No ho acabo d'entendre, la veritat. No entenc que la cançó "Malaeixo el temps" del grup, d'un indret a mig camí del triangle Barcelona-Vic-Cunit, Raydibaum, no soni per totes les ràdios, siguin les ràdio-fòrmules o les genèriques. No entenc que aquest single (perquè és un d'aquells singles indiscutibles, que quan l'escoltes per primera vegada saps que l'és i que si existís el single per excel·lència seria aquest sens dubte) no soni en el fil musical dels grans centres comercials. No entenc que Raydibaum no surtin actuant sense descans en cap magazine de matí, tarda o nit de cap televisió, presentats com a una de les bandes del moment. No entenc que no surtin en portada als diaris i la premsa especialitzada en ressenyes on els comparin amb Nickelback, per exemple, i assegurant que fins i tot recordarien, en moments, als Yes més "poperos" sinó fos que són delicadament metàl·lics, o en ocasions un pèl grunge. No entenc que la gent no tararegi la tornada de "Malaeixo el temps" i que s'omplin els concerts a reventar dels Raydibaumaclamant-los i exigint-los un cop i un altre la mateixa cançó. De veritat... és que no entenc que els mp3, de la gent que viatja en transport públic cada dia cap a la uni o la feina o on sigui, no continguin l'àlbum "Manual de Gènere Catastròfic", un disc que et regala tan una petita joia pop com un contudent tema rock amb una facilitat sorprenent.
No entenc res. I no ho entenc per molt que hi doni voltes... perquè si realment hi ha un disc que hauria d'estar sonant aquests mesos és el nou disc dels Raydibaum i especialment la cançó "Malaeixo el temps", un single parit com a paradigma del single: una melodia enganxosa, un rif net, una tornada agradable, un missatge elegant, un timbre de veu modern i valent, un conjunt enèrgic i potent sense estridències, amb una evolució èpica digna d'aquelles cançons comercials i alhora de qualitat que arriben on poques ho fan... escassos 3 minuts de música d'aquí però amb un regust enorme anglosaxó sense impostacions, natural, que no s'indigesta sinó que omple d'emoció les oïdes i que et deixa amb ganes de més.
No entenc, en definitiva, aquest país nostre que s'està deixant perdre Raydibaum, que els deixa potser per a més endavant... potser per a quan el seu moment hagi passat o potser per a quan el clamor popular els posicioni al lloc on havien d'haver estat abans. No entenc com la majoria d'experts periodistes d'aquest país encara es deixen endur pels dictats de les grans discogràfiques o, encara més greu, pel dictat del seu criteri més aviat mediocre, oferint-nos mostres de la seva miopia... o del seu gran cinisme.
ARTICLE PUBLICAT A WWW.DIRECTE.CAT
