosi a mans de la revista Enderrock en col·laboració amb icat fm i en el marc del parc zoològic de Barcelona. Després del ritual de lliurament del disc d'or, els Gossos han comentat anècdotes d'aquests darrers 10 anys carrera i han fet un mini recital desendollat. Gran èxit de públic i manca de gran mitjans de comunicació públics catalans. Segurament si hagués estat un grup d'un altre lloc aquell que hagués rebut un disci d'or ben segur que els mitjans s'aguessin donat hòsties. Aquesta estranya situació és comú denominador de fa temps en el nostre país, per molt que el gran públic hagi ja conegut els Antònia Font.

És com picar en pedra viva. Per molts anys Gossos.

Perquè la música catalana no existeix pels mitjans de comunicació?

Tothom, sobretot els entesos, no fan res més que assegurar que la música en aquest país viu el moment més espectacular de tota la seva història. Però després d'aquestes afirmacions la realitat no acaba concordant amb aquesta afirmació, almenys passejant pel carrer. No faré esment de l'Anuari 2008 de la Música i Espectacle als Països Catalans, molta gent ho ha fet i cadascú ha tret les seves conclusions. Jo parlaré del que passa als mitjans i, per tant, al carrer.

Quan s'entra en una botiga o es pren una cervesa en un bar és gairebé impossible escoltar música feta en aquest país; és, bàsicament, inexistent. I si ens fixem en l'idioma, la sensació que tenim és que la música feta en la nostra llengua no és una prioritat en la seva difusió. Podem dir que la música ambiental del nostre país és estrangera, cosa que no passa a Espanya o França o País Basc o Escòcia o Anglaterra.

I la cosa continua quan encenem la ràdio o la televisió. Mentre que hi ha més grups que mai, més cds editats que mai, més concerts i més públic que mai... per què els músics catalans són invisibles als mitjans de comunicació catalans en general? No serà per manca de qualitat ni de quantitat. Serà més aviat per autoodi, mala fe, política, incultura o manca de professionalitat? 

Doncs potser una mica de tot, o un molt de tot.

Un bocí del Fluïd Rosa que desapareix per a sempre

Avui escoltant El Món de RAC 1, conduit per l'ésser cada cop més carismàtic i estrany Jordi Basté, m'he assabentat que Richard Wright, cofundador de la gegantina banda britànica Pink Floyd havia traspassat. Òbviament aquesta és una pèrdua irreparable per a la seva gent però també per a aquells que estimem la música. El llegat de Mr. Wright ha estat corprenedor i bell, emoció en estat pur passat pel sedàs d'una ment senzilla, humil, elegant i discreta. Recordo de petit viatjant amb els meus pares i mon germà en cotxe contemplant els paisatges interminables que separaven Badalona de Castell d'Aro, il·lustrats amb les grans peces sonores de The Dark Side of the Moon, Wish You Were Here o Animals. Sense la sensibilitat catedralícia de Wright conjugada a la de, sobretot, Roger Waters, la nostra vida no hagués estat mai la mateixa que és ara.

Mr. Wright a mort! Que visqui Mr. Wright!

Us and Them
And after all we're only ordinary men
Me, and you
God only knows it's not what we would choose to do
Forward he cried from the rear
and the front rank died
And the General sat, as the lines on the map
moved from side to side
Black and Blue
And who knows which is which and who is who
Up and Down
And in the end it's only round and round and round
Haven't you heard it's a battle of words
the poster bearer cried
Listen son, said the man with the gun
There's room for you inside
Down and Out
It can't be helped but there's a lot of it about
With, without
And who'll deny that's what the fightings all about
Get out of the way, it's a busy day
And I've got things on my mind
For want of the price of tea and a slice
The old man died