Ja hem tornat de San Francisco. De fet ja fa gairebé dues setmanes, però com si fossin dos dies. El jetlag aquesta vegada ha fet mal i és ara quan em començo a trobar més o menys com sempre. Si heu anat seguint el bloc http://viatgeasanfranciscobay.blogspot.com ja sabreu a grosso modo com ha anat la cosa. Hi manca afegir-hi les conclusions que en són moltíssimes però que ho faré més endavant, quan torni a la meva rutina, quan tingui la ment més o menys igual de clara i no tingui gaire temps per a fer-ho.
Hi ha dues idees principals que vull explicitar però ara ja i que sempre que torno a casa després d'un viatge llarg em flagel·len. La primera és la idea (sempre que torno dels Estats Units) que aquest país és un gran desconegut (en el fons) i no totes les coses són com semblen ser. De fet, això es pot fer extensible a tot el món sense manies ni reserves. La segona cosa que sempre acabo pensant és que visc en un lloc estrany. Fins i tot jo mateix sóc un ésser estrany en el món. I no cal dir que els meus suposats conciutadans i compatriotes també.
Els Estats Units són diversos com el món sencer. Però està clar que el que exporten del seu món no és precissament el millor. Aquest país és un un gran país en el seu conjunt (tan en extensió com culturalment i social) i no es ven gaire bé perquè simplement no li interessa. Hi ha països com els nostres, i molt especialment Catalunya, que per molts esforços que faci a l'hora d'explicar-se (sobretot als nostres veïns espanyols i francesos) no acaben de reeixir mai en el seu esforç. Tant per tant, millor passar del que pensin els altres, no? I és que fa la sensació que els Estats Units siguin una espècie de pot on s'hi aplegui el millor i el pitjor del món. I això resulta fascinant.
Per altra banda, he reconstatat per enèssima vegada que alguns catalans van perduts pel món i que n'hi ha uns altres que no tant. Com que Catalunya i els Països Catalans no tenen estat propi, fronteres marcades en els mapes, seleccions esportives internacionals, passaport o aparells de propaganda ni exteriors ni interiors que crein una imatge de la nostra nació, els catalans anem pel món amb una identitat que no és la nostra. En general tenim un garbuix al cap que és de psiquiàtre.
Hi ha catalans que directament es diuen espanyols tot just surten de l'estat espanyol. En aquest grup n'hi ha que se senten espanyols o que la seva identitat és aquesta i no una altra però n'hi ha molts que essent catalans de sentiment tenen una mena de por dafrontar la seva identitat minoritzada i, per tant, és més fàcil prendre la del colonitzador. Per una altra banda n'hi ha que agafen la identitat de la capital del país, Barcelona, com a pròpia i en comptes d'anar pel món com a espanyols (sona malament) o com a catalans (massa explicacions i massa anys de rentat de cervell), opten per ananr dient que són de Barcelona, fins i tot sense ser-ho. Després hi ha uns altres que han despertat del Matrix (on m'incloc) i que van pel món com a catalans per molt que viatgis amb un paperot que digui España. I si és ben cert que moltes vegades has d'explicar mil vegades pel cap baix què caram és això de la nació catalana, també és cert que el simplement de dir no sóc ni espanyol ni francès, sóc català, acaba per a definir-te. Aquesta gent té una estructura mental diferent que la resta de catalans: parlen de Catalunya o Països Catalans com del seu país, i no pas Espanya o França. Quan parlen del que passa en el seu país, del que es menja en el seu país, del que s'hi pot fer o del que un fa al seu país mai parlen amb el mapa d'Espanya o França en el cap, independentment de la procedència dels seus pares. Són aquests catalans i catalanes que fan de seleccions esportives, d'ambaixada, d'oficina de turisme o de mitjà de comunicació tot a l'hora i sense cobrar ni un sòl euro.
Després, a l'hora d'arribar a casa, te n'adones que potser has mitificat un pèl el teu país i que l'has explicat de vegades tal i com tu el veus o el desitges. Però a continuació veus que el teu país és una mica com els Estats Units també: hi ha un poble nadiu que ha estat colonitzat per una cultura estrangera, dominant i potent i que, a més, hi conviuen centenars de cultures més
que conformen un paissatge concret.
Això sí, i això no ens ho treurà cap colonitzador: La nació catalana es defineix i és perquè és catalana, per moltes imposicions que hi hagi hagut. I encara una més: quan els catalans som en un país estranger ens seguim identificant amb aquells que ens trobem i que parlen la nostra llengua perquè, en part, la nostra llengua és la nostra pàtria.
