L'Ham de Foc ha mort. Visca l'Ham de Foc!

Quan arriba la tardor, i a mesura que va transcorrent, sempre em ve de gust escoltar música diferent de la que he escoltat a l'estiu. Es podria afirmar que existeix una petita estacionalitat en el fet d'escoltar música. Igual com cauen les fulles dels arbres, el cel s'ennuvola, les jaquetes apareixen i els cafès s'omplen la meitat de la música del meu ipod canvia radicalment. És un automatisme.

Aquestes músiques que aparèixen les classifico en dos tipus: les d'àmbit urbà i les d'àmbit natural, per així dir-ho. Una de les músiques que són recorrents en aquest canvi i que entren en una d'aquestes categories són els tres discos de l'Ham de Foc: "U" (1999), "Cançó de dona i home" (2002) i "Cor de porc" (2005). Aquest grup valencià que va estar format per l'Efrén López i la Mara Aranda va estar en actiu des de l'any 1998 fins a principis d'enguany. En aquests anys l'Ham de Foc ha sabut sublimar una música extremadament exquisida amalgamant tradicions musicals des de les d'Occitània a Grècia, l'Afganistan, Turquia, els Balcans passant per les dels països àrabs, i tot això, fent-ho passar pel sedàs valencià. Grup format per virtuosos executadors d'instruments tradicionals i antics, l'Ham de Foc ha sabut connectar amb un públic molt heterogeni pel que fa al seus orígens, com també pel que fa als seus gustos musicals. Tot i que com passa aquí, que els grans artistes tenen poca anomenada a casa seva o són directament ignorats, el grup de l'Efrén i la Mara van ser molt ben rebuts a molts llocs d'Europa com Alemanya o Grècia. És ben cert que van recollir bastants premis arreu dels Països Catalans, però això no es va traduir en un augment en la quantitat de concerts programats. Després de 10 anys creant joies sonores tan amb l'Ham de Foc com amb el grup de músiques sefardites Aman Aman, el tàndem López-Aranda es va desfer per tal que cadascú pogués prendre el seu camí en solitari o en altres formacions.

Introspectiva, fosca i profunda per una banda i energètica, intensa, elegant i mística per una altra, la música de l'Ham de Foc ens evoca paisatges feréstecs, esquitxats per la cultura pretèrita, on el món era molt més gran, misteriós i desconegut. Ens parla de temes propers i emotius, d'allò impalpable que ens fa humans atrezzat amb paisatges boirosos plens de natura indomable, construccions de pedra treballada i fragàncies d'encens. I tot això sense descuidar la referència que fan a la nostra tradició que emergeix de l'ostracisme i que pren entitat de patrimoni de la humanitat des de l'expresió musical, embolcallada delicadament per tradicions properes i llunyanes. 

Un gran exemple de com la cultura en majúscula que es fa en aquest país és silenciada per alguna raó que intueixo i que em callo.

*ARTICLE ESCRIT A DIRECTE.CAT

Top of the Mark com a exemple

Molts músics d'aquests països nostres m'ho diuen: aquí no se'n pot viure de la música. Alguns d'aquests en viuen però la majoria els costa de manera evident i dramàtica el fer-ho. I això sembla una terrible contradicció quan, com ja he dit més d'un cop, la nostra cultura viu un gran moment en qualitat i quantitat musical.

És fàcil i radical i sagnant comparar el panorama musical català amb el nordamericà. Primer de tot per qüestions òbvies de caràcter polític, demogràfic, etc. Però després per què la música ha estat considerada tradicionalment com a servei públic, com a ofici i com a art a parts iguals. I això fa que els músics, cantants, intèrprets, bandes, compositors, etc. estiguin vistos co a mínim com a treballadors amb drets i deures com qualsevol altre. Això fa que hi hagi sindicats de músics o fins i tot feines remunerades mínimament decents de dilluns a diumenge.

Llavors és quan vens a Catalunya i els Països Catalans i te n'adones que fer de músic aquí és gairebé una quimera. No només no hi ha infrastructures en forma de sales, bars, terrasses, etc. per a executar música en directe sinó que els estudis de música com a carrera universitària és quelcom gairebé impossible d'accedir-hi. I ja no parlem de la música popular. En definitiva, que el panorama és certament descoratjador en el moment que et planteges treballar de músic, amb el mateix dret que aquells que decideixen ser informàtics, mestres o lampistes. És col·losalment injust i algun dia parlarem de les possibles causes.

Tot aquest discurs m'ha fet recordar més d'un cop en espais com el Top of the Mark de San Francisco. Aquest bar lounge amb vistes de 360º situat al terrat de l'Hotel Mark Hopkins és cada dia obert al públic i on s'hi pot gaudir de bona música local en directe, bon beure i delicats tastos enmig d'espectaculars vistes aèries de San Francisco. I no és una excepció. La majoria de bars o/i restaurants d'aquesta ciutat californiana amb certa entitat ofereix música en directe de manera habitual i on als músics se'ls paga.

I això que dic, a més, es mimetitza en llocs molt propers a nosaltres. No és una qüestió llunyana i alienígena. Per tant: veurem algun cop l'escena musical catalana normalitzada? Serà factible poder treballar de la música i, que a més, et paguin?

Els Vitruvi fan soroll!!

Fa unes setmanes que, parlant de música, en Joan Reig em va recomenar un grup que no em sonava de res: Vitruvi. Dies després, casualment i com moltes vegades passa, remenant cd's que les discogràfiques envien a la meva feina i que queden deixats en l'oblit acumulant pols en el prestatge de les coses que ràpidament s'obliden, trobo el seu primer disc.

Total, que l'agafo, el desprescinto i el poso al cotxe (per sort avui no he anat a la feina en transport públic). Després de vàries escoltades m'hi he enganxat, la veritat.

Sorolls, doncs, és una òpera prima notable que flirteja amb molts estils musicals i que aconsegueix crear un univers sonor peculiar, en el qual hi destaquen de manera prudent sitars, clarinets i elements electrònics entre d'altres. De pop a rock passant per una mena de rock psicodèlic fan de Sorolls un disc eclèctic amb força hits, sobretot la primera part del disc. En Marc Sendra té una veu potencialment interessant, amb certes dosis d'hipnotisme i que resol prou bé, tot i que penso que encara donarà molt més del que ha donat en aquest primer disc. Musicalment ja ho he dit. Els Vitruvi flirteja amb pop i rock a parts iguals i executen de manera força correcta allò que han de fer a cada moment.

Realment recomano el disc. És un d'aquells diamants en brut el qual pot fer parlar molt. Amb perdó dels Vitruvi diré que de tant en tant em recorden als U2, Death Cab for Cutie i fins i tot als Sanpedro depenent dels temes però sense deixar mai de destil·lar una personalitat pròpia. Entre els 10 tracks i un de regal hi trobem col·laboracions de Jofre Barjadí i Joan Masdeu, entre d'altres.

Per ser el primer treball, Sorolls és de notable alt. 

Espero que tinguin un directe a l'alçada del disc. Quan tingui l'ocasió ho comprovaré.

Música comercial

Avui he parlat amb un amic. Treballa en un magazine de televisió. Li pregunto el perquè és tan difícil veure grups catalans actuant-hi. Fa uns anys que el segueixo i he constatat que la gran majoria de grups que hi surten actuant no són del país. Deixant de banda que pràcticament tots els grups i cantants hi actuen fent playback, a "grosso modo" el 90% d'aquests són espanyols i un 10 % catalans. I d'aquests catalans més del 65% actuen en espanyol. Perquè?

Vivim uns grans moments musicals al nostre país i fet en la nostra llengua. Partint d'aquesta premisa li pregunto a aquest amic que perquè no hi porten més músics del país al programa. La resposta, després de moltes vegades dient-me que qui decideix qui ve i qui no ve és el director del programa, ha estat la que penso que és sincera: ell només vol música comercial.

El debat ja està servit. De tanta i tanta música que es fa en aquest país i vist el que passa en aquest programa (extensible a molts d'altres), això vol dir que no hi ha música comercial feta als Països Catalans? Tornem a veure el típic  fenòmen del mossegar-se la cua.