Que Déu salvi el Poparb!!

Diuen que d'una cosa negativa se'n pot treure una de positiva. Això, que podría sonar a conformisme innocent o bé optimisme cec, és el que ha passat a la vila d'Arbúcies. Fa uns cinc anys el Megafestival de música Acampada Jove va voler créixer i els seus organitzadors van decidir canviar de marc. Aleshores, en comptes d'anar-se'n lluny del lloc que el va veure néixer i fer-se gran va anar a parar allà al costat, a Sant Celoni. Va ser en aquell moment quan l'Ajuntament d'Arbúcies va encarregar un esdeveniment que seguís portant gent al poble. Així és com va néixer el Poparb.

Enguany s'ha celebrat el 4t aniversari del festival amb un cartell força interessant i amb una consolidació de la proposta. Per a qui no hi hagi anat mai el primer que cal saber és que el Poparb és aquell festival que qualsevol poble o ciutat voldria tenir, igual que en George Clooney seria el xicot que tota mare voldria per a la seva filla. És un festival de petit format, que dóna cabuda a grups de tots els Països Catalans que s'apropen a la filosofia pop independent més heterodoxa, en un marc incomparable (en una singular vall del Montseny no gaire concorreguda) i un ambient familiar. 

Parlant estrictament del festival d'enguany considero que com sempre, els millors espais de concerts (sense desmerèixer els altres) la zona del Gorg Nou a la vora de la riera, el jardí del Cafè Torres i Can Cassó. Hi ha hagut alguns noms propis que han destacat per sobre d'altres. Entre uns quants, en Roger Mas em va tornar a encisar, amb el seu format més minimalista (acompanyat pel "millor pianista del món", en Xavier Guitó) obsequiant-nos una tria del millor del seu repertori encabit en un jardí amable i una temperatura de confort excel·lent. La banda barcelonina Sanpedro també va ser qui va desplegar tota la seva potència sense deixar de banda l'elegància i el "savoire faire". Segurament un dels millors directes del festival d'un grup maltractat, pel moment, pel destí però agraciat per la grandesa de la inspiració i de la qualitat de la creació i l'execució. Hi ha hagut d'altres mereixedors del millor: Madee, Sisa, Guillamino, La Banda Municipal del Polo Norte o els Sidonie, aquests darrers imponents capdavanters en el pop-rock fet als nostres països.

Tornar al Poparb cada any acabarà esdevenint, per a molts amants de la música, una cita ineludible amb la música independent de qualitat, en un espai natural envejable i un ritme tranquil, rural, per a escoltar el pop més urbà i actual que es fa i que, de vegades són bandejats dels mitjans de comunicació.

Em sona, et sona i li sona...

Després de la ressaca del Sónar (i de Sant Joan) la cosa només ha fet que començar. Quan més anys passen més festivals apareixen en escena i més sales de concerts i de música en directe desapareixen. Si fa no fa, res nou sota el sol, la veritat. Però de la qüestió de la política cultural al nostre país i a Barcelona ja en parlarem en una altra ocasió.

Enguany el festival Sónar ha fet 15 anys i la cosa sembla que va cap endavant, potser amb algun símptoma d'estancament però amb una maduresa innegable. La proposta és especialment interessant, els espais en el qual s’emmarca el festival són de luxe, l'organització i la producció efectiva, el públic que hi assisteix entregat, els veïns de l'esdeveniment en contra i els mitjans i la crítica tan bolcats en el projecte que fins i tot la prestigiosa BBC hi ha desplegat tota la seva logística.

En conjunt, el Sónar no deixa de ser res més que un festival de música però amb característiques diferents als clàssics festivals que varen tenir el seu auge als anys 90 del segle passat. De fet, ja es pot dir des de fa temps que, almenys al nostre país, els festivals han canviat. Mentre que als anys 90 els festivals eren pastats en filosofia a Woodstock però amb un marcat caràcter consumista, els actuals festivals solen ser més urbans, sense gespa ni pols, sense muntanyes o platja on emmarcar música de tot tipus. Tot i això segueixen mantenint característiques de sempre: gent lleugera de roba, consum indiscriminat de tot tipus de substàncies legals o il·legals, molta desinhibició, molts escenaris i un ambient molt de bon rotllo, de comunió.

Enguany el Sónar, i com ja ens té acostumats, ens ha obert la possibilitat d'introduir-nos en una olla barrejada de noves tendències en música electrònica, clubbing i creacions audiovisuals amb noves tecnologies. Hi ha hagut aparicions molt esperades com la dels anglesos Goldfrapp o Leila, Justice o els mítics Madness (que si t’ho miraves bé desentonaven un pèl enmig d’un festival de música electrònica). Altra gent que va destacar van ser Rob da Bank que va preparar l’ambient previ de l’actuació de Madness amb una molt bona tria de temes i la DJ Virginie que va crear un bon paissatge sonor el migdia de divendres a la Plaça de Joan Coromines. També hi ha hagut espai per a gent de casa. Asstrio, Això no és pànic, Nisei, The Pinker Tones, Cabo San Roque han pogut desplegar totes les seves arts al servei del festival i el públic demostrant que la gent d'aquí també sap dir coses interessants. Una altra proposta interessant però menys popular ha estat, com sempre, la fira del disc Sonarpro, l'exposició d'art multimèdia o les conferències per a professionals i inquiets varis.

Un altre espectacle, fora dels escenaris, és simplement el bestiar que un es trova voltant, sobretot, pel Sónar de dia. Hi ha una tipologia molt variada de públic que assisteix al festival. Uns que resalten molt són aquells i aquelles que vesteixen des d'una manera molt tirada a un estil naïf-retro, amb la pell més o menys tatuada i cara de felicitat extrema. N'hi ha uns altres molt característics que vesteixen un pèl millor, tirant a cantants pop, tapant-se la closca amb un barret i escudant-se rere unes ulleres de sol descomunals que feia servir ma mare quan era jove. El que està clar és que el Sónar té l'extranya i envejable capacitat de congregar una multitud de fauna urbana que habitualment és més difícil de trobar habitualment pels carrers.

Definitivament, un bon lloc on perdre's un dia d'estiu.

Mestre Van Gogh, que n'opineu vos?

Sí, reconec que m'agraden les plantes, ja siguin de caràcter ornamental o bé aquelles que les fem servir per ficar-nos-les a la boca a l'estil d'amanida. I de tant en tant, reconec per Déu, que vaig a "gardens", botigues de plantes per a donar-hi un cop d'ull. La veritat és que hi vaig, en el fons, per fer alguna cosa diferent aquell diumenge que no saps ben bé què cal fer per a fer-lo passar dignament. I sí, assumeixo el fet que no surto mai d'allà sense un test d'alfàbrega o un ficus que en realitat li espera la mort segura a ca meva. I no perquè jo vulgui, realment, senzillament moren.

Doncs tot això ho dic perquè un d'aquells diumenges, la setmana passada per ser més exactes, ma mare em diu tot dirigint-nos a ca seva que li agraden els núvols, que troba que fan més bonic el cel, més que quan només hi ha res més que blau i sol. Sí, jo també pateixo la raresa d'agradar-me més els dies ennuvolats que els dies serens. Això ha estat sempre motiu de discusions, mofes, intoleràncies i fins i tot fuetejades violents d'intolerància. I és que els humans som absolutament intolerants, reminiscències de la nostra natura ferestega.

Que hi hagi núvols al cel no pertany només al fet objectivable que objectes com els núvols siguin al cel i res més. De fet, el cel és un llenç en moviment que evoca sentiments, estats d'ànims i un univers personal i interior molt profús. Pregunteu-li sinó a qualsevol artista romàntic o expressionista o a un poeta o fins i tot un filòsof. En canvi, el sol en un cel blau ens convida a despullar-nos, a practicar feines "outdoor" o engatar-nos en una terraça prenent la fresca. Potser per això em costa imaginar Wagner, Nietzsche o Kirkegaard fent una canya en un xiringuito de Lloret i havent passat a la història pel que ho han fet.

Crisis, what crisis?

Els éssers humans en general no deixem de ser, en general, animals gregaris i espantadissos els quals hem après a viure d'esquenes a la realitat de la nostra natura. Òbviament això passa a les societats occidentals, on hem ens hem acostumat a uns drets que creiem destriables de la nostra vida quotidiana. Que l'aixeta vomiti aigua quan l'acciones, que el cotxe s'engegui quan li dones el contacte o que t'atenguim amb celeritat al CAP o ésser lliure per anar-te'n de vacances vàries vegades a l'any, tot això i més ho veiem com un dret per a nosaltres i una obligació per als altres de respectar.

Però si ens aturem a pensar en el miracle que suposa que la majoria dels individus que tenim la sort de que ens passi això a la vida, acabem adonant-nos-en que efectivament és un miracle. Però quan l'exercici d'aquests drets adquirits trontolla és quan, com hem vist aquests dies amb l'augment del petroli, la crisi financiera mundial, les vagues de transportistes o la hipotètica sequera que hem viscut darrerament, constatem que som éssers febles i exposats als elements de manera dramàtica i radical.

És important prendre consciència que el nostre estil de vida és insostenible ja fa temps i més ho serà quan la majoria dels habitants d'aquest planeta tinguin l'oportunitat de viure com ho fem nosaltres. Molts analistes diuen que la terra és capaç d'avastir tota la població del món si els que tenim massa renunciem a tenir-ne i els que gairebé no en tenen no decideixen tenir-ne com nosaltres. Però mentre no entenguem que no és sostenible el fet que egoistament un quart de món llenci els recursos pel clavagueram o directament els cremi les altres tres quartes parts del planeta anheli inconscientment de poder fer el mateix algun dia no gaire llunyà, no hi ha res a fer, estem abocats a un futur no gaire prometedor.